Augment d'impostos: un camí equivocat

El govern socialista de Rodríguez Zapatero acaba d'aprovar un augment impositiu en moments de crisi profunda que entrarà en vigor el juliol de l'any vinent. Concretament, en la declaració de l'impost de renda es suprimeix la deducció de 400 euros. En l'IVA, el tipus general puja del 16% al 18%, el tipus reduït del 7% al 8% i el superreduït, que només s'aplica als béns de primera necessitat, es manté en el 4%. Les rendes del capital, gravades fins ara al 18%, passaran a ser-ho al 19%, per sota dels 6.000 euros, i al 21% quan els rendiments superin aquesta quantitat. Els impostos especials sobre el tabac, l'alcohol i la gasolina, una vegada més, seran revisats a l'alça. Amb aquest augment de la imposició fiscal es pretén recaptar fins a 11.000 milions d'euros més. Amb això el govern vol contribuir a eixugar l'enorme dèficit públic, que porta camí de superar el 10% del PIB. Amb tot, la pujada d'impostos, sent molt important, és clarament insuficient per equilibrar unes despeses públiques que superaran en més de 100.000 milions d'euros els ingressos públics. Per molt que el cap de l'executiu espanyol afirmi que seran les rendes altes les que assumiran l'esforç fiscal més important (roda de premsa posterior a l'Assemblea General de les Nacions Unides de Nova York), és difícil que sigui així. El capital, en un món globalitzat, es mou amb molta rapidesa i amb la facilitat d'un clic de l'ordinador. I en canvi, les rendes del treball estan molt controlades i resulten difícilment deslocalitzables. De fet, la mateixa ministra d'economia, Elena Salgado, va contradir Rodríguez Zapatero al reconèixer que un 96% de l'augment impositiu recaurà sobre les classes mitjanes i baixes. Curiosament, les Sicav (societats d'inversió de capital variable), constituïdes amb un capital mínim de 2,4 milions d'euros, continuaran gaudint d'un impost de societats privilegiat amb un tipus impositiu de només l'1%. Per patrimoni, les Sicav més importants són Morinvest, d'Alícia Koplowitz (408 milions d'euros), i Allocation, de la família del Pino (307 milions d'euros). Aquesta pujada d'impostos a Espanya contrasta amb l'anunci de la flamant guanyadora de les eleccions germàniques, Angela Merkel, de rebaixar els impostos a curt termini. També a Alemanya, el partit liberal FDP dirigit per l'advocat Guido Westerwelle, futur soci de govern dels democratacristians, ha aconseguit un gran resultat amb el lema “més mercat i menys impostos”.

I és que els impostos recauen bàsicament sobre aquells que produeixen, que tenen una aportació neta positiva a la societat, per distribuir-se entre els que viuen a costa seva. Això ja disminueix la producció. A més, genera incentius perversos per abandonar l'activitat productiva i passar a engrossar la llista dels subsidiats. El treballador tendirà a treballar menys, l'estalviador a estalviar menys, l'empresari disminuirà l'eficàcia en l'exercici de la seva vital funció empresarial i el propietari de béns immobles tindrà menys incentius per destinar els terrenys i construccions a les activitats més productives. Els impostos distorsionen l'assignació dels recursos, disminuint l'estalvi i la inversió, fet que reduirà encara més la producció futura i dificultarà la creació d'ocupació i la reducció de l'atur. Al mateix temps, l'augment de l'IVA castiga el consum i té efectes regressius, repercutint especialment sobre les classes més pobres i desfavorides. Aquest no és el camí a seguir, ans just el contrari.

El que cal és reduir els impostos, especialment en temps de crisi. El sobreendeutament assumit en temps de falses vaques grasses s'ha de corregir i sanejar, fet que és sempre més fàcil amb impostos baixos i major renda disponible. Si es garanteix que els rendiments del treball i del capital es queden en els seus legítims propietaris i no són expropiats, la producció i l'ocupació augmenten. Fins i tot, no és descartable que la recaptació final de l'estat augmentés tot i la reducció dels tipus impositius. I és que les bases imposables també incrementarien. Seria molt desitjable l'abolició de l'impost de successions i donacions a Catalunya (comunitats autònomes com Madrid o València així ho han fet), que grava la transmissió patrimonial i dificulta el relleu generacional a moltes petites i mitjanes empreses. Per a estimular la inversió, crear ocupació i disminuir l'atur, s'hauria de disminuir el que paga l'empresari a la Seguretat Social per donar feina a la gent i també rebaixar l'impost sobre els beneficis de les societats, un dels més elevats d'Europa. Però, és clar, si es rebaixen els impostos, com podrà l'estat fer front a un dèficit galopant? Com podrà equilibrar l'administració pública unes despeses fora de tot control amb uns ingressos minvants? Reduint també despeses. S'ha de posar fre a unes estructures públiques que augmenten il·limitadament i obliguen a comprometre un percentatge de despesa corrent cada vegada més elevat. A nivell local, l'Ajuntament de Manresa va desaprofitar recentment una magnífica oportunitat per a reduir els sous dels càrrecs de confiança dels polítics, que oscil·len entre els dos mil i els cinc mil euros mensuals. No va ser així. El vot de qualitat de l'alcalde, davant l'absència d'una regidora de l'equip de govern, va decidir que no es retallarien. De fet, el consistori ràpidament es va cuidar d'aclarir-nos que el número de càrrecs de confiança, si es compara amb altres ciutats catalanes, hauria de ser fins i tot superior! També promet molt el gest de recomanar una revisió a la baixa dels valors cadastrals que ells mateixos van multiplicar per quatre l'any 2007, en el punt més àlgid del desenfrenament immobiliari. I és que qui no es consola és perquè no vol.

Jordi Franch Parella, professor d'Economia de la FUB (Empresarials).