Bons propòsits

Deixem enrere el 2.005 i encetem un nou any amb renovats propòsits. Exigents objectius professionals, més dedicació a la família, dominar aquell idioma que se'ns resisteix o la pràctica d'algun instrument musical que tenim oblidada, rebaixar alguns quilos que tinguem de més o augmentar la nostra dedicació a tasques de voluntariat social ... Els polítics també tenen els seus però, a diferència dels nostres, incideixen obligatòria o coactivament en la interacció social. Un exemple de (bon) propòsit és el salari mínim. En el 2.005 ha estat de 513 euros al mes (17,10 euros diaris o 7.182 a l'any) i el ministre de Treball, Jesús Caldera, ha anunciat que pel 2.006 es situarà en 540 euros mensuals. L'objectiu del govern de Rodríguez Zapatero és acabar la legislatura amb un Salari Mínim Interprofessional de 600 euros al mes. Es tracta d'assegurar una renda del treball mínima que permeti viure dignament (molt difícilment assolible donats els preus actuals). Estant tothom d'acord en aquest objectiu, caldria adonar-se de les seves implicacions.
Quan un empresari contracta un nou treballador, no ho pot fer a un salari inferior al mínim. Pensem després a afegir-hi les cotitzacions a la Seguretat Social (en part, suportades també pel treballador/a). Aquestes poden suposar, depenent de les circumstàncies i del sector, més de la mitat del sou brut. No és impossible pensar que la suma resultant final a pagar per l'empresari superi el valor de l'aportació realitzada pel treballador. En aquests casos, l'empresari optarà per no contractar-lo o per rescindir-li el contracte. Amb el bon propòsit de millorar el nivell de vida dels treballadors menys qualificats, se'ls haurà perjudicat i fet més difícil l'accés al mercat de treball. Condemnats alguns d'ells a una crònica desocupació, passaran a alimentar i engrossir l'economia submergida. Altres hauran permanentment de viure en precari. Els més joves amb baix nivell de formació, molt perjudicats, poden reaccionar violentament. Pensem en els recents disturbis a París o, anant més enrere en el temps, els greus conflictes a Los Ángeles el 1992 o a Chicago i Cleveland el 1968. L'atur és inevitable quan els costos laborals superen la productivitat del treballador.
Reduir els costos laborals no és fàcil. Implicaria retallar les prestacions socials i reestructurar la societat del benestar (pocs polítics s'atreveixen a proposar-ho). Tampoc és una mesura massa popular ni serveix per a guanyar vots.
Per tant, un bon (excel.lent) propòsit per a aquest 2.006 seria augmentar la productivitat de l'economia catalana, una assignatura que resta sistemàticament pendent. Cal per això, entre altres factors, que la (bona) formació dels joves que accedeixen al mercat laboral els permeti la producció de béns o la prestació d'uns serveis altament valorats.
En qualsevol cas, els desitjo un pròsper i venturós 2.006.