Mare de Jesús. Esmentada només d’una manera discreta i episòdica en el conjunt de la literatura neotestamentària, Maria és objecte d’antigues tradicions, segons una de les quals morí a Efes. D’altra banda, com a objecte de culte i de veneració ocupà progressivament un lloc singular i eminent en la fe i en la pietat cristianes.  L’elaboració de la pietat i de la doctrina marianes féu aparèixer divergències nota-bles entre Orient i Occident: mentre les esglésies ortodoxes desenvoluparen una espècie d’‘‘omnipresència’’ de Maria, Mare de Déu (Theotokos), en la litúrgia, la himnologia i la iconografia, l’Església lla-tina seguí un desenvolupament doctrinal que desembocà en una mariologia. D’ençà de la Reforma, la persona de Maria i el paper que hom li atribueix en l’obra de salvació suscitaren nombrosos problemes.  L’Església Catòlica ha retut a Maria un culte especial (hiperdulia), superior al tributat als sants, i li ha atribuït un paper actiu en el misteri de la fe. A Bizanci els temes primitius de culte són la Mare de Déu en majestat (la Kyriótissa), la Verge de la intercessió i el tipus de culte maternal de tendresa (la Verge besant la mà de l’infant). A l’Occident, després dels de la Verge Mare i de Maria orant, hom troba els de Maria en majestat (com a reina, voltada d’àngels) i de Maria intercessora. A ells, presents també en l’edat mitjana, són afegits els de la Crucifixió i de la Pietat (Mater dolorosa); així mateix, i sobretot des de l’inici del Renaixement, es multipliquen les representacions dels diversos episodis de la vida de Maria i, a partir del s XVII, les de temes dogmàtics (immaculada, assumpció, coronació) i altres de secundaris.