Des de fa temps, la pèrdua de credibilitat i degradació de l'espai polític és quelcom més que una percepció. A les enquestes del CIS, els polítics invariablement encapçalen el ranking del col.lectiu que genera menys confiança entre el públic. Les seves paraules, farcides de promeses electoralistes, susciten recels d'oportunisme demagògic. L'acció política, desconnectada de les preferències més immediates i urgents de la població, no respon a les necessitats reals de la societat civil. Les masses no se senten representades pels polítics, notant-se una tendència abstencionista creixent. Els greus problemes de sostenibilitat a mitjà i llarg termini del nostre model d'estat del benestar són reiteradament oblidats per l'acció de govern, que es focalitza només en el molt curt termini. Mentre la classe política es preocupa, com a molt, d'un horitzó temporal de quatre anys, que és el període d'una legislatura, els informes internacionals que alerten de la inviabilitat a llarg termini del sistema públic de pensions es multipliquen i els estudis comparatius dels sistemes educatius, fonament de la societat del demà, ens suspenen invariablement col.locant-nos en els últims llocs del ranking. Mentre la classe política rivalitza en l'autoatribució de mèrits, mostrant una realitat econòmica brillantment maquillada, la mestressa de casa ha de fer arduosos i difícils equilibris per arribar a finals de mes. Mentre els polítics fan grans declaracions de normatives cíviques, els principis de convivència quotidiana s'erosionen i es degraden dia a dia. Mentre els uns presenten grans projectes de TGVs, els altres patim a diari els col.lapses circulatoris a la xarxa viària i en els trens de rodalies ... La creixent distància entre la classe política i la societat és quelcom més que una percepció, és una realitat. Els partits polítics imposen els seus candidats mitjançant llistes tancades i el seu àmbit de decisió i influència arriba fins i tot a la cúpula del poder judicial, el seu Consell General. En un sistema tan partitocràtic, aconseguir el poder esdevé un objectiu fonamental. Els intents d'ennoblir la "vocació de servei a la col.lectivitat", la búsqueda del "bé comú" o de "l'interès general" es materialitzen sovint (el Consistori manresà n'és un bon exemple) en increments de dos dígits dels sous dels recent estrenats regidors. Certament, així es fa difícil deixar de considerar l'activitat política com a buscadora de rendes. Per guanyar credibilitat s'ha de predicar amb l'exemple. I això és el que fan els presidents de com a mínim dues caixes d'estalvi catalanes, la Caixa de Manlleu i la Caixa de Terrassa, que no cobren cap sou per la seva feina honorífica, sinó només dietes per desplaçaments. El mateix es podria aplicar als càrrecs polítics. Ni tan sols és una idea novedosa, considerant que els països més liberals i avançats dels segles XIX i XX ja ho portaven a terme. Eren els que havien assolit l'èxit en els negocis privats qui, sense càrrec al pressupost, es dedicaven a la política i dirimien en els negocis públics. I és que la bona gestió del patrimoni privat no deixa de ser un aval vàlid per a intentar gestionar la res publica. Tornem al concepte de la mà invisible d'Adam Smith (1723-1790). La búsqueda de l'interès privat, actuant amb principis de recta moral, promou el benestar social. En canvi, la búsqueda de l'interès col.lectiu massa sovint redunda només en el benestar individual d'aquells i aquelles que el cerquen.