Carrillo Solares, Santiago             
Gijón 1915

Polític, fill de Wenceslao Carrillo. Elegit secretari general de les Juventudes Socialistas, participà en l'aixecament revolucionari d'Astúries (1934) i fou empresonat fins el febrer del 1936. El mateix any promogué la unificació de les joventuts socialistes i comunistes (Juventudes Socialistas Unificadas), abandonà l'ideari de Largo Caballero, ingressà al PCE i fou conseller d'ordre públic de la Junta de Defensa de Madrid.

Exiliat el 1939, fou proposat per a ministre del govern republicà a l'exili (1945-47) i refusà el càrrec. Impulsà el canvi d'orientació del PCE cap a la «reconciliació nacional» (1956) i el 1960 n'assumí la secretaria general. Des d'aquest càrrec, mantingué una posició centrista que el portà a protagonitzar polèmiques amb Fernando Claudín (1964), Enrique Lister (1971) i d'altres, promogué la independència del PCE respecte a l'URSS i fou un dels definidors de l'eurocomunisme.

El 1974 inspirà la creació, a París, de la Junta Democrática de España i, mort el general Franco, retornà clandestinament de l'exili (1976). Un cop legalitzat el seu partit, ha estat diputat per Madrid des del 1977 al 1986.

La crisi del PCE a partir del 1981 i la seva desfeta electoral de l'any següent l'obligaren a dimitir de la secretaria general (1982), però la voluntat de conservar un fort ascendent sobre l'organització comunista el portà a l'enfrontament amb la nova direcció, encapçalada per Gerardo Iglesias, la qual l'expulsà del comitè central (1985). A les eleccions legislatives del 1986, Carrillo es presentà encapçalant una candidatura pròpia, però no obtingué escó. Ha recollit les seves principals concepcions polítiques a Después de Franco, qué? (1965), Nuevos enfoques a problemas de hoy (1967), Demain l'Espagne (1974), Eurocomunismo y Estado (1977) El año de la Constitución (1978) i Memoria de la transición (1983).
El 1987 fou elegit president del Partido de los Trabajadores de España-Unidad Comunista, en el qual es reagruparen els seus seguidors. Al març del 1990 anuncià l'apropament del partit presidit per ell al PSOE.
El 1991 demanà l'ingrés dins el PSOE del Partit dels Treballadors d'Espanya-Unitat Comunista (PTE-UC). A l'octubre del 1991 deixà de ser president del PTE-UC quan aquest partit s'autodissolgué i els seus militants passaren al PSOE. Retirat de la política activa, s'ha dedicat a fer conferències i a escriure llibres, entre els quals Memorias (1993), La gran transición. ¿Cómo reconstruir la izquierda? (1995) i Juez y parte. 15 retratos españoles (1996).