El matí del diumenge 15 d’agost de 1971, ara farà 40 anys, el president nord-americà Richard Nixon declarava la inconvertibilitat del dòlar en or. I és que les 20.000 tonelades de l’auri mineral dipositades a Fort Knox el 1944 havien disminuït substancialment degut als elevats costos militars de la guerra del Vietnam. Estats Units, primera potència econòmica mundial, no podia honorar els seus compromisos financers i suspenia els pagaments. Es trencava d’aquesta manera l’acord de Bretton Woods, de finals de la Segona Guerra Mundial, mitjançant el qual es podien canviar dòlars per or a una relació de 35 dòlars l’unça d’or (actualment la cotització de l’or supera els 1.600 dòlars !!). Acabava una norma monetària que, des dels orígens de la moneda a les albors de la civilització, havia fet del diner un mitjà d’intercanvi socialment acceptat i alhora un dipòsit de valor. Començava una nova etapa d’excepcionalitat històrica, la de l’actual moneda fiduciària i el monopoli dels bancs centrals, on la capacitat de crèdit i finançament esdevé tan il·limitada com la producció de paper legal per part de la impremta del banc emissor. Amb l’enterrament dels últims vestigis del patró or, aquella bàrbara relíquia del passat en opinió de Keynes, es trencava la molesta limitació a la creació de moneda i crèdit. Per què haver de limitar les infinites necessitats de despesa? Per què haver d’estalviar avui i sacrificar plaers immediats? La nova moneda fiduciària, mancada de valor intrínsec, allibera els governs de tot compromís de convertibilitat, ampliant il·limitadament els poders del sistema estatista-financer.

La Reserva Federal, el banc central, va poder començar a imprimir qualsevol quantitat de dòlars. Els nord-americans, amb una moneda que actuava com a divisa internacional, podien comprar mercaderies sense necessitat d’oferir res a canvi. És el miracle de convertir pedres en pans o, més ben dit, de canviar bitllets verds per cotxes, electrodomèstics o roba de disseny. És la meravellosa sensació de gastar i consumir a tutti pleni sense haver de produir. El país més poderós es convertia també en el més endeutat. I és que els estats, fins i tot el que va néixer el 1776 d’una revolució llibertària contra el despotisme i l’arbitrarietat d’una metròpoli que volia imposar impostos sense prèvia consulta, porten en els seus gens l’ADN de la despesa il·limitada i creixement continu. Els Estats Units d’Amèrica d’avui res tenen a veure amb els de Thomas Jefferson. Els principis fundacionals es van oblidar fa un segle, amb la creació de la Reserva Federal el 1913, l’esclat de la despesa pública per pagar la participació de l’exèrcit en continus conflictes bèl·lics i el conseqüent augment dels impostos o de l’endeutament. El dèficit exterior i el seu germà bessó, el dèficit públic, absorbeixen la major part de l’estalvi mundial. A diferència del segle XIX, quan la potència dominant, Gran Bretanya, acumulava capital, i les nacions emergents s’endeutaven, ara passa just al contrari. Estats Units (i Espanya també) són els grans deutors mundials, mentre que els països emergents, com la Xina, en són els creditors. Xina acumula moltes reserves de divises en dòlars, i no es resigna a veure passivament com el seu valor va caient.

Podem continuar el camí iniciat el 15 d’agost de 1971 o reconèixer que ha estat un tràgic error de nefastes conseqüències. Els defensors del Leviatà il·limitat defensen la creació d’una única moneda fiduciària internacional, controlada per un Banc Central Mundial. Aquesta va ser la proposta de Keynes, durant els acords de Bretton Woods, al recomenar la imposició del Bancor com a unitat monetària internacional. Una acció més unificada i oligopòlica dels principals bancs centrals, sota el pretext de la necessitat de coordinació monetària, podria anar en aquesta línia. Significaria el triomf total i últim del sistema que ens ha portat a la crisi actual. L’alternativa és tornar a la normalitat monetària històrica, recuperant una moneda sòlida, lliurement acceptada i amb un valor estable.

Jordi Franch Parella, doctor en economia i professor de la FUB-Empresa