|
GUILLEM DE BERGUEDÀ.
El més rellevant dels trobadors catalans va viure a la segona
meitat del segle XII. La seva obra destaca especialment pels sirventesos
que va compondre per fer burla dels seus enemics personals, als quals injuriava
i denigrava sense cap mena de mirament; per això sorprèn el
plany que dedica a un d'ells (en Ponç de Mataplana)
amb motiu de la seva mort: Guillem de Berguedà reconeix haver mentit
en tot el que ha escrit d'ell, es lamenta de no haver-li donat socors en
acció de guerra, li demana perdó i li desitja el millor dels
paradisos que, com a trobador, és capaç d'imaginar.
CONSIROS CANT E PLANC E PLOR |
CANTO PLORANT, PLE DE TRISTOR
|
C
onsiros cant e planc e plor
pel dol qe.m a sasit et pres
al cor per la mort Mon Marqes,
En Pons, lo pros de Mataplana,
qi era francs, larcs e cortes,
e an totz bos captenimens,
e tengutz per un dels melhors
qi fos de San Marti de Tors
tro... et la terra plana. |
Canto plorant, ple de tristor,
per la dolença que m'ha pres
havent-se mort el meu Marquès,
En Ponç, el pros de Mataplana,
que era desprès, franc i cortès,
ornat de bons capteniments,
considerat un dels millors
que a Sant Martí de Tors mai fos
fins a tocar la terra plana.
|
Loncs consiriers ab greu dolor
e laisat e nostre paes
ses conort, qe no.i a ges
En Pons, lo pros de Mataplana;
paians l'an mort, mais Dieu l'a pres
a sa part, qe.l sera garens
dels grans forfatz et dels menors
qe.ls angels li foron auctors,
car mantenc la lei cristiana. |
Molta d'angoixa i de dolor
ens ha deixat i ben malmès
el nostre país, puix ja no hi és
En Ponç, el pros de Mataplana;
pagans l'han mort, ha estat remès
per Déu de tots els mancaments,
tant dels més grossos com menors,
car són els àngels valedors
de qui servà llei cristiana.
|
Marqes, s'eu dis de vos follor,
ni motz vilans ni mal apres,
de tot ai mentit e mespres,
c'anc, pos Dieu basti Mataplana,
no.i ac vassal qe tan valges,
ni que tant fos pros ni valens,
ni tan onratz sobre.ls aussors,
jas fosso ric vostr'ancessors;
et non ho dic ges per ufana. |
Marquès, en tot no vaig sinó
mentir i errar quan, descortès,
blasmava tant vostres mercès,
ja que, d'ençà dels Mataplana,
no hi ha vassall més compromès,
digne de més mereixements,
ni més valent i honrat que vós,
salvant els vostres rics majors,
i no us ho dic per fer-ne ufana.
|
Marqes, la vostra desamor
e l'ira qu'e nos dos se mes
volgra ben, se a Dieu plages,
ans qu'eissisetz de Mataplana,
fos del tot pais per bona fes;
qe.l cor n'ai trist e.n vauc dolens
car no fui al vostre socors,
qe ja no m'en tengra paors
no.us valges de la gent truffana. |
Marquès, per tant de desamor
i d'ira que ens havia encès,
hagués volgut, si a Déu plagués,
que, abans d'eixir de Mataplana,
féssim les paus per sempre més;
ara tinc molts remordiments
perquè no us vaig prestar socors
tot defentsant-vos, sense pors,
de mans de gent tan inhumana.
|
E paradis el luoc melhor,
lai o.l bon rei de Fransa es,
prop de Rolan, sai qe l'arm'es
de Mon Marqes de Mataplana;
e mon joglar de Ripoles,
e mon Sabata eisamens,
estan ab las domnas gensors
sobr'u pali cobert de flors,
josta N'Olivier de Lausana. |
Del paradís al lloc millor
on és el bo del rei francès,
prop de Rotllà, ha estat admès
el meu Marquès de Mataplana;
i el meu joglar de Ripollès
i el meu Sabata amb altres gents:
dames de rostre molt formós
sobre tapits coberts de flors
i l'Oliver, el de Lausana.
(Versió de Climent Forner)
|
RAMON VINYES.
(1882 - 1952)
Després d'haver-se donat a conèixer com a dramaturg
a Barcelona, emigrà a Colòmbia el 1913. Allà feu
de periodista i editor, i fundà una llibreria on es trobaven els joves
escriptors colombians que el consideraven com un mestre. El 1931 torna a Barcelona
i reprèn la seva obra dramàtica, fins que el 1939 l'exili el
porta de nou a Colòmbia. Allà coneix un jove periodista, Gabriel
García Márquez, que es refereix a ell com a sabio catalán
a la seva novel·la Cien años de soledad. El 1950 torna
definitivament a Barcelona. Tot i ser reconegut com a dramaturg, també
va escriure poesia i narrativa breu.
|
EL NOI DE
BAGÀ.
-La vicunya del Noi de Bagà està molt greu -m'acaba
de dir un gironellenc que fa de contramestre en una fàbrica de teixits
d'aquest país de sol. I afegeix, amb una rialla tota gironellenca-:
Ell plora que ploraràs!
-El Noi de Bagà viu per a la seva vicunya -contesto
al qui m'ha donat la mala nova.
Que gran i que petita que és, l'Amèrica! M'ha estat
possible de trobar-hi, ja no tan sols naturals de la comarca berguedana, sinó
fills de Berga mateix. Habito a un tret de fona de rebroll d'un carrabiner,
nascut al poble, on el seu pare va viure fa anys. Fa de mecànic en
una gran companyia aèria nord-americana.
Però no divaguem. deia, o anava a dir...
Anava a dir que farà cosa d'un mes va presentar-se al
Bar Colòmbia, d'un català de Falset -bar on ens reunim uns quants
compatriotes desterrats-, un home que més aviat hauria pogut ser pres
per un indi aimarà o quítxua que per un fill de Catalunya. Portava
amb ell un animal rar; i en tenia tanta cura, que de seguida es veia que
l'animal l'havia ullprès. L'animal rar era una petita vicunya. La
seva entrada i la seva presentació ens van sorprendre tots. "Bona
nit", ens va dir, enfontsant-se la ma a la cabellera embolicada i adoptant
uns escruixidors aires de Manelic-Borràs. "Ací em tenen".
Quan tots crèiem que llançaria un crit de "He mort el llop!",
va abaixar la veu per notificar-nos que, abans, els catalans que hi havia
per aquest port del Carib tots el coneixien pel Noi de Bagà
. Ara... Parla ell: "Ara, jo mateix accepto que podrien dir-me el Noi
dels Andes ." Tal va ser la seva presentació. I s'assegué
amb nosaltres, al voltant de la taula.
A la boca dels núvols.
Ramon Vinyes.
DONAR
NOM A UNA FONT.
Donar nom a una font! Quin desig més
viu!
"FONT
DE MOSSÈN GUIU".
Donar
nom a una font que parli sempre més
amb
veu d'aigua i cel estès,
i
que visqui a l'ombra d'un penyal,
alt,
alt,
un
penyal gegant,
que
posi al so de l'aigua veu d'infant,
d'infant
un bon xic estabornit
pel
gegant que li pesa sobre el pit.
I
que no sàpiga ningú el nom d'on ve.
Existí
Mossèn Guiu? Qui fou? Per què
porta
el seu nom una fonteta tan petita?
Un
nom qui sap de qui, i una infinita
dolcesa
d'aquest nom que es pot seguir en el corrent
de
l'aigua del torrent.
"FONT
DE MOSSÈN GUIU".
Gebre
a l'estiu
i
escalfor de record a l'hivernada
en
evocar la font de neu colgada.
Nom
que sembla una espera
quan
parla amb poms de flors la primavera,
i
que t'arriba al cor, en vol fugitiu d'au,
quan
l'estiu cau,
Desig
altiu
donar
nom a una font: "FONT DE MOSSÈN GUIU"
i
fondre't, tu, i el teu record, en l'aigua que davalla...
Quina
bella mortalla
la
puresa d'uns sons
que
ni amb claror ni amb fosca deixen de dir cançons...
Quin
triomf de poeta
no
ser res més, res més, que el nom d'una fonteta!
|
CLIMENT PEIX, PERE TUYET, JOSEP M. CLARET.
(1905-1998)
(1913-1937)
(1914-1962)
Units per una intensa relació personal, així com
per les seves afinitats ideològiques i estètiques, Peix, Tuyet
i Claret constitueixen, en l'àmbit reduït dels escriptors berguedans
contemporanis, una mena de grup poètic i generacional. Admiradors
de Carner, López Picó, Folguera, Papasseit... compartien a
més el seu patriotisme i fe religiosa. Peix, sastre de professió,
és l'únic que va veure la seva obra publicada. Tuyet fou víctima
de la guerra civil abans d'arribar a ordenar-se sacerdot. Claret, que exercia
d'advocat, també va cultivar el dibuix i la pintura.
|
RUMBS BLAUS.
El meu pensament, incaute,
navegava pels teus ulls
-ai, pensament, pobre nauta
que en cap port la flor no culls!-
Damunt la blavor de seda
va fent rumb al grat del vent
-no volia altra vereda
el meu somni transparent-.
Si cloïes la parpella
i no em pogués evadir,
quina clara meravella
de blavor tindira en mi!
I si em cegués de tan pulcra,
i naufragava als esculls,
quin goig tenir per sepulcre
del pensament, els teus ulls!
Climet Peix.
|
RECORD CIUTADÀ.
Tarja d'amor de
la ciutat a mi,
vilatà de
les viles inútils.
Diré al transeünt:
Si us plau un llumí
per a incendiar
epopeies fútils
De faune, d'Arcàdies
i d'ermitans.
Llumí, flor
groga de les castanyeres,
sota els estels
i les llums canviants,
clavell d'inoblidables
primaveres.
¿Quin bell
poeta et rumbejarà al trau
per ciutats ideals
i pressentides,
cantussejant la
victòria del blau
damunt al gris apagat
de les vides?
Pere Tuyet.
|
COMBAT A L'EBRE.
Qui ha tallat els raïms amb una baioneta?
Oh, triangles i roses, per què enceneu el cel?
M'entela els ulls un vidre d'aigua neta
I maduixes de febre. -On és Abel?
No ho sé, Senyor, que porto sang als llavis
i obusos em floreixen a les mans;
no he pogut ocupar-me'n, quan acabis
el teu enuig ja no tindré germans.
Jo prou vaig aguantant les oliveres
i miro amunt cercant un xic de blau,
però algú juga a bitllots amb calaveres.
Sort que la terra fresca és molt suau!
Oh, quina son! Deixeu dormir la prada,
no tireu més al cel que és tot sagnant!
Pareu, canons, vull donar una abraçada
a tot el món, ara que m'hi veig tant!
Josep M. Claret.
|
BERNAT MEIX. (Berga, 1920)
Bernat Meix és el pseudònim literari de Josep
M. de Martín, conegut principalment per la seva faceta de pintor. A
la universitat, on estudià dret, feu amistat amb Néstor Luján,
Gabriel Ferrater, Joan Perucho... Precisament aquest últim parla de
De Martín en un dels seus llibres, Monstruari fantàstic,
relacionant-lo amb un ser de naturalesa
misteriosa anomenat Palmàrium:
"...és probable que el Palmàrium resideixi novament per la
comarca del Berguedà, puix que algunes revistes literàries d'avantguarda
afirmen la seva definitiva intervenció en les poesies d'un tal Bernat
Meix, poeta totalment apòcrif (...) Hom ha arribat a afirmar que Bernat
Meix -i, per tant, el Palmàrium- és, en realitat, el conegut
pintor berguedà Josep Maria de Martín. Jo, però, ho
nego rodonament, perquè hi tinc una amistat que ve dels ja llunyans
anys universitaris i sé, per tant, que no és una misteriosa
crispació d'aire, sinó que existeix realment i veritablement.
A més, fins i tot algunes vegades hem jugat plegats als escacs durant
llargues sobretaules tardorenques, i mai no m'ha cantat res. Això
prova que existeixen afirmacions gratuïtes, filles moltes vegades de
l'enveja i d'altres relaxades i baixes passions".
La poesia de Meix és particularíssima, d'un cultisme i perfecció
tècnica que amaga una subtil ironia, consubstancial a la personalitat
del poeta. Formen la seva obra quatre petits volums titulats Els jornals
al cos (1975), El peu al coll (1975), La mosca al nas
(1976) i El nus a la cua (1978), recollits l'abril del 2001
en un sol volum intitulat El clam a l'erm. Amb Ferrater, és
coautor de Un cuerpo, o dos, novel·la
policíaca en castellà .
CYNICUS, -A, -UM
Preguem perquè
perduri el sa capteniment
de la corrua feta
d'aquesta bona gent:
Aquells qui apleguen
firmes per dur a la competent
i curen que defora
tot llisca dretament.
Qui acor sens
valiment al premi literari;
aquell qui, il·lús,
escriu cartetes al diari;
qui afluixa per
oir el bram protestatari
i es creu que
els reverends no suquen de l'erari.
Qui deixa numerari
i es pens que ha de cobrar;
el tal qui la
somera, xiulant, vol abeurar...
Si la susdita
trepa va fent, mal ha d'anar
que no passem
el segle deslliures de pencar.
Els jornals
al cos.
|
MODUS VIVENDI
Don com a cert qui sap què s'empatolla
que el cel no pot haver el calent d'armilla
a menys que el dit no sigui un estrafolla
contrafaent de nous a la manilla.
Cal, emperò, no sestejar a la palla
ni pasturar l'erol de trepadella
vist el consol que do un plat d'escudella
i el sedatiu poder de la xavalla
si hom l'estenalla
al llarg dels blaus resulta de l'estella..
La mosca al nas.
|
JOSEP MARIA BALLARÍN (Barcelona, 1920)
Capellà custodi del Santuari de Queralt entre els anys 1958 i 1993.
És autor d'una extensa producció literària de contingut
espiritual. També ha estat col.laborador del diari Avui i de
diversos programes de TV3. La seva novel.la Mossèn Tronxo va
esdevenir un autèntic best-seller dins l'àmbit de les lletres
catalanes amb diverses reedicions. El 1996 li fou concedida la Creu de Sant
Jordi en reconeixement de la seva tasca religiosa i literària.
MOSSÈN SENALLA
Si no sou d'aquests voltants no el coneixeu.
Fins i tot, els joves de per ací no el deuen conèixer. Mossèn
Senalla era rectoret de Castellar del Riu, el poble d'església prat
avall de Campllong, fet de masies esbarriades fins als Porxos.
Per cert, que el Senalla anava cap als Porxos amb el Santíssim. Al
temps dels credos i de les indulgències, els rectorets duien el Santíssim
als vells que no es podien moure de casa. Abreujaré. Mossèn
Senalla, pujant cap als Porxos, va veure tantes rovelloneres que va penjar
el Santíssim d'un pi per a fer-se una farcellada de bo- lets. El
mal és que després no va trobar el Santíssim.
A Solsona li van fer una bona estirada d'orelles. Els bisbes i el Dret Canònic
no estan d'orgues.
Però el rectoret era dels bons temps del tronxo. Més que creure
en el Dret Canònic i en les il.lustríssimes II.lustres, creia
en el bon Déu que va fer els bolets; creia que Déu fet home,
si hagués tombat per ací, també hauria anat a caçar
bolets. I més, sabia que, mentre a Solsona I'amallonaven, el bon
Déu dels bolets somreia.
No és una anècdota.
Aquest país és com és gracies als pagesos del rostoll,
als pastors de flabiol i paraigua, als rectors amb prou fe per a descuidar-se
Déu.
Queralt, Rasos de Peguera
en aquesta pàgina textos de Climent Forner. |
|
|