Lliçons d'una crisi, un comentari personal (UAB, 27/11/09)

Dr. Antoni Serra Ramoneda, catedràtic d'economia de l'empresa de la UAB

El ponent ha començat la seva reflexió sobre la crisi amb un dels episodis més recents, la punxada de la bombolla immobiliària a Dubai, un emirat que, com l'estat espanyol, va pensar que la construcció, finançada amb un endeutament galopant, podia perllongar sine die una falsa sensació d'eufòria econòmica.

Ha distingit, correctament, l'existència de dues crisis superposades. Una crisi internacional de matriu monetària i financera que colpeja el món des de finals del 2007 i, pel cas específic d'Espanya, una crisi sectorial de la construcció que empitjora encara més la situació.

De la crisi financera internacional comenta la proliferació de fórmules matemàtiques complexes a l'entorn de sofisticats instruments financers (swaps, futurs, opcions, derivats financers ...) amb l'objectiu de limitar i diversificar els riscos. Així és. Cal recordar que l'origen d'aquesta sofisticada enginyeria financera és la necessitat de disposar d'alguns instruments financers que redueixin l'extrema volatilitat i variabilitat dels tipus d'interès i dels tipus de canvi. Aquesta situació és relativament nova, donat que hem de retrocedir al 1971, quan Richard Nixon declara la inconvertibilitat del dòlar en or i inicia una època inestable amb tipus de canvi flexibles. Quan l'evolució del tipus de canvi és imprevisible, els agents econòmics (com un exportador que hagi de cobrar en dòlars a un any vista) demanen algun instrument que els redueixi la variabilitat de les oscil·lacions futures. I els mercats, amatents a les necessitats, produeixen aquests nous instruments financers. Si posteriorment d'aquests derivats se n'ha fet un ús abusiu o incontrolat, no és culpa del mercat, sinó dels agents financers i dels òrgans reguladors i supervisors. Cal insistir en què un tipus de canvi fix i un tipus d'interès no establert unilateralment pel banc central, reduirien la incertesa i la gran volatilitat dels mercats monetaris i financers.

Per altra banda, tampoc és acceptable l'afirmació que els mercats no s'han autoregulat. Els mercats monetaris i financers estan molt regulats i són molt poc lliures. Només cal recordar que tenen un òrgan de planificació central (el banc central) que monopolitza l'emissió de la moneda i fixa el tipus d'interès. Per tant, si a algú s'ha de culpar no és al sistema de mercat, en genèric, sinó a l'òrgan regulador i supervisor, en concret.

El ponent va continuar la seva crítica al sistema de mercat assegurant que “el capitalisme és amoral”. I en aquest cas té raó. El sistema capitalista és el mecanisme que més i millor produeix els béns i serveis demanats pels consumidors. Si els consumidors, que tenen la sobirania, demanen novel·les de misteri, el mercat produirà novel·les de misteri; i si demanen llibres d'economia, el mercat produirà llibres d'economia. El capitalisme no és ni moral ni immoral. Són els valors de la societat els que conformen la moralitat (o no) del sistema. Per altra banda, cal recordar que el marc jurídic i institucional del mercat està fixat per l'estat.

El ponent va destacar que un fet remarcable de l'etapa de vaques grasses va ser l'absència d'inflació. Caldria matisar l'afirmació. El preu dels habitatges a Espanya creixia any rere any més d'un 20%, creant-se una bombolla immobiliària no sostenible que havia d'acabar punxant. No obstant, això no es reflectia a l'IPC. A nivell internacional, la gran expansió de Xina i Índia va fer que l'expansió monetària de la Reserva Federal americana i d'altres bancs centrals no disparessin els preus, emmascarant les greus conseqüències que, tard o d'hora, provoca aquesta disbauxa monetària. També va brillar per omissió la crítica a les entitats financeres que, amb un coeficient de reserva fraccionari, incompleixen un principi fonamental del dret i augmenten excessivament el deute en temps d'eufòria, tancant l'aixeta del crèdit quan més es necessita.

Els bancs són empreses que estan estructuralment en suspensió de pagaments (ara anomenat concurs de creditors) i que presenten un fons de maniobra permanentment negatiu. El motiu és que inverteixen a llarg termini (hipoteques) i s'endeuten a curt termini. Aquesta situació tan anòmala caldria canviar-la normativament (aspecte que no correspon fer al mercat, sinó a l'estat, en la seva faceta de legislador). Per altra banda, les entitats financeres han rebut finançament il·limitat del banc central a un tipus mínim de l'1%. Com és possible que, en aquestes circumstàncies, no hi hagi crèdit disponible pel sector privat? La raó és que amb aquests diners els bancs compren deute públic de l'estat, amb una rendibilitat mínima assegurada del 2-3%, privant de finançament a projectes privats (és l'anomenat efecte crowding-out ).

El ponent va destacar, molt encertadament, que la utilització d'agregats macroeconòmics (com el PIB o l'IPC) és una pràctica tan habitual com molt perillosa i que introdueix grans imprecisions en les conclusions. Així, un augment de la producció d'armes de destrucció massiva fa augmentar el PIB, però de cap manera el nivell de benestar d'una societat. També cal recordar que el PIB comptabilitza només la producció de béns i serveis finals d'una economia, passant per alt tota l'estructura productiva i els béns intermedis que sostenen el consum final.

Buscant la complicitat del públic assistent, Serra Ramoneda va aixecar somriures quan va afirmar que “les medalles que es pengen els polítics són com les del màgic Andreu”. La miopia governamental, va afirmar, dificulta que els polítics puguin preocupar-se degudament per obtenir solucions de problemes a llarg termini, centrats com estan en “guanyar eleccions cada 4 anys”.

Molt correcta i encertada va ser també la seva afirmació que “l'economia no és com la física”. En paraules de Flores de Lemus, “en economia mesurem amb balances romanes i no amb balances de precisió farmacèutiques”. El mètode experimental aplicat a la física no és vàlid a l'economia. En economia no es poden fer experiments i els models matemàtics no aporten res de substancial a l'estudi de l'acció humana.

La ponència va concloure amb nombroses preguntes dels assistents.