<-- Tornar

Crisi al Japó ("Cuando veas las barbas de tu vecino afeitar, pon las tuyas a remojar")
_____________________________________________________________

Alguns economistes consideren que la llarga crisi del Japó demana a crits una major intervenció del Banc Central Japonès i del Govern Nipó. Una més acusada i activa intervenció en la postrada economia ajudaria a treure-la del túnel.

De totes maneres, així com per analitzar l’efecte fa falta conèixer la causa, per analitzar la crisi del Japó fa falta conèixer la prèvia expansió que va tenir. Els booms econòmics insostenibles comencen amb la creació de diner i crèdit sense un capital de base. La crisi comença amb les intervencions en el món monetari. La creació de diner no crea riquesa, però en canvi sí disminueix artificialment els tipus d’interès i distorsiona la inversió.

L’expansió monetària no pot continuar indefinidament. Tard o d’hora la crisi ha d’aparèixer i amb ella la fallida de molts projectes empresarials que només són rendibles amb tipus d’interès artificialment baixos. Aquest procés és dolorós, però necessari. Els excessos s’han de purgar i la inversió equivocada s’ha de liquidar. La clau és que s’ha de permetre al mercat que es corregeixi (i això porta un temps).

La gran expansió prèvia del Japó als 80 té l’origen en una política monetària expansiva del Banc Central que, seguint els acords Plaza, va buscar injectar diner per tal de depreciar el ien (Japó depèn molt de les exportacions i es perseguia una moneda feble per incrementar les vendes a l’exterior).

El Banc del Japó va baixar el tipus d’interès del 5% al 2,5% entre gener del 1986 i febrer del 1987. El Nikkei va despegar i l’estoc de diner, del 1986 al 1990, va créixer un 10,5% anual de mitjana. Ara bé, el Banc del Japó es va començar a preocupar de la Bombolla Financera i entre el 1989 i el 1990 va pujar el tipus de descompte al 6%. El Nikkei va punxar i d’un màxim de 40.000 punts el desembre del 89 va passar a 7.831 punts (una caiguda del 80%).

Per superar la crisi que ja havia començat, el Banc del Japó va baixar el tipus de descompte al 0,5% el 1995. El govern va gastar 65,5 bilions de iens entre el 92 i el 95. 40,6 bilions de iens el 98 en dos programes d’expansió fiscal. Al 2000, 11 bilions més. Les finances japoneses empitjoraven mentre els deutes augmentaven.

Si agafem la definició estreta d’oferta monetària (M1), el diner va créixer un 8,5% el 2001, el 27,6% el 2002 i un 8,2% el 2003. Si considerem M2 (=M1 + dipòsits a la vista), va créixer el 2,8%, 3,3% i 1,7% respectivament.

El principal problema del Japó no és ni la deflació ni la trampa de liquiditat. El principal problema del Japó és una estructura de la producció errònia i el desig de defensar a ultrança els seus exportadors, en un context internacional que ja no és el mateix que hi havia a la dècada dels 80.