Per un plat de llenties

  Ens explica el Gènesi, el primer llibre de la Bíblia , com Esaú, l'hereu descendent d'Abraham i Isaac, li va vendre a Jacob, el seu germà bessó, els drets de primogenitura per un plat de llenties, un dia que arribà de caçar famolenc. Amb manifestacions triomfalistes, el tripartit ha donat el seu vistiplau a la proposta de reforma del sistema de finançament, quan el govern central del PSOE buscava suports parlamentaris amb ERC, després de perdre els del PNB, abans de la propera negociació dels pressupostos generals de l'estat i d'encarar la presidència de la UE el primer semestre del 2010. Suposa el nou finançament una millora clara dels recursos tributaris de la Generalitat ? Convé començar recordant que el dèficit fiscal de Catalunya, en dades de la Generalitat del 2005, és de 16.735 milions d'euros (el 9,8% del PIB català). Conscients que aquesta càrrega és excessiva i que es necessiten més recursos per cobrir les necessitats de la ciutadania, es fan diferents propostes numèriques per no pagar tant a Madrid (així, la Cambra de Comerç reclama 3.800 milions en xifres del 2006 i ERC, en el seu programa electoral de 2008, més de 5.000 milions). L'Estatut de Catalunya, aprovat el 2006 i en vigor des del 9 d'agost del 2008, estableix uns nous percentatges de participació en impostos estatals (50% IRPF, 50% IVA, 58% Impostos Especials) que es traduirien en 5.230 milions de recursos addicionals per la Generalitat (que arrossega, no ho oblidem, un dèficit de 4.862 milions, tot en xifres del 2008). Després de molts recursos esmerçats, reunions infinites i esperances dipositades, l'acord del govern tripartit català amb el PSOE de ZP es concreta en una hipotètica xifra no assegurada de 3.800 milions d'euros per l'any 2012 (!). Qualsevol estudiant d'economia de batxillerat sap que el diner fiduciari actual acostuma a perdre valor amb el pas del temps i que el poder adquisitiu real de 3.800 milions de l'any 2012 (la proposta de la ministra Elena Salgado) és molt i molt inferior a 5.230 milions de l'any 2008 (la proposta de l'estatut). Per altra banda, el tan reclamat principi d'ordinalitat, pel qual Catalunya no hauria de perdre posicions en el ranking de renda per càpita amb les restants CCAA abans i després de contribuir a la “solidaritat” interterritorial, tampoc es garanteix. ZP, en un nou exercici de seducció política, assegura que totes les CCAA hi sortiran guanyant. Però això és matemàticament impossible, a no ser que considerem índexs competencials no homogenis. Catalunya pot estar per sobre de la mitjana quan considerem els recursos rebuts per competències transferides com policia i presons, en comparació amb altres comunitats que no tenen que pagar aquests serveis públics perquè no són competència seva. En cas contrari, els recursos rebuts per Catalunya continuen estan per sota de la mitjana. Per altra banda, els recursos per pagar serveis públics fonamentals com la sanitat i l'educació es distribueixen principalment en funció de la població, considerant també costos diferencials com l'envelliment (reclamat per les dues Castelles), la dispersió (Castella-Lleó i Galícia), la insularitat (les illes), la superfície i la població en edat escolar (Andalusia). No es tenen en consideració els costos diferencials de Catalunya (immigració, població en risc d'exclusió i nivell de vida més car). El resultat final de tot plegat és molt decebedor i realment no calien tants esforços per aconseguir la promesa d'un plat de llenties ... el 2012 !

Jordi Franch Parella