Setembre de 2007. El “Nuevo Pepita Aurora”, un vaixell de pesca, naufraga abans d'arribar a Cadis. La causa va ser l'excés de pes i la seva desigual distribució. La nau no va poder mantenir la flotació, deixant tres morts i cinc desaparescuts.
Juny de 2000. Grècia assegura complir els criteris de convergència de Maastricht per adoptar l'euro (inflació i tipus d'interès controlats, estabilitat canviària i dèficit i deute públics no superiors al 3% i 60% del PIB respectivament) i adopta la moneda única (1€ = 340,75 dracmes). Amb aquest tipus de canvi, però, i al nivell de salaris existent, molts treballadors no són competitius si es comparen amb els socis europeus del nord. Per superar aquest problema, es pot a) reduir salaris i costos per tal d'augmentar la productivitat; b) nacionalitzar els llocs de treball. Degut a la forta oposició dels sindicats grecs, la primera opció es va refusar, optant per convertir molts treballadors en funcionaris de l'estat. Lògicament, això va incrementar la despesa i el dèficit públic.
La nova moneda europea, però, oferia noves possibilitats. El tipus d'interès de l'euro era artificialment baix i molt inferior, en tot cas, al que tenien abans el dracma grec o la pesseta espanyola. El cost d'endeutar-se era reduït i, per tant, tots els incentius portaven a un creixent endeutament. A més, el comportament fiscal irresponsable es podia externalitzar si el Banc Central Europeu finançava directament el deute (la monetització directa del deute no és permesa, però s'està utilitzant extensament amb la justificació de l'excepcional gravetat del moment). Per altra banda, els bancs comercials alemanys i francesos han subscrit deute públic grec, sabent que aquests títols els permeten accedir sense problemes al finançament del BCE. El marge de negoci és considerable. El Banc Central crea diners a favor del banc comercial a un cost quasi nul, mentre que el banc comercial percep una rendibilitat del deute públic, incrementat per la prima de risc (un tipus d'interès bàsic del Banc Central de l'1% i una rendibilitat del deute públic hel·lè del 10% suposa un benefici net del 9%).

Però, tard o d'hora, tot deute s'ha de pagar (amb els interessos corresponents). I si el govern grec ha destinat els diners a finançar despesa pública improductiva, en un entorn de creixement negatiu i sectors econòmics improductius, no ho podrà fer. Per superar la insolvència de l'estat grec, els governs europeus ja van crear un fons de rescat, concedint-li un crèdit de 110.000 milions d'euros el maig del 2010. Un any més tard, els problemes s'han agreujat. El dèficit públic (10% del PIB) i el deute (150% del PIB), no disminueixen ni en un exercici de comptabilitat pública creativa. La contenció de la despesa pública, que tantes revoltes i enfrontaments està ocasionant, no ha aconseguit els objectius pretesos. Per intentar evitar la fallida del país i accedir a una nova ajuda de la Unió Europea i del Fons Monetari Internacional, el primer ministre grec, Giorgios Papandreu (fill i nét de primers ministres), ha aconseguit aprovar aquesta setmana un pla de contenció del dèficit públic, reduint despeses i augmentant impostos, i de privatització parcial d'empreses públiques, pretenent ingressar 50.000 milions d'euros fins el 2015, malgrat el deute públic és de 330.000 milions. Amb aquestes mesures d'austeritat, fortament contestades al carrer, el govern grec rebrà 12.000 milions d'euros amb caràcter urgent que li permetran pagar el servei immediat del deute públic, evitant momentàniament el default.

Grècia hauria de recordar que, amb polítiques de lliure comerç i aprofitant el trànsit de mercaderies pel Mediterrani, va generar creixements del PIB del 10% anual la dècada de 1960, època daurada dels Onassis i els Niarchos. En canvi, la borratxera recent de crèdit barat i endeutament, finançant ostentosos Jocs Olímpics (2004) o triplicant el nombre de funcionaris (1 milió en un país d'11 milions d'habitants), ha empobrit el país i disminuït la base productiva (l'hiperregulat sector privat viu de favors polítics, en un cercle viciós difícil de trencar).
El vaixell europeu té defectes estructurals de construcció i el sobrepès afegit d'estats com Grècia (o Espanya) augmenten encara més el risc de naufragi. És urgent rebaixar grassa i guanyar fibra si volem evitar la tragèdia grega (o un sainet espanyol).

Jordi Franch Parella, doctor en economia i professor de la FUB