En un recent viatge a la Turíngia alemanya, el guia, un saberut teutó de Frankfurt enamorat de Bach i Goethe, es mostrava orgullós de pagar l'anomenat impost de solidaritat, destinat a la reconstrucció dels territoris de l'antiga República Democràtica Alemanya, castigats pel socialisme real en temps de la Unió Soviètica. Ens explicava, per exemple, com Leipzig havia millorat tantíssim l'estat dels seus edificis civils i religiosos, freqüentats en el seu moment pel Cantor de la Thomaskirche, mostrant-se disposat a continuar contribuint amb els seus impostos. Aquest sentiment de corresponsabilitat fiscal nacional, i fins i tot europea, sembla ser compartit per una part de la societat germànica.
Considerant la crisi financera internacional, l'inversor nord-americà Warren Buffet, tercera fortuna mundial, ha demanat augmentar les contribucions impositives per ajudar els més necessitats i també els milionaris francesos es mostren disposats a pagar més impostos per reduir el dèficit públic. En canvi, per les latituds hispàniques, la generositat de les grans fortunes sembla (de moment) ser força més gasiva.
Ens convé a nosaltres també un augment dels impostos? Generalitzat o centrat en les classes més adinerades? Caldria reintroduir l'impost sobre el patrimoni? O potser la Generalitat de Catalunya es va equivocar al suprimir l'impost de successions entre cònjuges i de pares a fills? És positiu l'augment, decretat recentment per Elena Salgado, dels pagaments de les empreses a compte d'un ja elevat impost de societats? Clarament no. El valor de les empreses espanyoles (les que sobreviuen) i el patrimoni dels seus accionistes no depèn del que han produït fins ara, sinó de la capacitat per generar, mantenir i ampliar un model de negoci validat diàriament pels seus clients. El lideratge de Zara, per exemple, passa sempre per la decisió inapel·lable dels consumidors. Si aquests decideixen lliure i voluntàriament adquirir els seus productes, els beneficis de l'empresa i la generació de valor continuaran, augmentant la contractació i l'obertura de noves tendes a les principals artèries comercials de les ciutats.
Malauradament, la hisenda pública no es pot apropiar avui d'un valor que l'empresa generarà en el futur. Per això el que fa és apropiar-se d'una part dels beneficis que genera (impost de societats). Això perjudica, és clar, els accionistes que, assumint un risc i sacrificant el seu consum present, han invertit els seus estalvis en l'empresa i veuran reduït el benefici net percebut. Però també impedeix que els empresaris puguin reinvertir part dels beneficis en el negoci, reduint la capacitat de producció futura i la possible contractació de nous treballadors.
La segona opció de l'estat, després de l'impost sobre la renda o el benefici de les empreses, és fixar un impost sobre el patrimoni (immobles, maquinària...) o les herències. Aquí l'empobriment pot ser fins i tot superior, perquè si l'impost supera la renda anual generada pel patrimoni productiu, l'empresari haurà de liquidar la seva empresa. Considerem un taxista que per portar a terme la seva activitat econòmica adquireix un flamant Mercedes Adenauer Cabrio per valor de 70.000 euros. Suposem que la crisi ha fet caure els seus ingressos a 10.000 euros anuals. Si se li aplica un impost sobre el patrimoni (el taxi) del 20%, li toca pagar 14.000 euros. Donat que aquesta quantitat supera la facturació anual, és possible que no li quedi altra opció que vendre el taxi, si troba un comprador, deixar l'activitat i fer créixer, encara més, la xifra d'atur.
Malament anem i pitjor estarem si els polítics espanyols volen fer recaure l'ajust de la crisi sobre els agents econòmics més productius, exigint elevats impostos a les empreses i als treballadors. Igualment negatiu seria un probable increment impositiu, derivat (o no) del proper 20-N, si continua maltractant la classe mitjana, veritable motor de la societat. El camí del sanejament financer i pressupostari no passa per augmentar impostos, sinó per reduir despesa improductiva, també aquella destinada a ajudar unes entitats financeres que han contribuït decisivament a la situació actual.
Jordi Franch Parella, doctor en economia i professor de la FUB (Gestió d'Empreses)