Autor dramàtic, narrador, pintor i col·leccionista. Pertangué a una de les famílies de  l'alta burgesia catalana i es formà al costat del seu avi, Jaume Rusiñol, fundador d'una important manufactura tèxtil. Afeccionat a l'excursionisme, escriví Impressions d'una
excursió al Taga, Sant Joan de les Abadesses i Ripoll (1881) i, acompanyat de Ramon Casas, féu la volta a Catalunya amb carro, a la descoberta d'ambients i personatges inèdits. Decidit a rompre amb la imposició familiar se n'anà a París el 1888, i hi residí llargues temporades per espai de set anys. Col·leccionà ferros vells, els valorà artísticament i comprà a Sitges un casal on els guardà i exposà juntament amb altres peces artístiques. La seva ruptura amb els preceptes burgesos no prengué un to social, malgrat que hom el començà a considerar un dels capdavanters del  modernisme, sinó que tendí a l'art per l'art. Participà a la tertúlia dels Quatre Gats i en  fou una figura important. Del 1892 al 1899, en les seves vingudes de París, celebrà les Festes Modernistes de Sitges. Fou protagonista d'una bohèmia de la fi de segle justament titllada de "daurada". Publicà els primers Llibres de narracions el 1896 (Anant pel món) i el 1897 (Oracions). El seu primer teatre adoptà una actitud d'intransigència enfront de la societat constituïda, i presentà una clara influència del simbolisme: el Poeta és posat al marge i per sobre de la societat: L'alegria que passa (1891), El jardí abandonat (1900) i Cigales i formigues (1901). Ben aviat, però, mostrà un interès creixent pels conflictes col·lectius, la qual cosa es reflecteix a Llibertat (1901), on critica l'estretor de mires de les dretes i les esquerres, i a L'heroi  (1903), on desmitifica la guerra colonial del 1898 i els qui hi intervingueren. La transacció entre l'artista i la societat pren un to de crònica èpica a la seva obra més ambiciosa, la novel·la L'auca del senyor Esteve (1907), de la qual féu una rèplica teatral més endolcida, estrenada el 1917. En teatre obtingué grans èxits amb el quadre El pati blau (1903) i els drames El místic (1904), inspirat en la figura de Jacint  Verdaguer, i La mare (1907). El seu sentit irònic, que traeix un escepticisme cada cop més accentuat, creix amb el pas dels anys i es converteix en paradigmàtic. Hom ha qualificat el seu estil de "desídia dialectal", retret que, tot i ésser cert, no afecta l'eficàcia del seu barceloní viu i directe, escoltat en els barris menestrals de la ciutat, més corromput en els medis burgesos i mínimament reelaborat per l'autor. El seu prestigi resistí l'ensorrada del modernisme, però la seva figura restà més i més aïllada, tant pel que fa als nous corrents pictòrics com els literaris.