Composició musical destinada a ésser ballada. En les societats primitives i en algunes d'alta cultura, la música de dansa tenia significats màgics i pertanyia al ritu litúrgic. A Grècia i a Roma les danses formaven part de les representacions dramàtiques; durant l'edat mitjana foren especialment importants a Occident les danses religioses. Algunes danses populars eren executades a les esglésies; n'hi havia de reservades a la clerecia. Els únics exemples musicals de danses eclesiàsiques són al Llibre Vermell de Montserrat, on hi ha cants i danses sagrades dels pelegrins amb notació del s XIV. Com a herència del ritu visigòtic hom coneix la dansa dels Seises, executada per joves en els oficis de l'Església hispànica. La música de dansa amb notació data del s XIV:la ductia, l'estampida, la dansa de Provença i el virelai. Al llarg del s XV els cronistes esmenten les danses de parella (1433), les caroles, que podien ésser ballades en cadena oberta (abans del 1475), les danses de disfresses i els brandes.
La dansa macabra ja és esmentada als ss XIV i XV. També d'aquest període són la gallarda, la corranda, la volta, la pavana i la moresca. A partir del s XV s'anà confonent amb el ball. A la cort i en ambients senyorials, eren practicades la dansa alta, la dansa baixa i la dansa de l'atxa o del candeler, entre altres. Les danses populars tendiren a prendre elements de les senyorials, especialment als ss XVII i XVIII. Als Països Catalans hom no troba referències detallades sobre la dansa fins al s XIV. Algunes danses són pròpies de localitats o contrades; solen dur-ne el nom (dansa de Castellterçol, gala o dansa de Campdevànol, danses de Vilanova, danses de Peñíscola, dansa del Maestrat), o bé el de les persones —reals o figurades— que hi intervenen (dansa dels pelegrins, dansa dels nans) o d'algun element distintiu (dansa de la coca, dansa o ball del ciri). N'hi ha que han decaigut, com el contrapàs i el ball pla; la sardana, en canvi, esmentada ja al s XVI, esdevingué
popularíssima a partir del 1850 i s'estengué per tot el Principat i el Rosselló. L'aparició d'esbarts dansaires, al s XX, ha afavorit la conservació de moltes danses que d'una altra manera s'haurien perdut.