El Cop  

Una de les grans llegendes del cinema, Paul Newman, ha mort recentment als vuitanta-tres anys vençut per un càncer de pulmó. Un dels seus primers èxits va ser “El Cop” ( The Sting , 1973), protagonitzada amb Robert Redford i ambientada a Chicago durant la gran depressió econòmica dels anys 30. Donen vida a dos murris trapelles que intenten treure els diners d'un important cap de la màfia a través d'apostes en carreres fictícies de cavalls. La mort de Newman ha coincidit amb el pla del president nord-americà George Bush, avalat pel governador de la Reserva Federal Bernanke i el Secretari del Tresor Paulson, consistent en la compra dels actius bancaris vinculats a hipoteques de dubtós cobrament per un import que supera l'esfereïdora xifra de 700.000 milions de dòlars, naturalment a càrrec dels contribuents. Es pretén així salvar algunes entitats financeres de les conseqüències de la seva pèssima gestió i, així se'ns diu, evitar la crisi.

Aquest cop significa que cada ciutadà nord-americà hauria de pagar més de 2.300 dòlars a la poderosa oligarquia financera, la mateixa que ha aconseguit escandalosos beneficis en temps de vaques grasses. D'això se'n diu privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues o, senzillament, transferir quasi un bilió de dòlars dels contribuents a la gran banca, que ha negligit tota prudència i s'ha enriquit enormement amb la concessió massiva de crèdits escombraria. Aquesta mesura, que ja ha estat aplaudida per França i Alemanya, no alleugerà la crisi, sinó tot el contrari. Durant la llarga etapa de falsa eufòria econòmica s'han comès molts errors, sobreinvertint en sectors com el de la construcció, que no responia a les necessitats més prioritàries dels consumidors. No era necessari edificar tantes vivendes a la costa i, per posar un exemple, potser calien més comerços a les ciutats. La depressió econòmica no és més que el temps necessari per reassignar els recursos d'un sector a un altre. Els Bancs Centrals poden crear tots els diners que vulguin del no res sense fer més rica la societat. Al cap i a la fi, no hi hauran més aliments ni més botigues per haver posat en funcionament intensiu la màquina de fer diners, sinó només grans increments en els preus. S'encariran el pa i la llet, costarà més omplir el dipòsit de combustible, perjudicant el conjunt de la societat amb excepció d'aquella oligarquia financera i política que tindrà en primer lloc a les seves mans el nou diner injectat. La fallida dels bancs que han comès múltiples excessos no ha de provocar cap col·lapse financer ni agreujar la crisi. Els bancs no presten el seu propi diner, sinó el diner dels clients i accionistes. Si el banc desapareix, el prestamista que ha estalviat un capital continuarà volent prestar els seus diners i el prestatari que té una idea de negoci o necessitat financera assumirà el crèdit amb el pagament d'un tipus d'interès determinat. Per altra banda, no totes les entitats financeres han actuat irresponsablement i els bancs i caixes que hagin gestionat el risc amb prudència poden reforçar i millorar la seva posició en el mercat. El govern no ha de nacionalitzar els bancs amb problemes a càrrec del contribuent. El que sí hauria de fer l'estat per apuntalar la confiança en el sistema financer és assegurar els dipòsits que els ciutadans tenim en bancs i caixes d'estalvi. Tal com ja ho ha fet Irlanda i es disposa a fer-ho Estats Units.

Jordi Franch Parella