Crisi financera i programa per a la recuperació econòmica

Fa pocs dies recordàvem que el mur de Berlín va caure ara fa 20 anys, el 9 de novembre de 1989. Per ser més precisos, el mur de Berlín no va caure sol, sinó que va ser enderrocat per la reacció espontània de les masses, certificant el fracàs històric del sistema econòmic de planificació centralitzada. Es podria pensar, i així es diu freqüentment, que l'alternativa d'un sistema capitalista ha triomfat i que els intercanvis lliures i voluntaris entre les persones s'han extès a tots els àmbits socials. Ni una cosa ni l'altra. La victòria del capitalisme es pot considerar pírrica i la llista de països que estan majoritàriament absents de la intervenció de l'estat és molt limitada, al mateix temps que el sistema monetari i financer continua sotmès a una planificació central a través d'institucions com els bancs centrals, valgui la redundància, que monopolitzen l'emissió de moneda i fixen unilateralment els tipus d'interès. No hi ha llibertat per introduir noves monedes, ni competència monetària possible dintre d'unes determinades fronteres. No és cap casualitat que l'epicentre de la crisi global estigui localitzat en el sistema monetari i financer. Cal recordar que la recessió econòmica que estem patint és una etapa de reajustament de l'estructura productiva de l'economia, provocada per la creació de moneda fiduciària i per la massiva concessió de crèdits bancaris, a través d'un tipus d'interès manipulat i fixat artificialment baix pels Bancs Centrals (tipus d'interès tan excepcionalment baixos com els situats entre el 0% i l'1% a Europa i Estats Units no tenen precedents històrics i suposen una violació flagrant de les actuals condicions socials caracteritzades per un baix nivell d'estalvi). La Reserva Federal nord-americana, des de la dècada de 1980, ha fet créixer l'oferta monetària a una mitjana del 10% anual. Això significa que la quantitat total de monedes, bitllets en circulació i dipòsits bancaris es duplica cada set anys. Al mateix temps, el ritme de concessió d'hipoteques per part dels bancs comercials, en l'etapa de vaques grasses, va ser fins i tot superior, negligint els criteris més bàsics de prudència financera i fallant estrepitosament els mecanismes reguladors. No és la manca de regulació dels mercats la causa de la crisi. La regulació existia i existeix, i ha estat precisament en els mercats financers i immobiliaris, els més regulats, on s'ha desencadenat la crisi amb més virulència. L'òrgan monopolista emissor de la moneda i que fixa el tipus d'interès és el banc central. Als Estats Units, les entitats semi-públiques Freddie Mac i Fannie Mae van assegurar crèdits subprime a tort i a dret. A Europa, les normes de Basilea van incentivar la creació de “conduits” externs als balanços de les entitats financeres, agreujant la massiva assignació errònia dels recursos. Malgrat l'escàs estalvi existent, es van mobilitzar indegudament recursos detraient-los de les indústries de béns de consum cap a les de béns de capital i la construcció, originant inevitablement bombolles que han d'acabar punxant. La crisi, caracteritzada per un excés de consum basat en l'endeutament, no es solucionarà amb programes d'estímul fiscal impulsats per l'estat (Pla E). Les famílies i les empreses, cèl·lules bàsiques de tota societat sana, necessiten ser reforçades. Entre altres mesures, i abans de subvencionar despesa de consum, augmentant el capital, la tresoreria i disminuint el deute. És molt important que les entitats financeres guardin un coeficient de reserva del 100% sobre els seus dipòsits a la vista i no un coeficient fraccionari com l'actual que comporta grans oscil·lacions creditícies, tant en positiu com en negatiu, abocant-nos a una economia maniacodepressiva i assegurant beneficis escandalosos pels bancs i caixes en temps de vaques grasses, seguits de rescats públics realitzats amb diners dels contribuents quan el cicle inflexiona. Un coeficient del 100% assegura realment que els diners dels comptes corrents i d'estalvi estan disponibles a la vista i no invertits en préstecs a llarg termini. La solvència dels bancs augmentaria i s'impediria la deflació monetària. La recent injecció de diners públics en els balanços bancaris es podria aprofitar per implementar aquesta mesura normativa. Per suposat, els diners que el client diposités a termini en una entitat financera no estarien subjectes a aquest coeficient del 100% i podrien ser invertits pels bancs i caixes en operacions a més llarg termini. Aquesta norma impediria les oscil·lacions cícliques d'expansió i contracció creditícia dels bancs i caixes, però no l'expansió monetària per part del banc emissor. Que els bancs centrals puguin fabricar de la nit al dia grans quantitats de diner en efectiu és un problema que també s'ha de solucionar. La proposta monetarista de Milton Friedman (Premi Nobel d'Economia, 1976) de limitar el creixement de l'oferta monetària ha perdut credibilitat. Primer, perquè els bancs centrals sistemàticament han mal utilitzat l'enorme poder del que disposen i, en segon lloc, perquè no queda clar quin agregat monetari (efectiu, dipòsits disponibles a la vista com comptes corrents i d'estalvi, dipòsits a termini, lletres del Tresor ...) han de controlar. Per tant, és necessari superar l'actual paper-moneda fiduciari, de nul valor intrínsec, per retornar a algun tipus de diner-mercaderia que impedeixi la seva manipulació (el patró or, per excel·lència). Aquestes polítiques són essencials per sanejar un sistema monetari i financer, inherentment corcat i viciat. Per desgràcia, i pel que fa referència a l'estat espanyol, la crisi és més profunda si cap, per una característica made in Spain. I és que el pes de la construcció sobre el total del PIB va arribar a suposar un 19%, quan a altres països desenvolupats no sobrepassa el 5%. Això fa que a la crisi econòmica global de matriu monetària i financera s'hi sumi una crisi local vinculada a la construcció. De la seva especial gravetat en podrem continuar parlant en articles posteriors.

Jordi Franch Parella, professor d'economia de la FUB (empresarials).