Per a reduir l'atur

Tradicionalment, l'estat espanyol sempre ha tingut taxes d'atur sistemàticament superiors a la dels països de l'entorn europeu i molt més elevades encara que les del Japó o Estats Units. Al mateix temps, la creació d'ocupació o reducció de l'atur ha requerit augments més importants del PIB. Així hem arribat a superar oficialment els 4 milions d'aturats. En el que portem d'any, 2 de cada 3 nous aturats de la Unió Europea són espanyols. Si considerem que l'anterior ministre socialista de Treball, Jesús Caldera, va modificar els criteris de comptabilització, traient de les llistes oficials totes les persones aturades en procés de formació, i que els ocupats temporals pel Pla E de Rodríguez Zapatero (que ens costarà 8.000 milions d'euros) tornaran a quedar sense feina dintre de pocs mesos, les xifres reals (no oficials) d'atur es poden situar a finals d'any en més de 6 milions de persones, un percentatge superior al 27% de la població activa. La situació és esfereïdora. Al mateix temps, la nul·la solvència i capacitat del govern sindical-socialista per a millorar el càncer de l'atur pot derivar en dramatisme social. Govern i sindicats estan encara ancorats en la vella dialèctica de reminiscències marxistes que oposa el treball al capital. No s'adonen que el treball humà , per si mateix, és poc productiu. L'home, només amb les seves mans, té moltes més dificultats per caçar o alimentar-se que qualsevol altre animal, per exemple. Robinson Crusoe, a l'illa deserta, no serà capaç de produir res sense molts esforços i un estalvi previ. L'home necessita combinar el treball amb el capital, els recursos naturals i la funció empresarial per a poder ser realment productiu. Els pobles africans no són més pobres que els europeus perquè treballin menys hores ni perquè disposin de menys coneixements, sinó perquè disposen de menys capital per treballador. La quantitat de capital que cada treballador té al seu abast és fonamental i determina la productivitat del treball, el salari real percebut i el grau de desenvolupament aconseguit. És inacceptable que no s'hagi realitzat una reforma estructural del mercat laboral espanyol en més de 30 anys. Les altíssimes indemnitzacions per acomiadament provenen del dictador Franco ... i continuen fracturant el mercat laboral entre un treballador sènior indefinit sobre-protegit (indemnitzacions de 45 dies per any treballat) i un treballador junior temporal sub-protegit (8 dies per any treballat). Pitjor encara, els autònoms i microempreses, que suposen més del 90% del total d'empreses, poden tenir una indemnització nul·la, havent de suportar bona part del pes de la crisi. No es tracta de reduir la protecció social, sinó de deixar que empresari i treballador pactin lliurement el contingut de la relació laboral, incloent el salari i la indemnització. Els pagaments a la Seguretat Social per part de l'empresari són també massa elevats i suposen un fre a la contractació, mentre que la negociació col·lectiva impedeix el necessari ajust entre salari i productivitat. L'actual ministre de Treball, Celestino Corbacho, lamenta que durant l'etapa de vaques grasses, polítics i banquers hagin abandonat les reformes necessàries, complaguts en la situació de falsa bonança. En la greu crisi actual, i abans que es produeixin revoltes socials o aldarulls importants, no es pot ajornar més la reforma a fons del mercat de treball.

Jordi Franch Parella