Quo vadis, Europa?

Aquests darrers dies hem rememorat el 50è aniversari d' Europa. El Tractat de Roma de l'any 1957 va comprometre a França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda i Luxemburg a configurar-se com un àrea de lliure comerç, amb un aranzel exterior comú, i aconseguir una política comuna en matèria d'agricultura, transport i ajuda social. Des d'aleshores, el club europeu s'ha ampliat de 6 a 27 països, 13 dels quals han adoptat l'euro com a moneda única, i l'antiga unió duanera s'ha convertit en un imperfecte mercat únic, on teòricament s'integren els mercats de béns i serveis i de factors productius. No obstant, la llibertat de circulació de mercaderies, serveis, treballadors i capital queda molt lluny de ser una realitat. Sectors com l' energètic es consideren estratègics i, per això, al menys de moment, el govern espanyol impedeix que Fecsa-Endesa quedi en mans de l'alemanya EON. També el govern gavatx va promoure la fusió del grup Suez amb l'empresa pública Gaz de France amb l'objectiu d' evitar que la italiana Enel llancés una OPA sobre Suez. Observem com l'intervencionisme i el nacionalisme econòmic prevalen per sobre de les decisions dels milions de ciutadans i consumidors europeus. Si la Unió Europea ha ampliat el seu ventall de responsabilitats i àmbits d'acció directa, els governs nacionals han fet el mateix. La despesa pública suposa actualment una part del Producte Interior Brut molt superior a la del 1957. Després del rebuig al tractat constitucional europeu, només un 46% dels ciutadans de la UE opina positivament d' ella i més d'un terç creu que el seu país no s'ha beneficiat de ser membre de la UE. En el cas de Gran Bretanya, només un de cada tres ciutadans s'hi mostra favorable i amb prou feines un de cada quatre confia en la Comissió o el Parlament Europeu. Recordo com un taxista anglès de Canterbury, manifestant un nivell de cultura econòmica superior al nostre, em retreia el fet que Espanya era una de les grans beneficiades dels fons europeus (fons que s'aniran perdent progressivament amb l'entrada dels països de l'est). Els lobbies o grups de pressió aconsegueixen dels polítics europeus acords beneficiosos pels seus interessos particulars en perjudici de la majoria de la població. La búsqueda dels favors polítics és un joc de suma zero o negativa en el sentit que els guanys aconseguits per un determinat grup social són iguals o menors que les pèrdues suportades per la resta de la societat. Un exemple recent seria la imposició d'un aranzel del 66% a les bombetes de baix consum energètic d'origen xinès. Aquesta mesura proteccionista s'hauria introduït per a protegir Siemens, la gran corporació industrial alemanya. En lloc de competir innovant, creant més valor i reduint costos, s' opta pel camí més fàcil d'obtenir un privilegi a través de la regulació de l'activitat econòmica. I un altre exemple serien les “lleis de transició”, imposades el 2004 per 12 dels 15 estats membres de la UE , impedint la lliure circulació dels treballadors entrants dels països de l'est. En un món globalitzat, el mercat únic europeu és més una aspiració que una realitat i les fronteres nacionals continuen sent factors determinants. Sona a broma, però a la cimera de Lisboa del 2000, els líders europeus es van proposar fer d' Europa l'economia més dinàmica i competitiva de la societat del coneixement mundial pel 2010. No assolit ni de lluny l'objectiu ara proposen la reducció d'un 20% en les emissions de CO2 per l'any 2020.

Jordi Franch Parella