Com cada any durant el mes d’octubre, hem assistit a la litúrgia de concessió dels Premis Nobel (física, química, medicina, literatura i pau). Així ho va establir Alfred Nobel, l’inventor de la dinamita, en el seu testament (novembre de 1895). Posteriorment, el 1968 s’hi va afegir el d’economia, concedit pel Banc Central de Suècia. Si Alfred Nobel, al dotar de fons econòmics els premis originals, volia descarregar la seva consciència de les morts causades pel seu invent (aplicat productivament a la mineria, però destructivament a la guerra), també el Banc Central suec sembla voler alleugerir la seva responsabilitat (i la dels restants bancs centrals) en la present crisi monetària i financera internacional. Curiosament (o no), el veredicte dels premiats amb el Nobel d’economia arriba quan els responsables polítics porten tant de temps intentant combatre la crisi (sense èxit) amb tipus d’interès excepcionalment baixos i estímuls fiscals contraproduents que agreugen encara més el sobreendeutament.

Els guardonats han estat els professors Thomas Sargent (Universitat de Nova York) i Christopher Sims (Universitat de Princeton) per estudiar quines són les relacions de causa-efecte en l’àmbit de la macroeconomia (“què causa què”). Així, per exemple, han estudiat com les variacions del tipus d’interès (política monetària) o dels impostos (política fiscal) afecten el creixement econòmic, l’atur i la inflació; o què succeeix si el Banc Central modifica el seu objectiu d’inflació. Normalment les relacions són bidireccionals: les decisions econòmiques de polítics i banquers afecten l’economia real, i l’economia real també condiciona les decisions de polítics i banquers. Les expectatives del sector privat (famílies i empreses) sobre el futur de l’activitat econòmica influeixen en decisions com el nivell de consum, estalvi i inversió. I al mateix temps, les polítiques econòmiques del sector públic es veuen influïdes per les expectatives dels agents.
Sargent és un dels exponents de la teoria d’expectatives racionals, iniciada per John Muth i desenvolupada per Robert Lucas, que defensa que els ciutadans aprenem dels nostres errors i, per tant, no ens equivoquem sistemàticament. Si s’espera un augment de la inflació, sindicats i patronal tendiran a pactar salaris més elevats, i els preus pujaran. En aquest cas, per combatre la inflació, Sargent demanaria al govern una política econòmica creïble que no generés més expectatives inflacionàries. Si Sargent ha estudiat els efectes dels canvis de polítiques econòmiques sistemàtiques, Sims s’ha centrat més en la difusió en l’economia de xocs no sistemàtics com la manipulació dels tipus d’interès o l’augment inesperat del preu del petroli. Encara que els seus treballs han estat independents, d’alguna manera es complementen.

Ambdós estan d’acord en què les altes taxes d’atur europees (Espanya ostenta aquí un trist rècord mundial), en comparació amb les nord-americanes, es deuen a un Estat del Benestar massa generós. I si el capital humà del treballador augmenta quan està ocupat, es deteriora ràpidament quan no ho està. Les altes indemnitzacions per acomiadament i el subsidi d’atur retarden la reincorporació del treballador en el mercat laboral. Sargent contempla amb preocupació com Barack Obama malda a Estats Units per seguir les mateixes polítiques socials europees. 
En l’àmbit monetari, Sargent critica, a Some Unpleasant Monetarist Arithmetic, que Alemanya i França incomplissin reiteradament el Tractat de Maastricht, a l’excedir el límit màxim de dèficit i deute públics permesos. Argumenta que la manca continuada d’equilibri pressupostari els va fer perdre lideratge moral a la Unió Europea, influint en països perifèrics com Grècia, que iniciaren el fàcil camí del dispendi públic, amb els lamentables resultats que tots coneixem. Els dos guardonats no subscriuen les caducades receptes keynesianes d’augment de la despesa, a través del consum públic, per reactivar el creixement econòmic, ni caurien en la ingenuïtat pueril de vincular la inversió només amb l’optimisme o pessimisme de l’empresari. A diferència del que pensava John Maynard Keynes, pare intel·lectual de l’intervencionisme, no es pot enganyar tothom indefinidament i per sempre. En paraules de Lincoln, “pots enganyar algú tot el temps, fins i tot pots enganyar tothom algun temps, però no pots enganyar tothom tot el temps”. Sàvies paraules que els responsables polítics haurien de recordar.