I ara què?

Pirelli, l'empresa industrial més important fins ara del Bages, ha anunciat que deixarà de produir pneumàtics a la nostra ciutat. Enrere queda l'època daurada, fa uns trenta anys, quan donava ocupació directa a més de dos milers de treballadors (i feina indirecta a molts més). La notícia ha caigut com una bomba, quan encara és recent l'acomiadament de 257 treballadors el mes de gener i les declaracions de la consellera de Treball Mar Serna, assegurant que si Pirelli continuava a Manresa era gràcies a les gestions del president Montilla. Abans d'acabar l'any, és possible que de Pirelli només en quedi un magatzem de distribució de pneumàtics que proporcioni feina a menys de 100 treballadors. A escassos metres de la seva ubicació, això sí, els nostres representants polítics ens hi han construït un flamant centre penitenciari que, ens diuen, també genera llocs de treball. Més enllà de constatar el gran retrocés que tot això suposa, de fer balanç del què s'ha fet malament i de constatar qui s'emporta el “tall” i qui els “ossos” en el procés d'aquest tancament, és fonamental reorientar el teixit productiu de la nostra comarca. Qui ho ha de fer? Només ho pot fer la funció empresarial, l'única capaç de generar valor afegit i riquesa, proporcionant alhora ocupació productiva i satisfent les necessitats dels consumidors. És imprescindible que l'administració local disminueixi la seva voracitat fiscal i redueixi el seu tamany, manifestament inflat des que el tripartit es va fer amb el poder l'any 1995.

La primera alternativa que se'ns presenta és la logística (de la qual el professor Ramon Tremosa i Balcells, candidat per CiU al Parlament Europeu, n'és especialista). En aquest àmbit, els aeroports són una infraestructura clau en el segle XXI, com les autopistes ho van ser en el segle XX i el ferrocarril en el segle XIX. S'hauria d'aconseguir pel Bages el futur aeroport corporatiu, vencent el pseudo-progressisme eco-estatista del tripartit i millorant les interconnexions multimodals amb Barcelona, tant per carretera com per ferrocarril. És incomprensible que la C-55 no estigui desdoblada de Manresa a Barcelona, però sí en canvi de Manresa a Berga, amb un volum de trànsit molt inferior, i que l'enllaç ferroviari amb la capital catalana tardi més ara que 150 anys enrere (aleshores amb menys estacions i baixadors). En segon terme, un recent estudi d'una consultora destaca les possibilitats de desenvolupar a la zona un cluster biomèdic i sanitari. I, en l'àmbit dels serveis i del turisme, mai cal oblidar l'atractiu turístic dels dos monuments potser més emblemàtics de Manresa, com són la Seu i la Cova. Sense fer res i d'entrada, la Cova rep unes 25.000 persones l'any, més del doble de les que passen per l'Oficina de Turisme. Tan sols es pogués captar un 10% del turisme religiós que visita Montserrat, aquesta xifra es podria multiplicar i, amb només unes hores d'estada a la nostra ciutat, permetre augmentar els ingressos del sector de la restauració. Celebràvem fa pocs dies les Festes de la Llum. Els nostres avantpassats del segle XIV, en condicions molt adverses i superant tot tipus de penúries i dificultats, van poder fer possible l'obra de la Sèquia i de la Seu. Ens cal recuperar l'esperit emprenedor i de lliure iniciativa per a poder superar aquesta tan difícil situació, substituint un hiperconsum basat en l'hipercrèdit, per l'estalvi i la disminució de la pressió fiscal.