Bon any 2010 ?

L'entrada del nou any, l'any deu del tercer mil·lenni, és un moment idoni per fer balanç del passat més immediat, així com per regenerar il·lusions, detectar errors comesos i definir objectius estratègics. No cal dir que continuem pagant els excessos d'haver estirat més el braç que la màniga en una crisi financera internacional causada fonamentalment per l'abaratiment artificial del tipus d'interès per part dels bancs centrals i per l'excés de crèdit concedit en temps de falses vaques grasses per part dels bancs comercials. Aquesta expansió monetària i creditícia, com ja hem comentat altres vegades des d'aquestes mateixes pàgines, inicia sempre un boom no sostenible que, tard o d'hora, ha de revertir en una etapa de recessió on es purguen els errors massius comesos en la fase d'eufòria. Paral·lelament, a aquesta crisi financera i monetària internacional es superposa una crisi local en el sector de la construcció, que pateix especialment la punxada de la bombolla immobiliària que les perverses polítiques econòmiques monetàries han creat. Una vegada sobreendeutats, cal iniciar el sanejament augmentant l'estalvi i reduint els deutes. Això és el que les famílies i empreses han començat a fer, però no en canvi el sector públic, que pel contrari inicia nous plans expansius de despesa pública (Pla E). Si al mateix temps, per la menor activitat econòmica, els ingressos impositius disminueixen, els dèficits públics es disparen i el deute públic, que haurem de pagar (amb interessos acumulats) els propers anys, inicia una perillosa nova bombolla. Les entitats financeres, que tan alegrement havien concedit crèdit en temps de vaques grasses, deixen de finançar el sector privat en la crisi. Malgrat el banc central europeu els ha concedit finançament sense límit, a un cost mínim de l'1%, les entitats financeres prefereixen invertir en títols de deute públic que, només garantint un rendiment del 3% anual, els suposa uns guanys nets del 2%. Així, els diners canalitzats cap a l'estat deixen d'estar disponibles per les empreses i famílies (és el denominat efecte crowding-out o expulsió del sector privat).

A Manresa l'administració pública local ha multiplicat quasi per 4 el seu pressupost entre 1995 i 2008 (passant de 26,7 milions d'euros a 101,6 milions d'euros), engreixant especialment les nòmines i despeses de personal, que absorbeixen actualment el 48% del seu pressupost ordinari. Si no es planteja el retorn a uns nivells sostenibles (com mitjançant l'ERO de l'ajuntament de Jerez de la Frontera ) i no es redueixen els sous (l'alcalde va evitar la retallada en càrrecs de confiança, amb sous que oscil·len entre 2.000 i 5.000 euros mensuals per persona més seguretat social), el resultat inevitable és l'augment draconià de la pressió fiscal (el valor cadastral mitjà també s'ha quadruplicat a Manresa fins arribar a 107.000 euros, molt per sobre dels valors de ciutats com Sabadell, Terrassa, Vic, Igualada, Girona o Reus) i l'increment galopant de l'endeutament municipal (que ronda els 75 milions d'euros). Aquest enorme volum de deute públic llastarà la recuperació. Al mateix temps, els continus casos de corrupció que apareixen a la llum pública reforcen la creixent desafecció política. La situació és molt més greu i preocupant quan es contempla la manca d'esperit emprenedor i l'alta mortalitat d'empreses, veritables motors de la generació de riquesa, ocupació i benestar social. El 2009 passarà tristament a la història local per ser l'any del tancament de Pirelli, indústria emblemàtica del Bages que havia arribat a proporcionar ocupació directa a dos milers de treballadors, el refús a la construcció d'una infraestructura aeroportuària, continuant sense millorar la comunicació amb Barcelona per carretera i tren, o per la fi de Caixa Manresa que, oblidant el lema de la seva pròpia campanya de marketing (“Ser gran no és qüestió de mida”), opta per unir-se amb Caixa de Catalunya, de titularitat pública i presidida per Narcís Serra, ex-vicepresident del govern PSOE en temps de Felipe González. Mentre les comarques del Pla de Lleida prosperen amb creixements superiors a la mitjana catalana, el Bages, també l'Anoia i el Berguedà, reculen amb contraccions molt intenses de la indústria i la construcció, que es tradueixen en menor ocupació i en una caiguda dels afiliats a la Seguretat Social superior al conjunt de Catalunya. En aquest context de caiguda de l'activitat, deteriorament del mercat laboral i col·lapse en el comerç internacional, els indicadors de confiança de llars i empreses continuen en mínims històrics. Tot fa pensar que aquesta tendència tan contractiva continuarà, segurament amb menys virulència, el 2010. El creixement anual mitjà del cost laboral ha estat del 4,2% entre el 2000 i el 2007, tres dècimes per sobre l'espanyol i molt per sobre dels principals països de l'àrea euro. La pèrdua de competitivitat, en el cas català, associada al major creixement dels costos laborals s'ha donat en més intensitat en els serveis (sector non traded, arrecerat de la competència internacional) que no pas en la indústria (sector traded més exposat a la competència global). Els sindicats haurien de ser conscients que forçar increments salarials per sobre de la productivitat posa en perill la supervivència del sector a mitjà termini i impossibilita la recuperació de l'ocupació, tant més quan els costos laborals van continuar la seva trajectòria ascendent tot i esclatar la crisi. Aquesta pèrdua de competitivitat del sector industrial del Bages és patent en la metal·lúrgia, tèxtil, material de transport i equipament mecànic, presentant una millor evolució els sectors d'equipament elèctric i electrònic, químic i alimentari. El camí a seguir passa per potenciar la funció empresarial i la innovació, tot millorant el capital humà. Les generacions que ens precedeixen van ser capaces d'aixecar magnífiques catedrals gòtiques com la Seu i construir avançades obres d'enginyeria civil com la Sèquia. Ens cal aquest mateix esperit emprenedor per a superar la crisi.

Jordi Franch Parella, professor d'economia de la FUB.