Giovanni Boccaccio, en un curiós passatge introductori al "Decameron", descriu amb precisió l'impacte que va tenir la Pesta Negra del segle XIV sobre els ciutadans i ciutadanes de Florència. L'epidèmia va generar l'expectativa que l'esperança de vida es reduïa dràsticament, i camperols i menestrals, en lloc de treballar les seves terres i negocis, van deixar d'estalviar per augmentar el consum present, abans que la sinistra mort els visités. Aquest procés de consumir més i estalviar menys va reduir el stock de béns de capital, disminuint la capacitat productiva i la producció de béns i serveis de consum, donant lloc a un empobriment generalitzat de la societat.
El Banc Central Europeu, durant força temps, ha fixat uns tipus d'interès a la zona euro artificialment baixos, promovent una diarreica expansió monetària i creditícia. El total del deute hipotecari a Espanya supera els 783.000 milions d'euros, amb un creixement interanual del 27%, i la situació de moltes famílies és difícilment sostenible a mitjà termini, mentre els beneficis de les entitats financeres assoleixen xifres rècord. L'enorme liquidesa existent provoca bombolles o sobrevaloracions dels actius financers (mercats borsàtils) i, molt especialment, de les vivendes i actius immobiliaris (no recollits a l'índex de preus al consum). El model de creixement, basat en el consum i la construcció, és depenent de les entrades de capitals exteriors i comença a donar senyals d'esgotament. Per contra, l'estalvi interior disminueix mentre la rendibilitat real esdevé negativa. Fins ara hem viscut una il.lusòria prosperitat, de fonaments febles, vinculada a un endeutament galopant. Aquesta eufòria econòmica narcotitzant i no real es pot perllongar en el temps, sempre i quan el tipus d'interès no superi la taxa de creixement real de la producció. Però tard o d'hora la crisi esdevé inevitable. Les incipients pujades del tipus d'interès a la zona euro poden precipitar la propera crisi, tot i el mínim increment del 0,25% anunciat per Jean-Claude Trichet el passat 8 de juny a Madrid fins a deixar-lo en el 2,75%. En tot cas, les llavors del desastre han estat sembrades molt abans. Quan la renda no arribi per a poder pagar la quota hipotecària, es produeixen intents desesperats de venda de tot tipus de béns, accions i immobles, causant la caiguda dels preus, els cracks borsàtils i la recessió generalitzada.
Els efectes cíclics d'aquesta política monetària, encara que inevitables, podrien suavitzar-se si el govern hagués realitzat reformes econòmiques i socials estructurals durant la fase alcista del cicle. Haver-les d'implementar en plena crisi resulta sempre més difícil i impopular. Els intents de l'autoritat monetària central d'augmentar la liquidesa tindria efectes fictíciament positius a curt termini, agreujant però, malauradament, la situació a més llarg termini i sembrant inexorablement les llavors de la propera depressió.

Jordi Franch Parella, professor d'economia i organista de la Seu de Manresa.