D’infant anà amb els seus pares a Buenos Aires, i més tard (1875) a Córdoba, on estudia música. Des del 1883 residí a Barcelona, on féu amistat amb lsaac Albéniz i estudia piano amb C.Vidiella i harmonia amb F.Pedreli. Després de dos anys més a l’Argentina (1886-88), aná a Brussel.les, on estudia cine anys amb P.Gilson i F.Fiévez, al conservatori. De retorn a Barcelona, amb una sólida preparació tècnica, estrenà una Dansa deis gnonu (1893) i, per a la Societat Catalana de Concerts, el poema simfònic Infroducció a l’Atlántida (1893). Es vinculà al grup de L’Avenl t i als ideals modernistes i escriví música per a Jesús de Nazareth (1894), d’Ángel Guimerà, per a L’alegria que passa (1898), de S.Rusiñol, i, per a les Festes modernistes de Sitges  , l’òpera La fada (1897), amb text de 1. Massó i Torrents. El 1895 funda la coral Catalunya Nova 1 , i la dirigí fins a la fi del 1900; cessà per a dedicar-se a la temporada de Teatre Líric Català, al Teatre Tívoli (1901). Musicà La nit de l’amor, de Rusiñol; hi inclogué una sardana coral, que assolí un gran èxit. Després d’un període infructuós a Madrid (1903-05), tornà a Barcelona, on participà en els Espectacles i Audicions Graner , amb música d’escena per a obres com El comte Amau 1 (1905), de Josep Carner, i La Santa Espina (1907), de Guimerà, la sardana de la qual és una de les seves obres mestres. Estrenà al Liceu l’ópera Empórium (1906) i l’obra lírica en tres actes Bruniselda (1906). Després d’un sojorn decebedor a l’Argentina (1909-11), tornà a Barcelona, on fou rebut apoteòsicament. El consistori municipal creà per a ell el càrrec de sots-director de l’Escota Municipal de Música. Pedagog notable i autor d’obres teòriques, com el Tractaí pràctic d’harmonia (1901), influí en les noves generacions de compositors. El 1912 estrenà l’ópera Titaina, i el 1916 Tassarba, amb dues al Liceu. El 1931 escriví música escènica per a El castell dels tres dragons. En el camp de les sardanes corals destaquen Les fulles seques, La sardana de les monges 1 i L’Empordà  . Col.leccionà i harmonitzà  nombroses cançons tradicionals catalanes, una part de les quals fou publicada per L’Avenç (1897- 1900) i aplegada a Cançons populars catalanes harmonitzades (1910). La producció de Morera comprèn unes 800 onbres.