Cristòfor Colom
? 1436?/1451? - Valladolid 1506
Navegant. El seu origen i l'any del seu
naixement són controvertits. La tradició, en part sostinguda
per documentació escrita, el fa nascut a Gènova, tesi sovint
contestada per altres hipòtesis, entre les quals la d'un possible
origen català, avalades també per la corresponent documentació.
De molt jove s'embarcà com a agent comercial i, després,
com a pilot, i navegà per la Mediterrània. El 1476, en un
viatge a Anglaterra, fou atacat per pirates i arribà nàufrag
a Portugal, on s'establí en el comerç de sucres per compte
de la firma Centurione a Gènova; per aquest temps navegà
cap al nord fins a Islàndia, i amb els portuguesos, cap al sud,
fins a Sant Jordi de la Mina, a Guinea i a la Gomera. En aquest ambient,
Colom formà les seves idees cosmogràfiques i el pla de descobriment.
És difícil de concretar-ne les bases: casat amb la filla
del nauta portuguès Perestrello, que havia estat capità de
Porto Santo, en conegué els papers; hom parla també de la
seva coneixença d'unes lletres del cosmògraf florentí
Toscanelli; potser cal pensar més en l'ofici que Cristòfor
exercia, de cartògraf o dibuixant de mapamundis, i en aquest treball,
superant la carta plana, dibuixà esferes, cosa important per al
desenvolupament de les seves idees, puix que en el mapa hom deixa pràcticament
indefinida l'amplada de l'oceà des de les costes orientals d'Àsia
a les de ponent d'Europa i Àfrica, mentre que sobre l'esfera calia
adoptar una mesura concreta. Colom rebutjà el càlcul de Ptolemeu,
que donava la meitat del cercle a l'oceà, i s'acollí al de
Marí de Tir, que estirava la terra coneguda a 228° de longitud,
i hi afegí el Cipango de Marco Polo, reduí la longitud del
grau segons el paral·lel del tròpic i no equatorial i adoptà
el còmput més curt dels que hom usava (56 milles i dos terços);
així, li resultà que l'amplada de la mar que havia de travessar
entre les illes Canàries i la costa d'Àsia no era més
que uns 70°, per a ell unes 875 llegües. El seu pla no convencé
Joan II de Portugal ni els seus consellers (vers el 1484); es presentà
aleshores a Castella, tot enviant el seu germà Bartomeu a oferir
el projecte als reis d'Anglaterra i de França, que no en feren cas.
Colom, a La Rábida, cenobi vinculat a les illes de l'Atlàntic,
explicà el pla a Pero Vázquez de la Frontera (1485) i a la
cort, aleshores a Còrdova; hi fou ben acollit, però els seus
plans passaren de comissió en comissió uns llargs set anys,
no sols perquè foren també considerats com a fantasiosos,
sinó perquè els reis estaven massa ocupats en l'empresa
de Granada. El descobriment del cap de Bona Esperança (Bartolomeu
Dias) accentuà la seva impaciència, i fra Juan Pérez,
de La Rábida, i Joan de Coloma, secretari del rei, feren pressió
sobre la cort. Les negociacions amb els reis estigueren a punt de fracassar,
ara no tant pels dubtes teòrics com per les pretensions exorbitants
de Colom com a cap de l'empresa: a part les econòmiques ¾una
desena part de les mercaderies obtingudes¾, exigí l'almirallat
i el virregnat vitalicis i hereditaris de les terres explorades (capitulacions
de Santa Fe, 17 d'abril de 1492, signades davant Granada tot just rendida,
l'única còpia de les quals és a l'Arxiu de la
Corona d'Aragó de Barcelona). El noliejament i l'armament a Palos
de Moguer dels tres vaixells demanats ¾que Colom féu aparellar
amb vela rodona en lloc de la triangular o llatina pròpia
de les caravel·les¾ foren força difícils, i
en aquest sentit fou important la intervenció econòmica
del valencià Lluís de Santàngel, escrivà de
ració, que avançà 1 140 000 morabatins per enllestir
l'expedició. Pero Vázquez i els germans Pinzón gestionaren
la formació de la tripulació de no gaire més de 100
homes. El 3 d'agost de 1492 Colom sortia cap a les illes Canàries,
i a la Gomera reparà els vaixells i s'aprovisionà per darrera
vegada; tornà a la mar el 6 de setembre. En un viatge feliç,
els vents alisis el dugueren a les illes Lucayas (Bahames) ¾ Huanahaní
(San Salvador o Watling)¾, on arribà el 12 d'octubre. Tocà
a Cuba (Juana), que confongué amb les terres del gran Khan,
i Haití (Hispaniola), on creà la fortalesa Nativitat, en
la qual deixà 39 homes comandats per Pedro de Arana. Per la latitud
alta de les Açores, féu un retorn difícil amb les
dues caravel·les que li restaven ("La Pinta" i "La Niña"),
puix que la nau major, la "Santa María", embarrancà a la
costa d'Haití. Arribà forçosament amb "La Niña"
a Lisboa el 4 de març de 1493, desembarcà a Palos el 15 del
mateix mes i era a Barcelona, on es trobaven els reis, a la darreria d'abril.
La recepció, com que l'abast de la gesta no era encara mesurable,
no fou apoteòsica, i, així, no l'esmenta el dietari del consell
barceloní, però aviat fou divulgada per les nombroses edicions,
una de les quals catalana, de les lletres amb què Colom la narrava
als oficials de la cort. Tot seguit fou preparat el segon viatge
(Cadis, setembre del 1493), amb 17 vaixells i 1 300 persones, entre les
quals els catalans fra Bernat Boïl, ermità de Montserrat, i
Pere de Margarit i Miquel Ballester, militars. El 3 de novembre arribà
a La Deseada, més tard tocà a Guadalupe, descobrí
Puerto Rico, i a Haití trobà exterminat pels indis el primer
grup colonitzador. Fundà La Isabela, ben aviat consumida per la
febre groga, i prosseguí les exploracions per les Antilles (Jamaica,
litoral cubà, etc). Mentrestant els hidalgos, que constituïen
la major part dels arribats i establerts a La Isabela, s'insubordinaren,
i els principals caps, com els catalans Pere de Margarit i fra Bernat Boïl,
el qual havia estat investit d'àmplies facultats eclesiàstiques,
tornaren a la Península Ibèrica a informar la cort. Colom,
quan tornà a La Isabela i s'adonà de la situació,
deixà el govern al seu germà Bartomeu i retornà a
Castella per defensar-se (1496), però hi fou retingut fins el 1498.
A la fi fou autoritzat de tornar-hi a anar, i en aquest tercer viatge descobrí
la Terra Ferma americana al golf de Paria i les boques de l'Orinoco.
En tornar a Santo Domingo, hi trobà la població dividida
(revolta de Francisco Roldán), ressentida contra l'administració
del seu germà Diego, i decebuda per l'absència dels beneficis
fàcils. Miquel Ballester, alcaid de la fortalesa Concepció,
féu costat a l'almirall, però aquest fou destituït
i empresonat, amb els seus germans, per Bobadilla, el nou comissari amb
funcions d'inspecció (agost del 1500); tornat una altra vegada a
la Península Ibèrica, ja no recuperà més els
seus poders. Això no obstant, hom li permeté un darrer viatge
d'exploració (11 de maig de 1502). El nou governador d'Hispaniola,
Nicolás Ovando, no el deixà entrar a Santo Domingo, i aleshores
Colom explorà la costa d'Amèrica Central (Hondures, Panamà,
etc), i de tornada, en perdre una gran part de les naus, restà immobilitzat
més d'un any a Jamaica, on passà proves extremes. Després
de sortir de Jamaica (juny del 1504) i de restar breument a Santo Domingo,
tornà definitivament a Castella, on arribà el 7 de novembre
del mateix any. Morí reivindicant les prerrogatives perdudes d'almirall
i virrei. Deixava dos fills: el gran, Diego Colón, enllaçat
amb l'aristocràcia castellana (ducs d'Alba) i que, per això,
acabà recuperant els béns i la governació de Santo
Domingo, i el segon, Hernando Colón, que l'havia acompanyat en les
darreres activitats exploradores. Encara, els darrers anys, Colom manifestà
un altre tombant de la seva personalitat en escriure
treballs de mística il·luminista.