El proppassat 30 de març, la ministra d’Educació María Jesús San Segundo va presentar a les Comunitats Autònomes l’avantprojecte de Llei Orgànica Educativa (LOE). Aquesta nova normativa derogarà totes les anteriors lleis orgàniques sobre educació no universitària (incloses la LOGSE del mateix partit socialista i la polèmica Llei de Qualitat del PP), amb l’excepció de la LODE del 1985. Són molts canvis normatius en un àmbit de vital importància social com l’educació. Crucial perquè és aquí on es forma el capital humà dels nois i noies de l’avui que esdevindran els homes i dones de la societat del demà. Essencial perquè l’educació és el millor instrument que tenim per a garantir una veritable igualtat entre els ciutadans i possibilitar la promoció social i la competitivitat econòmica.
Es requereix un canvi? Crec que és del tot
necessari. El món del segle XXI demana uns coneixements i habilitats que no pot
generar un sistema educatiu ancorat en el passat. Hem de formar els joves pensant
en el seu futur i no en el nostre passat. I els noies i noies d’avui, no només
vesteixen diferent o tenen gustos diferents, sinó que estan immersos en una
cultura i tecnologia digitals que simplement no existia fa uns quants anys.
Internet, l’ordinador o el Messenger formen part de la seva quotidianitat. Són
nadius digitals, mentre que nosaltres ens podem considerar immigrants
digitals. No vulguem pensar únicament
en nosaltres. Més enllà, els analfabets digitals serien veritables exclosos de
la societat del coneixement.
Els alumnes aprenen fent (learn by doing),
estudiant matèries que els motivin (no que els hi obliguin), equivocant-se i
reflexionant, assimilant i implicant-se activament en la construcció de
coneixement significatiu. Un infant aprèn a caminar perquè té l’impuls
irrefrenable de conèixer i tocar els misteriosos objectes que l’envolten; aprèn
a parlar perquè sent el desig de comunicar-se amb els seus pares; pregunta
incansablement perquè té el desig de comprendre el que l’envolta. No permetem
que, a partir dels 6 anys, es neutralitzi el seu interès i motivació. Es tracta
de canalitzar-lo adequadament.
Memoritzar una quantitat física d’apunts,
pàgines o llibres tenia sentit abans, però no pas avui (amb només un click
d’ordinador tenim accés a oceans d’informació). Per tant, no pretenguem
ensenyar-ho tot, sinó ensenyar com trobar i aplicar el que fa falta. Memoritzar
coneixements no significatius porta a expulsar-los a l’hora de l’examen i a
oblidar-los a continuació (mètode “EVO = empollar, vomitar i oblidar”). Abans,
en un entorn estàtic i limitat, podia tenir sentit memoritzar els continguts
d’unes assignatures obsoletes. Avui, en un món tan dinàmic i global com el
nostre, seria un gravíssim error. L’entorn ha canviat. La informació disponible
és abundant, excessiva i de ràpida caducitat. No es tracta de recopilar
informació, sinó de processar-la correctament; no es tracta de recordar, sinó
de buscar i aplicar la informació, de raonar i pensar críticament, d’aprendre a
treballar en equip i decidir, de ser emprenedor i innovar.
En paraules de Cervantes: “Más has dicho,
Sancho, de lo que sabes, dijo don Quijote; que hay algunos que se cansan en
saber y averiguar cosas que después de sabidas y averiguadas, no importa un
ardite al entendimiento ni a la memoria.”
© Jordi Franch i Parella.