Més dura serà la caiguda
 

L' última pel.lícula protagonitzada per Humphrey Bogart ( The harder they fall o Más dura será la caída , 1956) narra la història d'un boxejador argentí, basat en el púgil italià Primo Carnera. Tot i ser de complexió hercúlia, es mostra maldestre i talòs en el quadrilàter de boxa, però això no és cap obstacle per a què el seu corrupte promotor esportiu li aconsegueixi victòries comprant a l'avançada els seus oponents. Bogart fa el paper d'un cínic periodista esportiu que planteja una hàbil campanya mediàtica que portarà a l' enganyat boxejador a disputar la final de la seva categoria contra el vigent campió del món. Aquest no es deixarà comprar amb diners i, en el combat decisiu, derrotarà estrepitosament el boxejador argentí, que caurà del núvol enganyós on l'havien situat les persones sense escrúpols del seu entorn.

Aquest símil ens serveix per comparar la situació econòmica i social que estem vivint. Durant més d'una dècada ens han fet creure que anàvem molt bé. No perquè hi haguessin millores reals en la productivitat i en la competitivitat, sinó per l'eufòria econòmica que provoca a curt termini un tipus d'interès artificialment baix i la corresponent abundància de diner barat. Tot i el baix nivell d'estalvi de la nostra societat, les facilitats creditícies existents han portat a una massiva i errònia inversió, majoritàriament en el sector de la construcció i altres béns de capital. Que la bombolla immobiliària no era sostenible ho intuïa qualsevol persona sensata. No obstant, quan aquesta expansió fictícia porta suculents beneficis al sector bancari i a la pròpia administració pública, els incentius per redreçar la situació s'afebleixen i sorgeix la sensació d'estar en una nova etapa de creixement i prosperitat inestroncables. Però aquesta sensació només es pot mantenir amb el vel d'una expansió monetària i creditícia creixents, que més tard que d'hora s'haurà d'aturar per tal de no destruir l'ordre social existent amb la hiperinflació. Per això el Banc Central Europeu es resisteix a baixar més el tipus d'interès. L'altra opció per allargar la falsa sensació d'eufòria econòmica és la concessió de crèdits i préstecs per part de la banca comercial. Així s'entén la crida desesperada del governador del Banc d' Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, a què el sector privat, famílies i empreses, continuï absorbint un volum creixent d'hipoteques. No obstant, l'alt nivell d'endeutament assolit fa que tampoc aquesta via tingui massa recorregut. Tot fa pensar, per tant, que la caiguda serà de proporcions descomunals. No ens ha de preocupar tant l'aparició de la crisi (desacceleració econòmica en termes políticament correctes), com la gran quantitat d'errors acumulats durant la fase d'incubació i que ara hauran de ser purgats. De manera semblant, algunes mesures com l'augment de la càrrega fiscal poden agreujar la intensitat i la duració de la crisi. El consistori manresà ha aprofitat la bombolla immobiliària per obsequiar-nos amb una draconiana pujada dels valors cadastrals i, per extensió, de l' impost sobre els béns immobles. Corregirà aquests valors ara que la bombolla comença a punxar?

Jordi Franch Parella.