Com cada any, hem assistit puntualment a la concessió i posterior entrega dels Premis Nobel de física, química, medicina, economia, literatura i de la pau. El Nobel d'economia ha estat pel professor Edmund S. Phelps (Columbia University, New York) pels seus treballs en política macroeconòmica sobre la relació existent entre l'atur i la inflació. Segons J. M. Keynes, pare intel.lectual de l'intervencionisme econòmic, existeix una relació inversament proporcional entre la desocupació i la inflació: quan augmenta l'atur disminueix la inflació i viceversa. Aquesta relació inversa (tradeoff) entre el percentatge d'atur i la taxa d'augment dels salaris va ser contrastada empíricament per l'economista britànic A. W. Phillips el 1958, contradient la recomanació dels economistes neoclàssics ortodoxes que per a reduir l'atur calia abaixar els salaris i abaratir les despeses socials. El guardonat professor Phelps va estudiar aquestes relacions inverses, trobant que s'incompleixen i que en cap cas poden considerar-se estables ni constants. Així, després del triomf acrític del keynesianisme i de la indiscriminada aplicació de receptes intervencionistes fiscals i monetàries durant els 50s i 60s, el món va patir un doble càncer social a la dècada dels 70s: l'estanflació, això és, estancament (atur) i inflació alhora. I és que, en primer lloc, cal considerar que la formació d'expectatives per part dels agents econòmics sobre el creixement dels preus juga un paper destacable en la inflació resultant. En segon lloc, l'atur no està relacionat amb la inflació en el llarg termini, sinó que depèn de factors estructurals com la rigidesa dels mercats, els desajustos entre oferta i demanda ... Això implica la necessària independència dels bancs centrals. Del Banc Central Europeu n'hem d'esperar el control en l'emissió de diner, la limitació en la concessió de crèdit i, en conseqüència, de la inflació. Però no la lluita contra l'atur, que és responsabilitat dels diferents governs.
Un altre economista guardonat enguany amb el Nobel de la Pau ha estat Muhammad Yunus, l'anomenat "banquer dels pobres" o "prestamista de l'esperança" i creador del Grameen Bank, per promoure el desenvolupament econòmic i social amb el seu programa de microcrèdits. És un model que parteix de la iniciativa empresarial de la base social, i no de grans i costosos projectes governamentals, sovint allunyats de les necessitats reals del poble, ni de la caritat d'ànimes benintencionades o de l'ajuda oficial al desenvolupament. El model del microcrèdit es basa en concedir petites sumes de diners (entre 80 i 120 euros) sense exigir béns en garantia, utilitzant-se en projectes empresarials. Des del préstec inicial de 27 dòlars a una jove que malvivia fent productes artesanals de bambú a l'any 72 fins ara, més de dotze milions de persones han abandonat l'umbral de pobresa gràcies a la seva iniciativa. Amb pobresa no hi pot haver pau i el professor Yunus ha demostrat que la pobresa és eradicable. El respecte institucional a la propietat privada i organismes com el Grameen Bank, que faciliten a milions de desposseïts l'accés a la propietat de petits actius empresarials, ho fan possible. Capitalisme i responsabilitat social es donen la mà. La capacitat empresarial del sexe femení ha esdevingut crucial. Més del 94% dels clients del Grameen Bank són dones que utilitzen el diner responsablement i que el retornen puntualment amb elevats interessos, encara que inferiors als que exigeixen els usurers. La pobresa no es deu a la manca de diligència o inteligència, sinó a un problema estructural: la manca de capital. S'ha premiat a un banquer no convencional, a un ex-professor universitari que, amb la seva activitat professional, mostra el camí per a eradicar la pobresa i promoure la pau.

Jordi Franch Parella.