Crisi Financera i Depressió

La depressió econòmica és l'etapa de reajustament d'una estructura econòmica distorsionada per la creació de moneda fiduciària i la massiva concessió de crèdits, a través d'un tipus d'interès manipulat i fixat artificialment baix. La Reserva Federal nord-americana, des de la dècada de 1980, ha fet créixer l'oferta monetària a una mitjana del 10% anual. Això significa que la quantitat total de monedes, bitllets en circulació i dipòsits bancaris es duplica cada set anys. Com a la dècada dels feliços anys 20 previs a la gran depressió del 1929, la massiva creació de diner no s'ha traduït, de moment, en inflacions descontrolades de dos o tres dígits. Això es deu a la millora de la productivitat global, provocada per la introducció de les noves tecnologies al món productiu, les innovacions empresarials i la incorporació del gegant Xíndia (Xina + Índia) a l'escena internacional. En condicions normals, els preus dels béns i serveis que tots els ciutadans consumim haguessin baixat.
Aquesta política de diner barat, aconseguint fins i tot tipus d'interès reals negatius, ha provocat l'error massiu dels empresaris al fer aparèixer com rendibles projectes d'inversió que en realitat no ho són i donar la falsa sensació que l'estalvi de la societat ha augmentat quan en realitat ha disminuït. La construcció i, en general, la indústria de béns de capital és la més sensible a l'abaratiment del crèdit i van iniciar una etapa de boom econòmic (bombolla del mercat immobiliari) que es difongué a tota la societat sense que existís cap fonament real. De fet, mai hi ha hagut un estalvi que hagi permès la construcció de més de mig milió de vivendes anuals a l'estat espanyol; només la creació artificial de diner barat amplificada per la política de préstecs bancaris, va permetre fer arribar el diner a les empreses i iniciar unes inversions no sostenibles a llarg termini. L'encariment o la restricció del crèdit marca el final de l'exuberància irracional del període de vaques grasses i suposa l'inici de la recessió. S'han de liquidar les promocions immobiliàries d'apartaments de luxe a la costa i reassignar els recursos productius a comerços d'alimentació o rehabilitació de vivendes, per posar un exemple. La liquidació dels projectes d'inversió no rendibles és sempre un procés dolorós i suposa l'augment de l'atur, que serà tant més elevat com més gran sigui la falta de flexibilitat en el mercat de treball i les rigideses institucionals. La situació és comparable a la de Robinson Crusoe a l'illa deserta si, després d'acumular una dotzena de pinyes tropicals, es llancés a la construcció d'una torre de vigilància. Hauria construït només els fonaments, quan els excedents ja s'haurien esgotat i estaria obligat a abandonar el projecte. La causa de l'aturada és la manca d'estalvi suficient i no pas de consum o capacitat ociosa. Les noves injeccions monetàries o el rescat dels bancs en problemes a càrrec dels contribuents no són cap solució a la crisi. La mobilització de tota la maquinària del govern per aconseguir que Rodríguez Zapatero surti a la foto de família a la propera cimera internacional de Washington, tampoc ho és.

Jordi Franch Parella