Període de la història contemporània espanyola durant el qual es produí el
pas de la dictadura franquista a un règim democràtic (monarquia
constitucional). Fou precedit per un augment de la repressió del règim
franquista (procés de Burgos, 1970; execucions del 1975), com a
reacció a la pressió opositora i internacional. Dos dies després de la mort
de Franco (20 de novembre de 1975), Joan Carles I (designat el seu successor
el 1969) esdevingué rei d'Espanya i cap d'estat, càrrec des del qual afavorí
els pactes entre franquistes i antifranquistes sobre els quals es bastí el
nou ordenament constitucional.
El primer govern postfranquista (govern
d'Arias Navarro) caigué al juny del 1976, i fou succeït pel d'Adolfo Suárez,
el qual elaborà una Llei de Reforma Política. L'èxit de la seva aprovació en
referèndum (15 de desembre) determinà l'abandonament de les posicions més
rupturistes de l'oposició, afavorit encara més pel triomf per majoria
relativa de la UCD de Suárez en les primeres eleccions lliures (juny del
1977).
Foren convocades Corts Constituents, i el 6 de desembre de 1978
s'aprovà en referèndum la nova Constitució. Les dificultats de Suárez per a
consolidar-se (dissensions internes de la UCD, ofensives terroristes d'ETA i
el GRAPO, crisi econòmica, etc) l'obligaren a convocar eleccions anticipades
al març del 1979, però, tot i guanyar-les, al gener del 1981 hagué de
dimitir. Els sectors involucionistes continuaren amenaçant la democràcia: el
mes següent tingué lloc un fracassat intent de cop d'estat (Vint-i-tres
de febrer).
El govern presidit per L.Calvo Sotelo no pogué aturar la
descomposició de la UCD i, en les eleccions anticipades de l'octubre del
1982, el PSOE aconseguí una clara majoria absoluta, moment que ha estat
considerat sovint el final de la Transició, tot i que des d'altres punts de
vista hom el situa en l'ingrés d'Espanya a les Comunitats Europees (1986).
Durant la Transició es posaren les bases de l'anomenat 'estat de les
autonomies' per tal de legitimar la realitat plural de l'estat espanyol. Per
motius històrics i per la intensitat de les reivindicacions, el País Basc i
Catalunya lideraren aquest reconeixement. A Catalunya, malgrat el suport
massiu als organismes unitaris de l'Assemblea de Catalunya (creada el 1971)
i del Consell de Forces Polítiques (1975), les dissensions internes i el
bloqueig de les negociacions amb el govern espanyol afavoriren que el
president de la Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas (que retornà a
Catalunya el 23 d'octubre de 1977), es convertís en l'únic interlocutor
davant del govern espanyol i assolís un protagonisme tan incontestable com
discutit.
Confirmat en referèndum a l'octubre del 1979, l'estatut
d'autonomia finalment aprovat presentava fortes retallades respecte al
projecte consensuat per les forces polítiques catalanes.
Us adjuntem aquesta adreça per si teniu més questions de vocabulari a consultar o més curiositat per algún tema: és força útil! http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/transicio.htm#VOCABULARI