No hi haurà crisi?

Bill Clinton va guanyar les eleccions presidencials nord-americanes del 1992 a George Bush pare, amb la proclama It's the economy, stupid. Estats Units estava aconseguint èxits importants en política exterior com la fi de la Guerra Freda , però començava a notar-se una recessió econòmica interna que li va costar la presidència al pare de l'actual George W. Bush. Bill Clinton va saber capitalitzar el malestar creixent de la societat per la incipient crisi econòmica i va estar en el poder 8 anys consecutius fins el 2000, encadenant el període màxim constitucional de dues legislatures seguides.

Les properes eleccions generals a Espanya del mes de març han començat a activar el que s'anomena el cicle polític de l'economia, que són les polítiques econòmiques que emprèn el govern davant un procés electoral amb la finalitat d'aconseguir l'objectiu més important i inconfessable: la permanència en el poder durant el major temps possible. Així, abans de les eleccions s'apliquen polítiques populistes de caràcter expansiu, consistents en augments importants de la despesa pública o disminució dels impostos, per a generar un sentiment narcotitzant de benestar i falsa prosperitat, que permeti sumar el màxim número de vots possibles. En aquesta clau hem d'entendre el rosari d'obres públiques que es van inaugurar a Manresa just abans de les passades eleccions municipals del mes de maig. I també de la mateixa manera hem d'entendre les últimes mesures proclamades pel govern central: ajuts de 2.500 € per nadó, promeses de desgravacions fiscals en el lloguer dels joves per part de la ministra de Vivenda Carme Chacón, promeses d'augment del salari mínim i de les pensions ... Un altre clar exemple de mesura electoralista és la del president autonòmic andalús Manuel Chaves. La proposta de garantir per llei l'accés a la vivenda, de reminiscències soviètiques, només ha estat contestada des del govern per Pedro Solbes, el vicepresident econòmic. L'estat hauria de promoure les condicions jurídiques i institucionals que permetessin l'accés a la vivenda, lluitant contra la corrupció urbanística, i no pas pretendre proporcionar la vivenda directament. El paternalisme governamental que envolta una política assistencial cada vegada més universal no és neutre, sinó que deixa obert un camí de servitud. Substituir la igualtat d'oportunitats basada en l'esforç personal, capacitat, virtut i intel·ligència, per la igualtat material de resultats, limita la lliure iniciativa privada i la funció empresarial creadora de riquesa. Com deia un empresari a Andalusia, és difícil trobar mà d'obra estable, perquè quan el treballador computa el mínim legal que indica el PER, deixa de treballar per passar a cobrar el subsidi agrícola. Valorar la igualtat material per sobre dels drets individuals, com argumentaren Tocqueville i Hayek, condueix a la substitució del ciutadà lliure i autònom per la del súbdit depenent del poder.

El govern socialista hauria d'haver aprofitat els anys posteriors a la derrota electoral del PP del 2004 per a introduir reformes estructurals en el model de creixement espanyol. Lluny d'això, la construcció i el consum basats en l'endeutament han continuat beneficiant enormement fins ara uns determinats sectors. Però quan la fase expansiva s'acaba, el president del govern espanyol ens sorprèn una vegada més afirmant que no hi haurà crisi.

Jordi Franch Parella.