Braun tancarà la seva planta productiva d'Esplugues de Llobregat i 700 llocs de treball directes (i entre un i dos milers d'indirectes) quedaran en atur. Els motius són els de sempre: excés de costos i manca de competitivitat. La producció es traslladarà al sud-est asiàtic o a l'est d'Europa, on els costos es redueixen un 25% i un 8,5% respectivament. Els intents del flamant conseller de Treball i Indústria i ex-alcalde de Manresa per evitar el tancament han resultat inútils. El passat 6 de juny (06/06/06, el Dia de la Bèstia) es reunia a Frankfurt amb la direcció i 6 dies més tard ho feia a Ginebra amb l'accionariat, sense obtenir cap resultat positiu. Les polítiques i receptes aplicades al govern municipal de Manresa durant el seu mandat (1995-2006) no serveixen. Triplicar la despesa municipal total, passant de 4.448 milions de pessetes el 1995, any en què Jordi Valls i Riera accedeix a l'ajuntament de Manresa, fins els 13.880 milions actuals de les antigues pessetes (83,4 milions d'euros) que disposa de pressupost el consistori manresà el 2006, pot ajudar a guanyar 3 eleccions municipals consecutives. No obstant, per a retenir empreses, guanyar-ne de fora i crear-ne de noves, calen altres polítiques. Cal incorporar més coneixement al procés productiu i generar béns i serveis d'elevat valor afegit. I això no s'aconsegueix triplicant la despesa pública en només 11 anys.
Tampoc n'hi ha prou amb recórrer al fàcil discurs de la Responsabilitat Social Corporativa. En primer lloc, perquè la primera responsabilitat social que tenen les empreses és generar valor pels accionistes (i, indirectament, valor pels treballadors, consumidors i la societat tota). I en segon lloc, perquè la responsabilitat social, terme que pot encabir múltiples continguts, no és unidireccional, sinó necessàriament transversal i aplicable a tots els agents socials. És clar que les empreses han de ser responsables, com també les famílies... i el propi govern.
El procés de relocalitzacions empresarials és inevitable. Les mateixes empreses que es van establir al nostre territori durant l'exitosa dècada dels 60, busquen ara nous destins amb menors impostos i costos laborals més baixos. Accedir a la seva producció beneficia els consumidors, que disposen de més diners per a adquirir altres béns i serveis (oferts per noves empreses). El capital que es desvia a l'est d'Europa farà augmentar la seva productivitat i, conseqüentment, els seus salaris. Així, entre 1996 i 2002, els costos laborals van augmentar un 11,6% de mitjana a la República Txeca, un 11,7% a Estònia, un 14,3% a Lituània i un 9,9% a Polònia. Si els treballadors i treballadores acomiadats de la Braun, i del llarg reguitzell d'empreses que perdem, es poguessin recol.locar a altres empreses desenvolupant tasques més productives i de superior valor afegit, no hi hauria cap problema, ans el contrari. El veritable problema és no ser competitius, perdre atractiu empresarial i no ser capaços de crear un nombre suficient de noves empreses sostenibles. No és un bon símptoma que la nostra joventut aspiri a ser funcionari/ària o treballador/a d'una entitat financera. S'ha de formar l'esperit emprenedor des de l'educació secundària (com ja fan altres comunitats autònomes com Astúries i Castella-Lleó). El redreçament de la crisi és difícil, però mai impossible. O si no, considerem el cas d'Irlanda. Aquest país es va incorporar al Mercat Comú Europeu el 1973 com el membre més pobre de la comunitat. Avui, és el segon més ric de la Unió Europea (després de Luxemburg) i el primer del món en qualitat de vida (per davant de Suïssa).

Jordi Franch Parella, professor d'economia i organista de la Seu de Manresa.