Qui no recorda el passat, pot tornar a reviure'l. Pocs polítics nordamericans semblen recordar la guerra de Vietnam (1961-1973), que va manllevar la vida a 50.000 soldats nordamericans, 400.000 aliats sud-vietnamites, 900.000 nord-vietnamites i innombrable població civil. D'entrada, la guerra de Vietnam i l'actual conflicte a Irak difereixen significativament. Un exèrcit de quasi 550.000 soldats reclutats es van retirar de Vietnam, incapaços de vèncer els invasors comunistes del nord; a Irak, un exèrcit de 150.000 soldats voluntaris va ocupar ràpidament el país. A Vietnam es lluitava per frenar l'avanç del comunisme invasor; a Irak, oficialment, per deslliurar al poble del seu tirà i prevenir el desenvolupament i utilització d'armes de destrucció massiva (desafortunadament, qualsevol noble pretext pot encobrir les més abjectes accions).
No obstant, en el rerefons cultural i ideològic sorgeixen algunes coincidències. A Vietnam es va derivar d'una guerra civil a un conflicte internacional, on la Unió Soviètica, Xina i altres països comunistes varen donar suport a Vietnam del Nord (la guerra no es va acabar amb la retirada dels americans el 1973, sinó amb l'ocupació de Vietnam del Sud i reunificació del país sota comandament nord-vietnamita el 1975). A Irak, la croada nordamericana és l'expressió d'una lluita molt més extensa contra les faccions fanàtiques d'una religió que aglutina 1.000 milions de creients arreu del món. És segur que la majoria dels musulmans busca només viure d'acord amb els preceptes de l'Alcorà. Però també ho és que l'acció nordamericana provoca una bel.ligerant reacció en grups insurgents que diàriament cometen atacs suïcides, prenen hostatges, assassinen i destrueixen la propietat pública i privada.
A Vietnam, l'opinió pública va anar posicionant-se gradualment en contra de la guerra. A Irak, el suport públic a l'ocupació no deixa de disminuir. Molts iraquians esperaven un nou Pla Marshall com el que va reconstruir Europa després de la Segona Guerra Mundial. Però no hi ha hagut cap pla, cap preparació pel nou ordre, que ha esdevingut en desordre. La manca d'un marc jurídic i institucional ha precipitat el caos i la desintegració econòmica. I d'aquest clima d'inseguretat permanent en sorgeixen nous embrions fonamentalistes, més reforçats i persistents. L'acció militar americana aconsegueix just els efectes contraris als desitjats a priori. Sol passar. I si el futur és la repetició del passat entrant per una nova porta, podem preveure la retirada nordamericana. A Vietnam, dos presidents demòcrates (John F. Kennedy i Lyndon B. Johnson) van ordenar la guerra i a un president republicà (Richard M. Nixon) li va caldre retirar-se. A Irak, George W. Bush n'ha ordenat l'ocupació i potser el proper president (presidenta?) demòcrata portarà l'exèrcit de nou a casa. Ens donem compte que les forces d'ocupació nordamericanes no es guanyaran mai la voluntat del poble iraquià i que els esforços per establir una democràcia islamista probablement fracassaran.
A Irak s'esvairà el somni occidental i tornarà a ser un país musulmà. Com ho són Afganistan, Pakistan, Txad, Níger i Sudan, amb rendes per càpita inferiors als 1.000 $ anuals. Els resultats no són massa millors en els països que disposen de petroli, donat que els ingressos es distribueixen molt desigualment i no arriben a la població. I la pobresa del món musulmà prové especialment de dues prohibicions imposades per l'Alcorà. Les úniques rendes acceptades són els sous i salaris i els subsidis públics i privats. No s'accepten els interessos (usura) ni els beneficis empresarials. Sens dubte que la introducció de l'esperit emprenedor i empresarial a l'ideari islàmic seria una victòria infinitament més valuosa que la que aquesta guerra pot aconseguir.

© Jordi Franch Parella.