Castelló de la Plana 

Municipi de la Plana Alta, estès entre la mar i els últims contraforts del Sistema Ibèric..
Hi ha una central tèrmica, i un gasoducte per a la indústria ceràmica comarcal. El turisme s'hi ha desenvolupat gràcies a
la transformació de la façana costanera entre el Grau de Castelló i les Vil·les deBenicàssim (nucli principal de l'anomenada,
per la publicitat turística, Costa dels Tarongers o de la Tarongina), amb hotels, apartaments, urbanitzacions i l'aeroport de
l'Aeroclub de Castelló; les millors platges són les del Serrallo i la del Pinar. El nucli urbà comprèn més del 90% dels habitants,
i el Grau, més del 6% (8 825 h [1991]). Com a resultat de la immigració, els darrers anys hi han sorgit nous barris, sense
planificació: el Roser, Sant Agustí i Sant Marc, la Mare de Déu de Lorda (o de Lurdes), la carretera de l'Alcora, la carretera
de Ribesalbes, el camí vell del Grau. L'expulsió dels moriscs (1609) l'afectà relativament poc (el 1602 hi havia només 21 focs
dins el terme). La guerra de Successió representà per a Castelló la pèrdua de la seva organització municipal tradicional i la
constitució  (1708) del primer ajuntament sota la presidència del corregidor. Durant el s XVIII la creixença de la vila anà lligada
al conreu del cànem (80 000 roves anuals cap a la fi del segle), origen de la tradicional fabricació de sogues, i a la producció de
seda (8000 lliures a la mateixa època); al s XIX aquesta prosperitat no desencadenà un procés d'industrialització, i la vila mantingué
el seu caràcter agrícola, confirmat amb l'expansió del conreu de la taronja. El 19 de juliol de 1808, a l'inici de la guerra contra
Napoleó, hi hagué un avalot en el qual fou assassinat el governador-corregidor Pedro Lobo y Arjona, titllat d'afrancesat, avalot
que fou sufocat des de València; les tropes del mariscal Suchet ocuparen la ciutat el 21 de setembre de 1811, i foren nomenades
autoritats addictes als francesos. El liberalisme de la població fou la causa que el 1823 fos atacada pels reialistes i assetjada el
1837 i el 1874 pels carlins, i també, d'altra banda, la causa de l'arrelament popular dels partits republicans i radicals. El 1873,
durant la revolució federalista, fou proclamat el cantó de Castelló. Els moviments vaguístics del 1917 i del 1919 repercutiren
també a Castelló. Ha estat un dels nuclis més actius del nacionalisme al País Valencià. El 1932, convocada per la revista «Taula»,
tingué lloc una assemblea d'escriptors valencians en la qual foren acceptades formalment les normes ortogràfiques de l'Institut
d'Estudis Catalans.