Comença un nou any i segueix la crisi. Això va per llarg. Les enormes distorsions creades en l'estructura productiva (milers de vivendes que no tenen sortida als preus actuals) i l'hiperendeutament (aproximadament el 400% del PIB d'Espanya) no es soluciona ni fàcil ni ràpidament. Tant més quan els governs, sempre aliats amb els seus íntims amics banquers (veure relació entre polític corrupte i banquer homosexual mafiós), continuen aplicant una i altra vegada les mateixes receptes que ens han portat on estem. Incrementar la dosi de droga pot curar el drogadicte? Fabricar diners per finançar més deute públic pot reduir l'apalancament? Reduir encara més uns artificialment baixíssims tipus d'interès pot fer alguna cosa per reactivar la demanda de crèdit (quan no hi ha demanda de crèdit ni els bancs disposició de concedir-ne)?

Les necessàries reformes estructurals espanten uns governs que només busquen rendibilitzar el temps d'estada en el poder (Sic transit gloria mundi) i no esperem que el binomi estat-banca legisli en contra seva. És justament al contrari. Quines responsabilitats s'exigeix als gestors financers que han enfonsat caixes d'estalvi, alguna fins i tot de solvent (Rèquiem per la Caixa de Manresa)? Quants banquers estan a la presó fins que tornin els milions que s'han evaporat? Cap. Només Mario Conde, temps fa, va fer estada a Alcalá Meco, i no pel forat causat a Banesto, sinó per les seves descarades ambicions polítiques. Qualsevol banquer que es mantingui en el seu rol d'aliat natural del polític no ha de tenir por de res, malgrat porti l'entitat a la fallida. Per això hi ha el FROB, finançat amb diners públics. I per això hi han aquests sous d'escàndol, no sigui que els directius bancaris es deprimeixin (que riallers i contents que estan!).

Algun prestigiós economista defensa que la devaluació de l'euro és una solució. Difícilment. D'entrada, perquè mai una solució simplista (que no és el mateix que simple) ha solventat problemes complexos. Una devaluació del 10% de l'euro respecte el dòlar és reconèixer una pèrdua de poder adquisitiu del 10% a l'eurozona en relació a EEUU. Que els productes europeus s'abarateixen i poden afavorir algunes empreses? Sí. I els productes importats (el petroli, entre ells) s'encareixen i perjudicaran moltes altres empreses i famílies. No és un problema de realineació de preus absoluts, sinó de preus relatius. I això mai s'aconsegueix amb una devaluació.

Altres, acòlits de la planificació centralitzada (monetària o no), defensen la monetització directa (o indirecta) del deute públic. Molt en la línia del que s'està fent. De fet, la manera més segura de depreciar una moneda és fabricar aquesta moneda. De John Law a la hiperinflació alemana de la República de Weimar en tenim uns quants exemples històrics i catastròfics. A evitar.

Per suposat, treballar més cansa, treballar millor exigeix una qualitat que aquí no tenim (en general), i innovar és un exercici de ciència-ficció.

A més, l'escalada d'amenaces entre EEUU i Iran enterboleix encara més l'escenari. O potser no, Maquiavel dixit. Mentre el comandant Jones continua buscant les armes de destrucció massiva a les runes històriques de l'antiga Mesopotàmia, la maquinària bèlica més poderosa de la història resta a l'espera de noves missions. El creixent warfare-welfare state d'EEUU podria trobar a Iran el proper objectiu militar. La guerra sempre ha estat la salut de l'estat (la destrucció de l'individu) i la millor manera de desviar l'atenció mediàtica social. Vol, ministre, que el deixin de criticar (que pesats que són!) per la gestió de la crisi? Una guerra ho soluciona.
La neutralitat estricta d'Europa, en un cas hipotètic de conflicte militar entre EEUU (aliat amb el Regne Unit?) i Iran (amb el suport d'altres països com la Xina?), significaria incrementar les exportacions i reactivar la moribunda economia del vell continent. Sempre que, naturalment, el planeta Terra no quedés abans destruït.