Crisi econòmica

Friedrich August Hayek va guanyar el premi Nobel d'Economia el 1974 pel seu estudi del diner i els cicles econòmics, desenvolupant els treballs del seu mestre Ludwig von Mises (1881-1973). Aquests economistes, a la dècada dels 20, van predir com molt pocs altres el crac borsari del 1929, així com el col.lapse del socialisme real. Les seves ensenyances sobre els booms artificials i les conseqüents recessions són tan conegudes per la comunitat acadèmica, com sistemàticament ignorades pels polítics i els bancs centrals. L'expansió fictícia comença quan el banc central fixa uns tipus d'interès artificialment baixos, acompanyats al mateix temps per la creació de grans quantitats de diner i de la concessió de crèdits per part dels bancs i caixes d'estalvi. L'endeutament de les famílies i de les empreses impulsa la despesa. Les estadístiques de creixement i ocupació milloren, apareixent oportunitats de negoci que abans no existien i que provoquen una massiva inversió errònia ( malinvestment ) en sectors que no responen veritablement a les necessitats socials més urgents i peremptòries. Per entendre'ns, és com si en lloc de millorar primerament la caòtica xarxa ferroviària de rodalies o d'assegurar el més bàsic subministrament elèctric es prioritzessin altres mega-projectes tecnològics no tan necessaris. Sense estalvi ni esforç aparent es desferma un clima d'eufòria econòmica, estenent-se arreu la “cultura del pelotazo”. No obstant, l' enorme abundància de diner en circulació provoca bombolles o sobrevaloracions d'actius. Primer es van localitzar a la borsa, especialment en els valors tecnològics, fins que aquesta bombolla va esclatar a finals de la dècada dels 90, provocant pèrdues importants en els mercats borsaris els anys 2000, 2001 i 2002. Posteriorment, la continuada política monetària expansiva provoca que la bombolla es traslladi al sector immobiliari. I aquí ens trobem en aquests moments. Tot i que ja fa temps que el Banc d' Espanya demana contenció i moderació als bancs i caixes d'estalvi en el ritme de concessió d'hipoteques, l'afany de lucre de les entitats financeres i la desigual relació mantinguda amb el client en cas de distribució de pèrdues han perllongat els excessos monetaris de diner abundant i barat, portant l'endeutament familiar i empresarial a nivells de màxims històrics. En qualsevol cas, cada vegada és més perceptible la fi d'aquesta etapa de prosperitat fictícia basada en el creixement desmesurat de la construcció i la por a una crisi incipient comença a mostrar-se en els mercats internacionals. La resposta donada pels bancs centrals ha estat la d'afegir encara més liquiditat al sistema, amb una injecció superior a 150.000 milions d'euros per part del Banc Central Europeu. Això és com donar més alcohol a un pacient ebri. L'eufòria momentània donarà pas ineludiblement a una posterior ressaca que serà encara més dolorosa i persistent. Els excessos monetaris i crediticis s'han anat acumulant els darrers anys, sembrant les llavors de la propera crisi. I qualsevol injecció addicional de diner no farà altra cosa que empitjorar el problema, agreujant i allargant innecessàriament la recessió.

Jordi Franch Parella