Europa és pròdiga en colossals i monumentals construccions. Potser el motiu és que l'estat ha aconseguit tal quantitat de recursos i poder que ha de demostrar-ho d'una manera visible i palmària. Recordem, per exemple, el túnel que enllaça França i Gran Bretanya per sota el Canal de la Mànega. Tot i està a la part més cèntrica, densa i una de les més riques d'Europa, la rendibilitat econòmica està sota mínims i l'empresa que ho explota, Eurotunnel, ha estat en fallida tècnica. L'obra ja va costar 2,5 bilions de les antigues pessetes en lloc dels 1,2 bilions inicialment previstos i l'endarreriment acumulat va ser d'un any i mig. O recordem també el projecte sortosament no materialitzat (de moment) d'unir Espanya i el Marroc per sota l'estret de Gibraltar. Igual que els faraons de l'antic Egipte demostraven el seu poder amb les piràmides, els estats moderns han de mostrar-nos també de què són capaços en l'esplendor tecnològic del segle XXI.
Recentment s'ha inaugurat el Tren d'Alta Velocitat en el tram Tarragona-Lleida, en un acte encapçalat pel president de la Generalitat José Montilla i la ministra de Foment, Magdalena Álvarez. La nova estació del camp de Tarragona permet enllaçar amb Madrid en menys de 3 hores i amb Lleida en mitja hora, al mateix temps que el trajecte entre Manresa i Barcelona continua superant l'hora (anant bé). És la culminació d'un projecte gestat durant anys, després que l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, fes rectificar l'aleshores Ministeri d'Obres Públiques, perquè la línia d'alta velocitat passés per Tarragona i no només per Lleida, Barcelona i Girona. Simultàniament, la velocitat efectiva dels trens de rodalies no només resta estancada a nivells decimonònics, sinó que després d'un mes d'incidències gairebé diàries, més de mig milió d'usuaris s'han vist afectats, presentant-se tres milers de reclamacions. L'accés a la capital catalana per carretera no en resulta més galdosa. Si preguntéssim al conjunt de la ciutadania i a les empreses sobre l'ordre de les seves preferències, és evident que la qualitat de les infraestructures d'ús quotidià es prioritzaria abans que les grans demostracions tecnològiques (que benvingudes siguin). No obstant, en l'àmbit polític, res és comparable als rèdits que proporciona la foto d'inauguració d'una gran obra pública, endegant-se fastuosos projectes de dubtosa rendibilitat que ens fan una mica més pobres, perquè la riquesa que generen és menor que els recursos que absorbeixen.
Si ens traslladem al pla municipal, la dinàmica, encara que a menor escala, és similar. Recordem, per exemple, la il.luminada proposta de construir un gran viaducte aeri que unís el Joc de la Pilota amb el barri de les Escodines, quan encara hi han cèntrics carrers mancats de vorera o importants vies públiques amb asfalt irregular. El mateix fet que Manresa estigui esbudellada a hores d'ara i presenti un caos circulatori permanent pot no ser independent de la propera cita electoral municipal del mes de maig. Se'ns recorda als ciutadans i ciutadanes, ni que sigui amb les gimcanes urbanes que hem de superar, que el govern municipal està realitzant importants obres públiques a la ciutat. L'acció pública de l'administració és molt important en terrenys com l'educació, la sanitat, les infraestructures, les pensions, ara també l'assistència social ... Però donat que els recursos disponibles són ineludiblement escassos, cal plantejar-se quina ha de ser la priorització en la seva assignació.

Jordi Franch Parella