Antiga ciutat a la costa del golf de Roses, al terme actual de l'Escala (Alt Empordà). Comprèn quatre unitats diferents: una factoria grega establerta a l'antic illot on avui hi
ha el poble de Sant Martí d'Empúries, que els mateixos grecs, quan ja havia estat fundada la ciutat de terra ferma, anomenaren Palaiapolis ('ciutat vella'), dita avui pels arqueòlegs Paleàpolis d'Empúries, una ciutat grega al costat de la platja, avui gairebé totalment excavada, que ha estat anomenada modernament Neàpolis ('ciutat
nova'), un poblat indígena dels indigets, creat arredossat a Neàpolis i que sembla que s'anomenà Indik&eA;, les ruïnes del qual no han estat localitzades, i una ciutat
romana que sorgí després de l'ocupació romana, durant els ss II i I aC, al costat de la Neàpolis grega i que durant l'Alt Imperi fou el centre urbà important. L'origen
d'Empúries va lligat a la colonització marítima de l'arc nord de la Mediterrània occidental duta a terme pels grecs. Vers l'any 600 aC fou fundada Massalia
(Marsella) pels foceus, i al cap de poc temps els mateixos foceus establiren la factoria la petita illa de Sant Martí d'Empúries, avui unida a terra. L'establiment de la platja
(Neàpolis) fou fundat al cap de poc, de manera que ja existia abans del 550 aC, i anà prenent el caràcter d'una petita ciutat, defensada de manera natural pel curs del
Fluvià, que desemboca al nord (antigament molt a prop del grauet d'Empúries), i del Ter, que, abans d'ésser desviat durant l'edat mitjana, desembocava al sud. Aquesta  nova Empúries és, per ara, l'única ciutat grega de l'Extrem Occident ¾a l'oest d'Itàlia¾ de la qual hom pot conèixer l'aspecte, puix que ha estat excavada  intensament. Les excavacions començaren el 1907 i foren planejades d'una manera sistemàtica, a l'estil de les grans excavacions del Pròxim Orient o del món clàssic, cas únic de la Península Ibèrica. Foren iniciades per Josep Puig i Cadafalch i han estat dutes a terme primerament per la Junta de Museus de Barcelona, després pel servei d'Excavacions Arqueològiques de l'Institut d'Estudis Catalans, i, després del 1940, pel  Museu Arqueològic de Barcelona. La ciutat fou emmurallada pels tres cantons de terra i tenia una única porta d'entrada. Al centre hi havia una petita plaça, l'àgora, i un dels barris extrems era la zona dels temples, on fou trobada l'estàtua d'Asclepi o Esculapi. Empúries encunyà moneda des del s V aC, i a la fi del IV o principi del III aC entrà en el sistema de la dracma. Les dracmes emporitanes foren imitades pels indígenes de diversos punts de Catalunya, i tingueren un paper decisiu en la introducció de l'economia monetària al país. Malgrat
que algunes encunyacions de dracmes emporitanes amb tipus cartaginesos fan sospitar que, si més no un quant temps, Empúries tingué bones relacions amb el món
púnic, durant la segona guerra púnica Empúries féu costat als romans. Quan Roma planejà la contraofensiva per a defensar-se de la invasió d'Anníbal, Empúries fou elegida com el lloc de desembarcament de l'exèrcit expedicionari romà enviat a la  Península Ibèrica(218 aC) i serví de primera base romana, talment com després (195 aC) representà el mateix paper respecte a l'exèrcit romà comandat per Cató, que eliminà els darrers focus de resistència indígena antiromana. La nova època dugué la  instal·lació, durant la primera meitat del s II aC, d'un praesidium romà al costat de la ciutat greco-ibèrica que, a la fi del segle s'havia convertit en una ciutat d'unes 20 ha, de planta regular, emmurallada i amb un gran fòrum central. Bé que Juli Cèsar hi creà una colònia, no es mantingué, car durant tota l'època romana tingué categoria de municipi amb el nom d'Emporiae, en plural indicant que comprenia els nuclispre-romans, el grec i l'indígena, i el romà, nou. Durant l'imperi Romà Empúries continuà essent una ciutat destacada, però perdé el paper de primer pla que haviatingut, davant la importància de Tàrraco i d'altres ciutats romanes de Catalunya, i el seu perímetre urbà es reduí considerablement. Fou una de les víctimes de la gran crisi del s III dC, arrasada per les invasions dels alamans i els francs de la primeria de la segona meitat del segle, i ja no es reféu del tot mai més. La vida urbana, de fet no continuà, bé que fos habitada en un petit nucli i que hi existís una comunitat cristiana, que eregí una basílica paleocristiana, excavada. Fou seu episcopal a l'època visigòtica.Es despoblà després, de manera que durant els temps carolongis la capital comarcal i
el nom passà a Castelló d'Empúries.