L'estat del benestar, implantat per Otto von Bismarck a la unificada Alemanya de finals del segle XIX, ampliat per William Beveridge a la decadent Gran Bretanya posterior a la II Guerra Mundial, i justificat per l'economista John Maynard Keynes, està en fallida. L'estat té greus dificultats per continuar finançant serveis socials bàsics com la sanitat, l'educació i la Seguretat Social. Les retallades (i també les protestes) han arribat als nostres hospitals i escoles. El sistema piramidal de pagament de les pensions de jubilació no pot sobreviure a una estructura demogràfica regressiva i que té a Espanya una de les taxes de fecunditat més baixes del món. Durant anys hem acumulat augments de productivitat mínims i negligibles, fins i tot negatius, amb increments incontrolats de despesa pública. El dèficit i deute públics assoleixen uns nivells alarmants, encara que fins i tot siguin excepcionalment finançats amb la creació de diner fiduciari. L'estat del benestar que, en paraules de Beveridge, ens havia de deslliurar del càncer de l'atur i dels altres gegants del mal (la misèria, la malaltia, la brutícia i la ignorància), ha generat un atur històricament alt que a Espanya assoleix xifres esfereïdores properes als 5 milions d'aturats. També el perill inflacionista, lluny d'estar solventat, pot reaparèixer amb força en qualsevol moment. El poder adquisitiu de la moneda no para de disminuir, alhora que el nou diner creat del no-res es gasta, en primer lloc, en les prioritats governamentals. Els preus dels productes bàsics augmenten i, sense tenir accés al treball, es disparen els robatoris i els comportaments purament especulatius que no generen riquesa real. El retorn del monstre bicèfal de la inflació i l'atur, això és, el temut escenari de l'estanflació, impossible en la teoria econòmica keynesiana, ens ha de fer revisar en profunditat totes les polítiques intervencionistes.
No haurà estat una equivocació pensar que l'estat pot garantir extensivament els mecanismes de benestar social? Pot l'estat gestionar correctament un complex sistema de seguretat social si, tenint el monopoli total de l'emissió de moneda, no ha estat capaç d'assegurar l'estabilitat monetària? El mercat, amb les imperfeccions que pugui tenir, és el millor mecanisme conegut en l'assignació dels recursos. Fins i tot els seus crítics li han de reconèixer l'enorme capacitat que té per produir. Allà on s'introdueix, com a la Xina o l'Índia, comença a elevar sense precedents el nivell de vida de les masses. És proporcionada la càrrega fiscal que suportem respecte els serveis públics que rebem a canvi? Són equitatius els pagaments empresarials a la Seguretat Social (més del 30% de la base de cotització) i la Hisenda Pública (el 30% dels beneficis empresarials)? És normal haver de pagar la Seguretat Social i alhora una assegurança mèdica privada? L'empresa és la base del teixit productiu i crea riquesa i llocs de treball. Per fer-la créixer i enfortir-la cal fomentar l'esperit emprenedor. S'ha facilitat l'activitat de l'empresari, el veritable heroi que pot vèncer la crisi actual, o se l'ha utilitzat per alimentar una classe política-burocràtica que minva l'estalvi, el risc, la lliure iniciativa empresarial i la capacitat de creixement? No s'ha fet un ús demagògic dels serveis socials públics i “gratuïts”, tant des de partits de dretes com d'esquerres, utilitzant-los com esquer per atraure vots? La demanda de qualsevol bé a un preu zero (pagant els altres) és infinita, fet que no passa si hi ha (co)pagament.
L'estat del benestar debilita també la fibra moral de la societat, al fer-nos crònicament depenents de l'estat assistencial. Hom no es pregunta què pot fer pels altres, sinó què poden fer els altres per ell. El valor de la responsabilitat individual en el destí de cadascú s'erosiona i es substitueix per la reivindicació d'un teòric dret a satisfer immediatament qualsevol necessitat considerada bàsica. I quan s'abandona el comportament responsable i autònom, s'esdevé irresponsable, immadur i depenent. S'oblida que qualsevol nivell de vida assolit no és fruit de la casualitat, sinó del treball dur i l'estalvi dels qui ens han precedit. La defensa del statu quo com a resultat d'un dret històric aconseguit oblida massa vegades les lleis econòmiques fonamentals. I és que per consumir, abans s'ha de produir.
La fallida de l'estat del benestar hauria de servir per identificar els greus errors comesos, i per establir els fonaments d'una veritable societat del benestar.