A les portes d’una setmana atípica, marcada per les festivitats de la Constitució i la Immaculada, així com per les reunions entre Merkel i Sarkozy que hauran de decidir el futur (o no) de l’euro, el nou primer ministre italià Mario Monti ha presentat el seu pla inicial d’ajust pressupostari.
Combina mesures de reducció de la despesa pública (supressió d’agències públiques i de les juntes provincials, reducció de les pensions de jubilació i endarreriment del seu cobrament fins els 66 anys), augment d’impostos (augment de l’IVA un 2%, de l’IRPF un 3% per rendes superiors a 75.000 euros i de l’impost sobre béns immobles, introducció d’un impost excepcional sobre el capital i els béns de luxe) i d’impuls al creixement (reduir les barreres d’entrada en sectors com les farmàcies, liberalitzar els horaris comercials i assegurar el crèdit a les pimes).

Són mesures impopulars per redreçar les massives inversions errònies i l’excessiu endeutament que s’arrossega des de fa massa temps. Per reduir la nostra dependència del deute i augmentar l’estalvi és necessari gastar menys i produir més. Per això els augments d’impostos no són mesures encertades. Disminueixen l’estalvi i la inversió, contribuint a reduir la producció futura, tot dificultant la creació de llocs de treball i la reducció de l’atur. L’augment de l’IVA castiga el consum i té efectes regressius al recaure sobre les classes més pobres i desfavorides. L’increment de l’impost de renda fa que el treballador tingui incentius per treballar menys, dedicant més temps a l’oci. I l’impost sobre el capital, en un món globalitzat, provocarà (encara més) fugides de capital cap a territoris amb fiscalitat menys agressiva. Per incrementar els ingressos públics, l'estat hauria de mirar altres alternatives a l'augment d'impostos. Així, per exemple, es podria vendre una part dels immobles de la seva propietat valorats conjuntament en 500.000 milions d'euros, o alguna de les 7.800 societats de serveis públics controlades pels ajuntaments, o les participacions que l'estat italià continua tenint en grans empreses com Eni o Enel.

Pel que fa a les reduccions de la despesa pública arriben tard i són insuficients. Amb un deute públic superior al 120% del PIB (només superat per Grècia i quan el màxim permès és del 60% !), i amb una prima de risc que va arribar a 574 punts bàsics el 9 de novembre, el país transalpí té un nivell de despesa pública superior al 50% del PIB (en la mitjana de l'eurozona) i un dèficit públic sistemàticament superior al 3% del PIB (límit fixat en el caducat Tractat de Maastricht). Contractar 30 funcionaris per verificar el funcionament de les clavegueres a Palerm (Sicília) o el fet que la província meridional i sense boscos de Calàbria tingui cinc vegades més guardes forestals que la boscosa regió de l'Abruzzo, amb tres importants Parcs Nacionals, està fora de tota lògica econòmica (amb permís dels keynesians). Més enllà de la dràstica retallada d'una despesa pública tan improductiva, calen reformes institucionals per solventar la hipertròfia d'un estat disfuncional.

Per sortir de la crisi, cal sumar la liberalització del sector privat a l'austeritat del sector públic. Les regulacions que bloquegen la recol·locació dels factors productius han de desaparèixer. En aquest sentit, és un pas en la bona direcció desmantellar els privilegis legals d'alguns sectors corporatius i promoure la lliure competència. No oblidem que Mario Monti va ser comissari de Competència de la Unió Europea durant els 90, i que ha de predicar amb l'exemple. Així ho va fer durant la seva estada a Brussel·les, on es va guanyar el sobrenom de “l'italià de Prússia” i va multar el gegant informàtic Microsoft amb 497 milions d'euros, bloquejant també la fusió entre General Electric i Honeywell el 2001. Un altre detall edificant del Professore ha estat la seva renúncia als sous de primer ministre i ministre d'economia (conservant la retribució com a senador). I és que, com defensa a l'article “Il podestà forestiero” del Corriere della Sera, si els polítics ens han portat a aquesta situació, la solució s'haurà de buscar fora del sistema polític convencional. Potser talment com els “podestà” o governants de perfil tècnic i independents de les ciutats italianes de l'Edat Mitjana.

Jordi Franch Parella, doctor en economia i professor de la FUB.