Solucions equivocades a la crisi

La crisi continua fent camí i estralls en la nostra societat. Finalment ens hem adonat que la creació fàcil de diner per part dels bancs centrals, l'abaratiment artificial del tipus d'interès i la massiva concessió de crèdits hipotecaris en el passat més recent generen un boom no sostenible i unes sobrevaloracions d'actius que, tard o d'hora, acaben punxant. No cal donar la culpa als mecanismes impersonals del capitalisme de mercat, sinó a les polítiques molt més visibles d'un capitalisme d'estat basat en l'aliança d'interessos entre el govern i el sistema monetari i financer, que redunda en el seu propi benefici, això sí, a costa del perjudici de la majoria social. Un cop manifestada la crisi, què fa el govern socialista? D'entrada, reconèixer-la tard i malament. Bé recordem que es va negar la seva existència, quan en realitat l'estat espanyol pateix la crisi financera global i, a més, la crisi immobiliària particular; o que Zapatero va proclamar tenir el sistema financer més sòlid del món, per haver d'intervenir pocs mesos després Caja Castilla-La Mancha. Donat que patim una crisi d'excés de consum basat en l'endeutament i el palanquejament financer (d'això se'n diu estirar més el braç que la màniga), cal fomentar la producció i esperonar l'estalvi. Això és just el contrari del que suposa l'augment de la despesa pública estatal de més de 8.000 milions d'euros per a impulsar projectes públics municipals. En el cas de Manresa, els 13 milions d'euros dels ajuts anticrisi del govern Zapatero només serviran per maquillar un augment temporal de l'ocupació, alhora que la priorització política dels projectes públics, sovintment en termes de rendibilitat electoral, suposarà assignar uns recursos a obres que tenen menys importància social que d'altres més necessàries i urgents. No cal dir tampoc que un augment de la despesa pública ha de ser finançat a través de més impostos. Per altra banda, l'endeutament de l'Ajuntament de Manresa (73,2 milions d'euros) és el segon més alt de les principals ciutats de Catalunya en termes de manresà per càpita i suposa 975 euros per habitant. Aquestes dades posen en seriós perill el futur de la nostra ciutat i són doblement preocupants. En primer lloc, pels seus valors en termes absoluts (només Reus té un deute per càpita superior de 1038 euros). Però, a més, cal tenir en compte que Manresa està patint el tancament de Pirelli i de moltes altres empreses. Això significa que actualment per cada euro d'increment del deute municipal es dóna un increment negatiu de la producció i que, per tant, aquest deute costarà molt més de tornar. Si la producció i l'ocupació disminueixen, però els impostos i el deute augmenten, el procés d'empobriment serà creixent i molt preocupant. En el pla internacional, les respostes a la crisi donades pel G-20 el cap de setmana passat suposen tres compromisos concrets: polítiques fiscals expansives i massives ajudes monetàries al sector financer (proposta americana), major regulació del sector financer i creació d'un nou òrgan supervisor (proposta franco-alemana) i augment de la dotació econòmica del FMI amb més participació dels països emergents en els seus òrgans de decisió (proposta dels països emergents). Per desgràcia, cap d'elles és la solució que necessitem. I és que, com deia Albert Einstein, “si vols obtenir resultats diferents has de fer coses diferents”. No sortirem d'aquesta crisi si repetim una i altra vegada les mateixes polítiques errònies que ens hi han portat.

Jordi Franch Parella