Evo Morales Ayma, flamant president de Bolívia i líder del Movimiento al Socialismo, decretava el passat 1 de maig la nacionalització dels recursos naturals bolivians (petroli i gas natural), al temps que ordenava l'ocupació militar de les empreses multinacionals, entre elles la filial de Repsol. Ha seguit, amb bona lògica, requisant les accions que el BBVA té de la petrolera i, recentment, alertant de la revisió del contracte de concessió en la gestió de tres aeroports (La Paz, Santa Cruz i Cochabamba) gestionats per l'empresa Sabsa, filial d'AENA i Abertis. L'impacte quantitatiu de dites mesures sobre els comptes d'explotació d'aquestes empreses serà insignificant, pel poc pes relatiu que els suposa. No obstant, major importància pot tenir l'exportació ideològica d'aquests fets, iniciant un procés de nacionalitzacions a l'Amèrica Llatina. Com deia John Maynard Keynes (1883-1946), a qui s'atribueix la paternitat intel.lectual de la socialdemocràcia, la dificultat no és tant generar noves idees, sinó escapar de les antigues. I certament que el triumvirat format per Fidel Castro a Cuba, Hugo Chávez a Venezuela i Evo Morales a Bolívia té clares reminiscències d'unes velles idees pretesament superades.
Ningú crec que posi en dubte que els recursos naturals de Bolívia pertanyen al poble bolivià, que no al govern bolivià. Tampoc es pot cometre l'error d'equiparar l'acció empresarial moderna amb l'explotació i discriminació que els indígenes americans han patit des de la invasió espanyola, fa més de cinc-cents anys. I és que les empreses no estan saquejant els recursos naturals, sinó que compren el dret d'explotació sobre els mateixos. Altra cosa és que aquest preu, negociat amb anteriors governs bolivians, igualment democràtics i legítims, es consideri massa baix. En aquest cas, el que procedeix és renegociar-ho a l'alça.
En un món globalitzat, els recursos naturals no determinen la prosperitat de les nacions. El petit ducat de Luxemburg té una renda bruta per càpita 15 vegades superior a la d'Argentina, un país ric en recursos naturals. I un irlandès, fins fa poc un dels europeus més pobres, gaudeix d'una renda mitjana 8,5 vegades superior a la d'un ciutadà de Venezuela, cinquè país mundial exportador de petroli. En segon lloc, que els recursos naturals del poble bolivià siguin explotats per empreses públiques nacionalitzades no és cap solució. Recordem els estrepitosos fracassos de les experiències del 1937, expropiant a la Standard Oil, i de nou el 1969, expropiant a la Gulf Oil. El sector públic no va aconseguir produir i es va tornar a la privatització del 1996. Amb deu anys s'ha augmentat la producció, alhora que la dinàmica funció empresarial ha descobert nous jaciments d'hicrocarburs, que Evo Morales ara explotarà. En tercer lloc, les expropiacions frenaran i allunyaran les inversions internacionals, tan necessàries per al desenvolupament.
Finalment, la nacionalització dels recursos naturals té el perill de ser patrimonialitzada per la classe política dirigent, concentrant una enorme riquesa en poques mans i privant a la majoria del poble bolivià dels seus legítims recursos. Caldria assegurar que l'explotació i la venda de petroli i gas arriba no només als comptes bancaris dels dirigents, iniciant un cercle viciós de corrupció i fractura social, sinó que s'utilitzen per a perllongar l'escolarització dels nens i nenes, invertir en projectes productius i elevar el nivell de vida del poble bolivià.

Jordi Franch Parella, professor d'economia i organista de la Seu de Manresa.