|
Què hi deu haver darrere un oceà? (1r premi català)Un record esborrat per les onades i el teu cos gelat a sobre d'una petita barca. Allunyan-te il·legalment d'allà on vius. Una casa, un espai, una terra on deixes l'ahir, l'amistad, el primer petó, potser 'amor. Un comiat amarg, furtiu. Llàgrimes avocades sobre una terra amiga i companya de tots aquests anys i emocions. I el futur. Haver de marxar per guanyar-te el pa. Haver de tèmer no ser acceptat, sentir que ets diferent. Tenir la certesa de que no és allà a on et pertoca estar, però resignar-te a marxar per a veure un nou dia. El fred, l'enyorança, la sal marina, les llàgrimes, la por i tu. Cap a un nou i desconegut horitzó que farà que no t'acabis submergint, rumb a un món exòtic. Tornaràs? qui t'esperarà? què trobaràs? Tants interrogants al cap i en canvi, no tens res a les butxaques. Tot i això, qui sap? Potser tens molt a oferir. Carla Escursell 3r ESO AAdiós. (1r premio castellano)Puedo afirmarte que todavía recuerdo qué quería de tí, qué pretendía o simplemente por qué razón ahora todo es tan difícil. Puedo decirte que la nada no es buena compañera y tu desdén tampoco. Puedo soñar con que me esperarás sonriendo y me darás la mano. Incluso puedo creer que me querrás y que nada quedará así, aunque sé que he muerto en ti porque nunca he nacido y te he querido por someterme a soñar. Es ahora cuando comprendo que te necesito, porque todo se desmorona y tú no has estado. Porque tu contacto me producía escalofríos, me atrevo a admitir que deseaba tu calor. Te necesitaba casi obsesivamente y sin embargo sé que ya no te quiero. He avivado el fuego de la esperanza, pero este ha sucumbido a la razón. Sé que debo arreglar lo que esté a mi alcance para ser feliz, pero para ello, necesito que no vuelvas porque ya no vivo de esperas sin fin. Ahora vivo del aire que me proporcionan las sonrisas que reconstruyo, así que no hagas que vuelva a verte porque sabes que lo deseo. Estúpida contradicción... Nunca he sabido callar, así que sellaré mis labios para descubrir lo que es pequeño y se esconde y lo que grita, pero yo no oigo ofuscada en mis pensamientos. La monotonía desgasta y corroe, pero tú, ya no, así que eres un gigante menos al que vencer. Te mandaría un beso si supiera que me aprecias mínimamente, pero no hay lugar para el querer en ti, así que procederé a despedirme con un adiós. Carla Escursell 3r ESO ASense títol. (2n premi català)No és fàcil viure el present sense pensar en el passat. Així ens donem de boca amb el futur, i volta a começar. D'un dia per l'altre, treus el cap per la finestra i et preguntes qui ets, on vas i si realment vols anar a algun lloc. I et trobes amb què et queixes perquè la gent et jutja sense conèixet't, però la veritat és que ni tu mateix ho saps. Mires al teu voltant, i veus gent amb sonriures d'orella a orella, tu també en vius moments d'aquests, però després moren, i et trobes reflexiu, escribint rimes sobre una llibreta amagada al fons d'un calaix, amb històries inacabades o amb cors trencats i infeliços. Llavors? Som un hipòcrites? No ho crec, almenys jo no ho sóc, i em penso que tots hem sentit aquesta sensació, aquell buit al pit que no ens deixa respirar i que no ens permet pensar. La gent diu mentides i et traiciona, compta amb els dits de la mà en qui confies realment i esbrina qui t'estima de debò i no està al teu costat amb un mínim d'interès. Hi ha moments en que no saps què fer. Et falta alguna cosa a dins i no saps què és. De cop i volta apareix una estrella en mig del no res, i l'il·lumina. Al cap d'un temps, cau, mor i tu amb ella. Què passa? Ja hi som. Potser només mereix la pena el present, doncs el passat sòn records passats que a vegades fan mal, i el futur un misteri imprevisible. Viu el present, riu, gaudeix, i plora de felicitat. Javier Osuna 3r ESO BSin título. (2n premio castellano)Siento que soy incapaz de conseguir que tú sientas y comprendas lo que yo pienso y siento. A lo largo de la vida, caeré mil veces y me levantaré las mil y una más para que aprecies mi fuerza y mi valor. Lloraré otras mil y una más para que aprecies mi fuerza y mi valor. Lloraré otras mil y secaré mis lágrimas con cada poro de tu piel, si es que me permites razonarla. Tropezaré con piedras en el camino, para que luego espinas y ortigas me arañen, pero venceré a mis miedos, porque no hay sólo mal de tristeza. En el camino hay también rosas perfumadas, mariposas en sus pétalos posadas, y sobretodo magia en cada sonrisa, cada abrazo, cada suspiro, cada bocanada de aliento, y cada destello de tus ojos que me das. Perdóname por mis fallos, perdóname por si alguna vez provoqué cierto vacío en tí, perdóname por si en algún momento no estuve allí cuando caíste, pero creemé cuando te digo que ver tus ojos bañados me duele tanto que caigo yo antes que tú lo hayas hecho. Pero no pecaré de falsa modestia, pues ten por seguro, que en nadie podrás tener más confianza que en mí, pues tus palabras no se las lleva el viento en mi memoria, perduran y tienen valor, igual que tus gestos e igual que tus pasos. Lo más seguro, es que si alguien lee esto, creerá que vivo en un desamor, pero no es así, hablo de una amistad, la cual no querría perder jamás. Pues creo que como todos, me he equivocado, y sin ti no quiero seguir. No nos conocemos desde ayer, son unos años juntos ya. Y dime ¿Cuándo nos hemos fallado? La respuesta a eso será eterna, ya que el "nunca" siempre la contestará. Omaira Consuegra 3r ESO ALa solitud com a inquietud. (3r premi català)La solitud és una sensació Un dels remeis aconsellat, La solitud té un objectiu Éric Rodríguez 3r ESO BLa vejez. (3r premio castellano)En aquella habitación fría y oscura se hallaba una persona triste y mayor. José miraba por la ventana con la esperanza de que algún día alguien se acordara y fuese a él para calmar su soledad y de que alguna persona pensase que él también en tiempos pasados fue una persona joven y lleno de ilusión. Esta persona era como un objeto, un mueble arrinconado y viejo que nadie se preocupaba de él. No tenía a ningún familiar a su alrededor, solamente recuerdo en su mente y algunas fotos que le quedaban y que veía de vez en cuando. José era un pobre hombre que vivía junto a algunas personas más en una pequeña residencia. Solamente tenía la compañía de otras personas mayores como él, que nadie, ni sus propios hijos se acordaban de ellos. Él no guardaba rencor a nadie, porque como ya he dicho vivía con la ilusión y la esperanza, que aunque solo fuese para celebrar su cumpleaños viniese con sus hijos para estar con él. Ahora que José, ha dejado este mundo, sus hijos se reclaman el porqué no fueron anes a verle y porqué lo dejaron tanto tiempo sin su cariño y amor. Ahora, ya es tarde, pero José esté donde esté, él siempre estará con sus hijos y nunca los abandonará. Roser Rodríguez 3r ESO B |
Jocs Florals 20071r ESO Estic tan sol que em tornaré boig. David Sereno 1r BHoy, por fin, la soledad se ha ido. Anna Leiva 1r AJudith Roldán 1r BDiario de una amiga solitaria. Mireia Alcalá 1r AAnna Leiva 1r AJudith Roldán 1r B2n ESO Jennifer Àlvarez 2n AMiquel Sánchez 2n BIolanda Giménez 2n ADenis M. Baquerizo 2n BDídac García 2n AMelani Ramírez 2n B3r ESO Què hi deu haver darrere un oceà?. Carla Escursell 3r ACarla Escursell 3r AOmaira Consuegra 3r AOmaira Consuegra 3r A3r premiÉric Rodríguez 3r BRoser Rodríguez 3r B4t ESO Àlex Claramunt 4t ANúria Soldevila 4t BQuè t'ha passat que estàs sola?. Sergi Bayó 4t AAlberto Lendínez 4t BCristian Grillo 4t BCristina Casamitjana 4t A |
Una carta a casa. (1r premi català)- Els meus homes estan desfets. Descansarem dues hores i continuarem de matinada. Hi ha en aquest poble algun hotel de tres estrelles amb mantes calentes i servei d'habitacions? - Què et sembla una acollidora església? - Ens conformem. A dins el vell edifici s'amuntegaven els paracaigudistes i els meus sis. La línia eléctrica estava fora de servei gràcies als nostres bombarders i ens havíem d'aguantar amb les espelmes i ciris de la capella. Asseguts allà, i ja de nit, se sentien les explosions de l'artilleria de camp del nostres enemics. El meu vell amic estava assegut al meu costat. Em tremolaven les mans. De sobte em vaig possar a riure. - No¡. Com es diu aquell noi d'Anzio? Ja saps, el que anava sempre a quatre grapes. - Sí¡ El que cantava la cançó del trapecista. - Vechio¡ Sí, era un badoc¡ El van tocar al peu, per aixó anava a quatre grapes. - On és? - Va morir... el van matar fa tres dies... Escolta, sento lo del teu germà... - Quan perds un dels teus homes, que a més és el teu germà, et dius que ho fas per salvar a un, dos, tre o deu homes i ja està, així de fàcil. Així és com es racionalitza. - Potser només és presoner. Tu vas veure... - I què més dóna si és presoner. No en queda ni un de viu quan arribem als camps de presoners... Recordo quan jugavem junts i disposavem als ocells i ens llançavem la pilota; ara disparem els altres nois com nosaltres i ens llançem granades de mà, però... dono gràcies perquè no combatem defensant les nostres families. És el nostre deure, no? A l'altre cantó de l'església davant l'orgue. Tres nois discutien i un dormia com un soc. - Míra'l¡ Possa el cap sobre el coixí i adeu¡ - Una consciència tranquila. - Sí, com diu... Si Déu està amb nosaltres, qui està amb ells? - Em pregunto com pot aconseguir dormir en plena guerra i amb la batalla a deu kilómetres d'aquí... En aquell moment, un altre noi que escrivia una carta va intervenir. - El truc per quedar-se adormit està precisament en intentar seguir despert. - Aclara aixó, tío¡ - Doncs quan la meva mare feia pràctiques a l'hospital treballava de nit i dormia de dia, així que tan sols podrem parlar quan tornava a casa d'hora. I jo intentava quedar-me despert fins que arribés, però mai ho aconseguia, ja que com més ho intentava, abans m'adormia. El més curiós és que em feia l'adormit quan arribava d'hora a casa. Sabia que s'havia escapat per venir a parlar amb mi, i que volia saber com havia passat el dia, però jo no em movia. - La carta l'escrius a ella? - No, va morir quan tenia deu anys. Em vaig allistar perquè em sentia sol i no tenia cap amic de l'orfanat. - Quin paio, jo em vaig allistar perquè em quedava bé l'uniforme. Segur que ja has fet algun amic, no? - No. El primer dia del desembarc vaig conèixer un soldat de la segona compañia que em va caure bé... al cap de dos dies el van matar. La veritat és que si em maten, no crec que ningú em trobi a faltar. - Sempre es troba a faltar un metge. - Sí, son el principal blanc de les seccions d'assalt de la 12, o qui sigui qui ens ataqui. Els obusos esclataven cada cop més lluny, com més sentien tots els batecs dels seus cors. Àlex Claramunt 4t ESO ASi tú no estás. (1r premio castellano)¿Qué hacer cuando la única persona que puede hacer que dejes de llorar es por la que lloras? Te has ido dejándome aquí, sola, triste, desesperada, sin saber qué hacer y sin tener las fuerzas suficientes para seguir adelante sin mirar atrás. Sí, lo sé, debo dejar atrás el pasado y mostrarle una sonrisa al presente, pero sin tí, no puedo. Eras mi sueño, mi vida, mis ganas de sonreír; pero ahora, te has convertido en una sombra que oscurece hasta los días más claros, la pesadilla que me atormenta cada noche; mientras yo, ilusa, intento escapar de tí. ¿Por qué te fuiste? Yo te quería. ¿Por qué me dejaste? Quizás, nunca me amaste. ¿Por qué no vuelves? Necesito volver a verte. Y dime tú, ¿Qué hago ahora? ¿No ves que sin tí no vivo? Tan solo fue una más en tu historia, tu fiel amante, tu absurdo juguete; sí, me metí en tu juego, y volvería a hacerlo con tal de que volvieras. Tú me enseñaste a amar como nadie más supo, me veías llorar cuando lo hacía, y ahora me faltas. ¿En qué pensabas? En cada abrazo me engañabas, no me amabas. Y ahora sólo me queda llorar, sufrir en silencio pensando que algún día, te podré olvidar y tal vez me volveré a enamorar. Núria Soldevila 4t ESO BQuè t'ha passat que estàs sola?. (2n premi català)Uns ulls espantats darrere un rostre abandonat, Què t'ha passat, que estàs tan sola? Unes mans tremoloses incapaces de volar Que t'ha passat, que estàs tan sola? Sergi Bayó 4t ESO ASoledad. (2º premio castellano)Vidas en cuentos ajenos, Vidas que son nostalgia, Vidas que son canciones, Lloras, Gritas, Vuelves, Ahora que tomaste tu camino Alberto Lendínez 4t ESO BLa Glòria (3r premi català)La Glòria es llevava cada matí per anar a treballar. Vivia a Barcelona, prop de les rambles, a un petit pis en un edifici antic. El pis tenia un petit balcó que donava a un carrer molt transitat, era molt petit, només per una persona. La Glòria no tenia família, el seu pare no el va arribar a conèixer; la seva mare va morir quan només tenia 4 anys i ella al no tenir cap més família, la van internar en un internat per menors, on va passar la majoria de la seva infancia. Al internat hi havien molts nens que estaven allà perquè havien robat en algun lloc o els seus pares no es feien càrrec d'ells. No tenia molts amics i es passava els dies llegint llibres que trobava o que li oferien. Moltes nits es sentia sola i pensava en com serien els seus pares i si l'estimaven, també si el seu pare encara era viu i si se'n recordava que tenia filla... Quan va tenir 16 anys va sortir de l'internat i es va posar a treballar de cambrera en un bar de l'internat. Amb els pocs diners que guanyava va aconseguir llogar un pis petit per ella sola, ja que no tenia parella. Ara, en tenia 26 anys i continuava vivint al mateix pis, tot i que ara se l'havia pogut comprar, ja que havia aconseguit un treball millor de recepcionista en un hotel. Continuava sense parella, i la veritat, no sortia gaire. Estava sempre capficada en algun llibre, llegint al seu llit, fins altes hores de la nit. Continuament se sentia sola i es torturava pensant el perquè de tanta solitud. Sovint, anava a visitar una residència d'avis propera al seu pis; on a la vegada que entretenia als residents, es distreia una estona, i així no pensava en tots els seus problemes. La Glòria vivia sempre així, anyorant als seus pares i anhelant un amor que la traies d'aquesta solitud Cristian Grillo 4t ESO BSola. (3r premio castellano)La vida la puedes cambiar. Tú eliges que haces con ella. Y eso es lo que siempre te repites ¿no? Pues en ese momento, yo no podía elegir nada, ni cambiar nada. El destino me había jugado una mala pasada. Yo me sentía sola por culpa de nadie, y por culpa de todos. Porque alguien podía venir a ayudarme en algún momento. Pero todo el mundo te daba la espalda. Antes de irte, todo el mundo te manda mensajes llenos de esperanza y que siempre me ayudarán, que nunca me olvidarán... ¿dónde se han ido todas esas palabras? Estaba pasando un mal momento, mi madre estaba enferma y nadie pudo llamarme. Supongo que estarían ocupados. Nadie me llamó. Me lo repetía una y otra vez y me costaba creérmelo. Había esperado meses, pero estaba segura que se acordarían de mí, y que algún día me llamarían. Si para ellos ya no era su amiga, al menos para quedar bien. Estaba sola. Y podía pasarme horas y horas en el mismo sitio con la mirada perdida. Yo no podía parar de pensar en todos los momentos vividos con ellos y seguro que para ellos tan solo eran ceniza en medio de todos sus escombros. Espero y sigo esperando aquela llamada o aquella visita de alguien que me quiera de verdad y que esté dispuesta a estar conmigo y a escucharme sin compromisos. Pero de momento sigo sola. Cristina Casamitjana 4t ESO A |
Jocs Florals 20071r ESO Estic tan sol que em tornaré boig. David Sereno 1r BHoy, por fin, la soledad se ha ido. Anna Leiva 1r AJudith Roldán 1r BDiario de una amiga solitaria. Mireia Alcalá 1r AAnna Leiva 1r AJudith Roldán 1r B2n ESO Jennifer Àlvarez 2n AMiquel Sánchez 2n BIolanda Giménez 2n ADenis M. Baquerizo 2n BDídac García 2n AMelani Ramírez 2n B3r ESO Què hi deu haver darrere un oceà?. Carla Escursell 3r ACarla Escursell 3r AOmaira Consuegra 3r AOmaira Consuegra 3r AÉric Rodríguez 3r BRoser Rodríguez 3r B4t ESO Àlex Claramunt 4t ANúria Soldevila 4t BQuè t'ha passat que estàs sola?. Sergi Bayó 4t AAlberto Lendínez 4t BCristian Grillo 4t BCristina Casamitjana 4t A
|