Moria el passat dijous 16 de novembre un dels grans economistes del segle XX, Milton Friedman, premi Nobel d'economia del 1976, a l'edat de 94 anys. Va coincidir amb el traspàs de Joaquim Xicoy i Bassegoda, ex-conseller de Justícia i president del Parlament de la Generalitat entre 1988 i 1995, un senyor de la política. Algú que considerava l'àmbit polític no com un espai de búsqueda de poder i lucre personal, sinó d'exercici responsable d'una acció de govern basada en l'ideari humanista cristià. Algú que, a ben segur, ironitzaria amb sarcasme sobre l'increment en el sou autoatorgat pels polítics i al que ens tenen acostumats que sigui una de les primeres mesures acordades en la nova legislatura, sempre, no cal dir-ho, en la promoció del benestar comú i de l'interès col.lectiu. O que ens alertaria dels perills d'un sistema partitocràtic, teòricament parlamentari, que elegeix el president abans que el propi parlament estigui constituït.
Friedman el recordem com aquell economista que va apadrinar, des del seu lideratge a la Universitat de Chicago, els governs de Margaret Thatcher al Regne Unit i de Ronald Reagan als Estats Units, atacant els efectes negatius de l'intervencionisme de l'estat, expressat en augments de despesa pública i endeutament galopant. Contrari a les idees de John Maynard Keynes (inspirador del socialisme democràtic), defensava la "mà invisible" del mercat com a millor assignador dels recursos i instava la inhibició de l'estat en l'economia. Com a monetarista, considerava que la inflació és sempre i en tot lloc un fenomen monetari. Que quan l'augment del diner en circulació supera l'increment de la producció, això genera pujades en els preus. Que les dades oficials de l'Índex de Preus al Consum ens mostrin una inflació relativament reduïda no vol dir que estiguem lliures del càncer de la inflació (com tampoc del de l'atur). Només cal recordar ara, en plena eufòria borsàtil, com la inflació en el preu de les accions va ensorrar les Borses l'any 2000 o, sense anar més lluny, com estan d'inflats i sobrevalorats avui els preus dels pisos i actius immobiliaris. No en tenim cap garantia que aquesta bombolla inflacionista pugui desinflar-se suau i paulatinament o esclatar precipitadament. Una de les obres més populars de Milton Friedman és "Llibertat per escollir" (Free to choose). I potser seria bo recordar què ens diu en el capítol 6 "Què no funciona a les nostres escoles?" (What's wrong with our schools?) el mateix dia que, quan la mort el sorprèn a San Francisco, els nostres estudiants es declaraven en vaga, manifestant-se amb incidents a Barcelona. Ell considerava que un sistema públic i, subratllo, centralitzat, es comportava com un "forat negre" de l'univers econòmic, absorbint molts recursos sense repercussió en la millora dels resultats obtinguts. En una anàlisi aplicable mutatis mutandis a la introducció de la sisena hora a primària, explica com augments en la despesa per alumne no es tradueixen en millores qualitatives. Finlàndia no té tantes hores d'escolarització i ofereix molts millors resultats. De la mateixa manera, els nòrdics no es passen tantes hores a les oficines com nosaltres i, no obstant, tenen productivitats molt superiors. En segon lloc, un sistema centralitzat resta capacitat de decisió als consumidors que, en el sistema educatiu, són els pares i els alumnes. Ell proposa el xec escolar com un sistema de promoció de competència en el sector. No és l'únic mitjà possible. En canvi, sí és necessària la descentralització de l'estructura educativa, augmentant el marge d'autonomia dels centres, i la necessària adaptació dels continguts escolars a la societat del coneixement, donant més capacitat d'elecció als veritables protagonistes dels procés educatiu, els nostres estudiants.

Jordi Franch Parella