La culpa és dels especuladors?

Els preus compleixen una doble funció fonamental en una economia de lliure mercat: proporcionen informació i generen incentius. Quan un producte és escàs, els preus tendeixen a pujar, i viceversa. Simultàniament, un preu elevat genera incentius per racionalitzar el seu ús i estalviar, tot de manera descentralitzada i sense necessitat de cap autoritat que ens ordeni els nostres comportaments. Les recents revoltes socials contra el dictador Gadaffi estan impulsant el preu del petroli a l'alça (fins a 120 dòlars la setmana passada). El compromís d'Aràbia Saudí d'incrementar la seva producció diària en 700.000 barrils diaris pot no ser suficient per compensar la paràlisi productiva de Líbia. Culpar de tot això als especuladors seria absurd i ridícul. Malgrat tot, no seria la primera vegada que el govern, en un intent d'evitar la seva pròpia responsabilitat, externalitza la culpa en els malvats especuladors. En general, afirmar que la crisi és causada per l'especulació és com assegurar que el culpable d'un accident d'aviació és la força de la gravetat. L'especulació és inherent a la condició humana, quan persegueix comprar barat i vendre car. Espanya, al no disposar de reserves petrolíferes, depèn del subministre exterior de cru. Això fa que l'increment del preu del petroli pugui tenir efectes funestos, especialment en un moment de crisi com l'actual. La factura energètica agreujarà encara més el dèficit exterior, produirà fortes tensions inflacionistes i reduirà la renda disponible de les famílies i empreses. En definitiva, el cop de gràcia per un pacient que ja està en estat crític. Gastar més diners en petroli i combustible farà disminuir necessàriament la despesa en altres partides pressupostàries. I això preocupa a bancs i caixes, especialment quan els índexs de morositat de les hipoteques ja són alts. El govern, sempre amatent als nostres problemes com un bondadós pare de família, ha reaccionat ràpidament limitant la velocitat màxima de circulació a 110 km/h. Com menys corri el vehicle, menor serà el consum de combustible. Es neutralitzarà així l'impacte negatiu de l'encariment del petroli i derivats? Malauradament no. Quan Richard Nixon va limitar la velocitat a les carreteres nord-americanes el 1974, la mesura no va tenir cap efecte positiu significatiu sobre el consum de gasolina. Ans al contrari, allà com aquí la limitació de velocitat augmentarà el temps necessari per anar a treballar (per qui encara gaudeix d'aquest privilegi), incrementarà els costos de transport, disminuirà la productivitat total de l'economia i alterarà artificialment la competència entre diferents mitjans de transport. Per altra banda, la limitació no afectarà al trànsit urbà, que concentra el consum més important de combustible. La solució, doncs, no passa ni per culpabilitzar de la situació als malvats especuladors ni per intervenir encara més la malmesa economia espanyola, sinó en deixar que la força creativa del lliure mercat provoqui estalvis en el consum de combustible i generi models energètics alternatius que disminueixin la dependència del petroli.

Jordi Franch Parella, doctor en economia i professor de la FUB.