Municipi i cap de comarca de l'Alacantí en una de les planes litorals adossades a les últimes serres bètiques valencianes. El terme és constituït per materials tous del
secundari i terciari, recoberts en bona part per materials del pliocè o quaternari; dels plans lleugerament ondulats emergeixen, com baldes aïllades, diverses serretes
calcàries gairebé paral·leles i de direcció bètica SW-NE. Oscil·len entre els 200 i els 500 m d'altitud, i la més allunyada del litoral, la de les Àguiles, és miocènica; cretàcia,
la serra Mitjana o d'Alcoraia, i juràssic, l'anticlinal fallat de la serra de Fontcalent (426 m); la serra Grossa és un abrupte anticlinal miocènic cisallat, vora la ciutat. Aquestes
alineacions són interrompudes al N per la reduïda vall de la rambla de les Ovelles, rambla gairebé sempre seca. Més al S corre la minsa serra del Colmenar i d'altres petits tossals miocènics que entronquen amb la serra de Crevillent, així com els plans  ho fan amb els del Baix Vinalopó. El peu de les serres enrasa amb dos glacis
plistocènics embotits i recoberts parcialment de materials detrítics; el superior destaca palesament al SW de la serra de Fontcalent i un altre nivell més elevat ¾pliocènic
potser¾ és coronat per una crosta calcària. El litoral comença al S del delta arrodonit del Montnegre, amb la llarga (prop de 7 km), estreta i meridiana platja de sorra, dita
de Sant Joan (la meitat de l'esmentat terme), que fineix al promontori miocènic del cap de l'Horta o d'Alcodre. Ací la costa muda la direcció vers l'oest i a ambdós flancs
hom troba restes de platges tirrenianes; el si de l'Albufereta, vell port romà i abans més profund i endinsat, també en conservava. Les platges sorrenques alternen amb
algun espadat miocènic fins a la mateixa ciutat; passada aquesta, el litoral, malgrat que és baix o d'aigües somes, és rocós, fins que, més enllà de la torre de l'Aigua Amargai
de les dunes, hom arriba al Saladar o maresmes del Baix Vinalopó. La població del municipi, a causa de l'aglomeració urbana, ja de temps té un pes considerable al
migjorn del País Valencià, i actualment constitueix el 77,3% del total comarcal: 29313 h el 1857, 50 142 el 1900, 121 527 el 1960, 251 387 h el 1981 i 265 473 el 1991. Si la població es quadruplicà al s XIX, destaca encara l'increment de 1900-81, en el qual s'ha multiplicat per cinc, creixement que assolí la màxima intensitat entre
les dècades del seixanta i setanta, quan el nombre d'habitants es duplicà. A partir del 1981, aquesta tendència s´ha vist frenada, i fins el 1991 el creixement ha estat només
d'un 0,5% anual acumulat. L'aprofitament del sòl reuneix sota el concepte de terrenys forestals (boscs i superfície inculta) un 21% del total. Els conreus ocupen el 41% del
terme, que correspon a 8 320 ha, amb un 32% de regadiu i un 68% de secà. Al darrer, dominen l'ametller (1 788 ha), la garrofera (144 ha) i l'olivera (334 ha). La
resta és guaret. Les 2 690 ha regades ho són d'una manera molt diversa. És present la producció típica del regadiu, com els productes hortícoles (370 ha, especialment de
tomàquet) i els cítrics (260 ha), però també arbrat regat, com ametllers (770 ha), vinyes (232 ha) i oliveres (241 ha). Hi trobem sobreposats quatre sistemes de reg,
mesclant les aigües del vell pantà de Tibi amb les de Villena, les del Segura i les dels pous locals. Del miler i mig d'explotacions, el 78% és inferior a 5 ha i el 10% passa de
les 10 ha. El règim de tinença més habitual és l'administració directa. En el sector pesquer, Alacant és un dels principals ports del País Valencià. Al final del s XVIII la
 pesca ocupava 400 homes; el 1980 passaven una mica del miler, però ara el superen altres ports, com el de València. Tot i això, encara és important com a punt de
comerç (subhastes a la llotja, amb consignataris i assentadors). El capítol de la indústria és representat per la química i la metal·lúrgia de l'alumini, les fàbriques
ceràmiques de construcció i terrissa i, al ram alimentari, preparació de l'ametlla, torró, cerveses i maquinària. En general, la industrialització és recent (1940-60) i cada dia
més accentuada: el 1990, hi havia 5 polígons industrials al municipi. El turisme és una de les principals activitats econòmiques de la ciutat. Iniciat pels madrilenys abans de
la guerra civil de 1936-39, i a la postguerra, ha esdevingut més cosmopolita, bé que continua essent bàsicament de procedència espanyola. El sector ciutadà de la Platja de Sant Joan i l'Albufereta són les zones del municipi on s'han construït nombrosos apartaments i hotels. Alacant té 64 hotels (amb 6 822 places) i un càmping de 400
places. El clixé d'"estació hivernenca" és vell i justificat, però mai del tot assolit: nogensmenys, l'atractiu "sol i platja" és la palanca fonamental. Modernament, els
tradicionals focs celebrats la nit de Sant Joan (del 23 al 24 de juny) han adquirit la forma de les falles de València. El 75% de la població activa es dedica als serveis. Cal
destacar la importància creixent de l'activitat firal d'Alacant. Pel que fa a les comunicacions terrestres, cal destacar l'autovia N-330 a Madrid i l'autovia N-340 a
Múrcia. Cap al N i seguint la costa, Alacant comunica amb València per l'autopista A-7. El port té un paper secundari respecte al de Cartagena. Disposa de 57 línies
regulars, la major part destinades al transport de mercaderies, i la resta al passatge turístic amb les Illes (Mallorca i Eivissa) i les línies amb el nord d'Àfrica (Alger i Orà).
El port, que arrenca de l'edat mitjana, experimentà des del s XVI un creixement sostingut del tràfic que atenyé la seva culminació en ocasió de l'obertura del comerç
amb Amèrica, al s XVIII. Aquests anys Alacant es convertí en la segona ciutat mercantil catalana gràcies a la centralització del comerç exterior del País Valencià, de
Múrcia, d'Aragó i de Castella la Nova, i hom hagué de procedir a l'ampliació del port. El 1873 ja era un port modern, tancat per ambdós costats i dedicat principalment a la
redistribució de productes agraris i colonials i a la importació. El darrer episodi de gran prosperitat fou el boom vinater de finals de segle, lligat a la fil·loxera francesa. Al
s XX, al costat de les activitats importadores el transport de passatgers ha anat assolint una importància creixent: de 17 000 anuals en 1904-08, passaren a 45 000 en
1930-35, 17 000 altre cop en 1950-52, 268 000 el 1980 per a baixar als 145 000 el 1988. Gràcies al turisme, l'aeroport de l'Altet ha anat creixent en importància; el
1992, dels 2,8 milions de passatgers, un 70% provenia de vols de caràcter internacional i turístic. Darrerament, Alacant és cap de línies interiors, pel davant fins
i tot de l'aeroport de València. La ciutat (262 055 h agl [1991], alacantins; 3 m sobre el nivell del mar), centre de l'Alacantí i capital de la província (i, des del 1959, coseu
del bisbat d'Oriola) és, tanmateix, en el camp econòmic i cultural, només capital del corredor de Madrid, no tant de les comarques septentrionals veïnes, més
"valencianes", i menys encara de les del sud, més "murcianes". Tot i amb això, una decidida vocació mercantil ¾amb el muntatge administratiu¾ li ha atorgat
 recentment una categoria important. Des del 1960 ha doblat el nombre d'habitants, els quals cal afegir-ne uns 64 000 més dels municipis immediats (Sant Vicent del
Raspeig, Sant Joan d'Alacant, el Campello i Mutxamel) que funcionen com a comunitat de municipis des del 1986. Ciutat bàsicament de serveis (75% de la
població activa), comercial i d'activitats administratives. El sector industrial té un 24%de la població activa i en destaca el sector de la construcció (8%), que atén les
necessitats de creixement de la ciutat i de les zones turístiques, que s'han convertit,  junt amb les Illes Balears, en les més dinàmiques dels Països Catalans. Es bolca a la
Mediterrània des d'un petit planell, a la zona de trànsit del camí litoral. Vora la ciutat, en garanteixen la defensa dos turons, el Benacantil (106 m) i el Tossal, amb dos
castells, el de Santa Bàrbara ¾d'arrels aràbigues¾ i el de Sant Ferran, bastit el 1808 en plena invasió napoleònica. Les restes més antigues corresponen a un poblat de la
cultura del bronze valencià, al Benacantil, on després existí un poblat ibèric. Però la primera població, que correspon exactament a l'àrea urbana actual, és d'època
romana, de manera que Alacant pot ésser considerada fundació romana. Emplaçada al barri dit de Benalua, durant la construcció del qual, a la fi del s XIX, foren
descobertes restes de la ciutat (del s I al V dC), una necròpoli romana tardana i una inscripció dedicada als emperadors Marc Aureli i Còmmode en la qual és citat el
 municipi de Lucentum. A l'època àrab la ciutat se situà a la part baixa del vessant del Benacantil. Aquest establiment àrab ¾poc més o menys la Vila Vella¾, guardat pel
 fort alcàsser, fou pres pels castellans el 1248 i, més tard, fou incorporat al regne de València (1304). Avançada l'edat mitjana, el port activà el seu comerç mediterrani i
nord-europeu: llana de Castella, espart, ametlles, panses, sabó i, sobretot, vi i barrella, de la qual féu un monopoli. Alacant fou l'única ciutat valenciana que prosperà al s
XVII. Per la banda de ponent, la ciutat arribava fins a la Rambla, entre el Benacantil i Sant Ferran; dins el clos murat s'encreuen en angle recte els dos carrers principals, el
carrer Major, amb l'església gòtica de Santa Maria (antiga mesquita, amb un portal barroc del s XVIII), i el carrer de Pi i Margall, amb la col·legiata de Sant Nicolau
(creada el 1600 i construïda entre 1616 i 1662 per A. Bernardino i M. de Unceta; la capella del Sagrament fou acabada per Joan Baptista Borja el 1738). Felip II, en
reconstruir el castell de Santa Bàrbara, perjudicà la caseria immediata, com fou comprovat en el setge francès del 1691 i en les operacions del 1708 durant la Guerra
de Successió. El s XVIII comportà una renaixença, simbolitzada per l'ajuntament barroc, la façana de Santa Maria, la casa de beneficència extramurs (després fàbrica
de tabacs), etc. El comerç, més ampli des del 1778, obert l'horitzó americà, determinà la creació d'un consolat de mar i el port esdevingué el tercer d'Espanya.
Per l'oest fou construïda una muralla nova, enderrocada la de la Rambla, que hom convertí en eix de la ciutat. El nou recinte, que perdurà fins ben entrat el s XIX,
vorejava la mar fins a la plaça de Maisonnave, d'allí en angle fins prop del Teatre Principal, embocant llavors el carrer d'Alfons el Savi i pujada al castell. Fora el clos,
romanien el raval Roig dels pescadors, sota mateix del Castell i sobre el Postiguet ¾ la platja d'Alacant¾, el de Sant Antoni i continuació per la carretera del Raspeig. Afegit
el nou castell, fou una de les poques ciutats no dominades pels napoleònics. Al s XIX, la recent capital de província (1833)mantingué el desenvolupament, malgrat la
fallida de la barrella, substituïda pels vins. Alacant esdevingué el primer port enllaçat per ferrocarril amb Madrid (1858), fet que afavorí el moviment mercantil local. Hom
enderrocà les muralles i traçà les avingudesd'Alfons el Savi cap a l'estació, la meridiana dels passeigs de Soto i de Gadea cap a la mar, i a la riba mateix,
l'Esplanada. Pel camí de Sant Vicent s'eixamplà el popular barri de les Carolines al Ndel Castell, i per ponent es formà el de Benalua. El nucli actual conserva els eixos de
l'Esplanada i de la Rambla; la ciutat vella, popular, roman entre aquestes i el  Benacantil: els carrers transversals són esglaonats. Més enllà de la Rambla i a les
eixamples, la vella caseria fou ràpidament reemplaçada per noves edificacions,  inclosos detonants gratacels. La ciutat acaba de configurar-se amb les noves
indústries i el turisme immediat. A més dels nous barris perifèrics (Sant Blai, Sant Gabriel, la Florida, Ciutat Assís) i de nombrosos habitatges disseminats (6 976 h diss
[1981]), el terme municipal comprèn el barri del Palamó ¾amb l'antiga caseria de les Llometes¾, els llogarets de la Santa Faç ¾amb el monestir del mateix nom i la
veïna caseria de Romella¾, Tanger, les parròquies rurals de Verdegàs, Bacarot i Rebolledo, la Vall-llonga, Fontcalent, la Canyada, l'Alcoraia i el Moralet i les
urbanitzacions residencials de la Platja de Sant Joan, l'Albufereta i les Cases del Far.  Al vessant meridional del Montnegre, i separat de la resta del terme municipal pel de
Mutxamel, es troba l'enclavament del Montnegre; al vessant oriental del Cabeçó, entre els termes de Busot, d'Aigües de Busot i de Relleu de la Marina hi ha un altre
enclavament d'Alacant. L'illa Plana (o de Tabarca), amb el poble de la Nova Tabarca  i els illots adjunts de la Nau i la Galera, situats davant el cap de Santa Pola (Baix
Vinalopó), pertanyen també al municipi.