La notícia del superàvit temporal del fons de reserva de la Seguretat Social (actualment, 23.084 milions d'euros) té data de caducitat. Tant la Comissió Europea com el Fons Monetari Internacional han alertat de la necessitat de reformar l'actual sistema públic de pensions. I és que en el sistema de repartiment les persones que treballen mantenen amb les seves cotitzacions els pensionistes. Actualment, notem la inflexió a l'alça del nombre de cotitzants a la Seguretat Social (incorporació de la generació del baby boom i d'un major nombre d'immigrants al mercat laboral) conjuntament amb la inflexió a la baixa del nombre de pensionistes (generació nascuda el 1940, molt mermada com a conseqüència del milió de morts de la Guerra Civil). Avui, quatre treballadors mantenen amb les seves cotitzacions un pensionista. No obstant, tenint en consideració els ritmes de creixement de la població més gran de 65 anys i dels que estan actius, l'INE calcula que el 2050 hi hauran menys de dos treballadors per cada pensionista. El problema està servit.
Una primera actuació davant el problema passa per no fer res. Això és, donat que la fallida no es produirà a curt termini, el govern pot considerar que el problema no és prioritari. Aquesta és l'opció de Pedro Solbes, actual ministre d'Economia, que ja ha declarat la postergació de qualsevol modificació en el sistema de pensions.
Pensar que la creixent arribada d'immigrants pot solucionar-ho és un error. De fet, una onada d'immigració per sobre de la capacitat d'absorció del nostre sistema productiu és un altre problema seriós en si mateix. Només cal recordar la poca distància geogràfica que hi ha entre algunes zones amb alta immigració i zones amb alts índexs d'atur. La majoria d'immigrants legals en el segment de la població activa tenen entre 20 i 40 anys. Dintre de poc més de dues dècades començaran a jubilar-se, augmentant per tant el nombre de pensionistes. És cert que la presència d'immigrants pot influir en l'augment de la taxa de natalitat, però també ho és que aquest increment es compensa amb el creixement de l'esperança de vida. Si quan es va implantar el sistema de repartiment el pensionista sobrevivia uns 15 mesos l'edat de jubilació, actualment l'esperança de vida es troba en els 80,7 anys i es preveu que arribi als 84 anys el 2050. Si ara els jubilats suposen el 16,8% de la població total, el 2050 seran el 30,8%; per altra banda, els que estan en edat de treballar disminuiran del 67,6% al 55% en aquest termini de 45 anys.
Davant d'aquestes dificultats, la majoria de països busca la solució en un sistema mixte, on el mecanisme fonamental del repartiment es complementi amb un sistema de capitalització.
Al marge d'aquesta solució, dintre del sistema de repartiment es podria millorar la situació allargant l'edat de jubilació més enllà dels 65 anys. De fet, en una societat de la informació i del coneixement, alguns professionals poden restar en òptimes condicions intel.lectuals i emocionals fins edats força avançades (una altra qüestió és si realment estem avançant en la direcció adequada). També caldria allargar el període que s'utilitza com a base de càlcul de la pensió de jubilació (dels darrers 15 anys cotitzats a tota la vida laboral).

Jordi Franch Parella