HISTORIA DE LA FILOSOFIA. TEXTOS 2005-2006

Text 1.

Fins ara hom. tampoc ha dubtat a assignar a allò que és "bo" un valor superior en relació a allò que és "pervers". [...] Qui passaria si la veritat fos la contrària? [...] No es tractaria potser d'una vida més agradable, menys perillosa, per bé que d'una categoria més baixa?... [...] No seria aleshores la moral en aquest sentit concret el perill per antonomàsia?

Nietzsche, F, La genealogia de la moral, prefaci, 6

Text 2

Tot el que s'ha fet a la terra contra "els nobles", "els poderosos "els senyors", "els potentats" no val la pena de tractar en comparació amb el que han fet contra ells els jueus: els jueus, aquell poble sacer­dotal que en relació amb els seus enemics i subju­gadors només va saber donar-se per ben satisfet al capdavall amb un capgirament radical de llurs valors, es a dir, amb un acte de venjança del tipus més espiritual. Aixa és l'única cosa que esqueia precisament a un poble sacerdotal, al poble que tenia la dèria més reaccionaria de venjar-se sacerdotalment. Han estat els jueus els qui amb una conseqüència aterridora i amb els ullals de l'odi més abismal (l'odi de la impotència) han gosat d'establir i de mantenir la inver­sió de l'equivalència aristocràtica dels valors (bo = no­ble = poderós = bell = feliç = estimat per Déu), és a dir: "Els bons només són els desgraciats. Els bons només són els pobres, els febles, els humi1s. Els pie­tosos i els beneïts per Déu també són només els qui pateixen, els desposseïda, els malalts, els lletjos. No­més elis obtindran la felicitat eterna. Al contrari, vos­altres que sou nobles i poderosos sereu per sempre els perversos, els cruels, els cobejosos, els insacia­bles, els ateus. Vosaltres sereu també eternament els dissortats, els maleïts i els condemnats..." Ja se sap qui ha heretat aquest sistema de capgirarnent jueu... Tocant a la iniciativa monstruosa i funesta fora de mida que prengueren els jueus amb aquesta declaració de guerra que és la més fonamental de totes, recordo una frase a la qual vaig arribar en una altra avinente­sa (a Més enllà del bé i del mal ) referent al fet que amb els jueus comença la revolta dels esclaus pel que fa a la moral, aquella revolta que té al darrere una història de dos mil anys i que actualment hem perdut de vista per la simple raó que triomfà...

Nietzsche, F., Genealogia de la moral, 1,7

Text 3

La revolta dels esclaus en la moral co­mença quan el mateix ressentiment esdevé creador i genera valors, el ressentiment d'aquells éssers privats de la veritable reac­ció, la de l'activitat, que només es conside­ren indemnitzats mitjançant una venjança imaginària. Mentre que qualsevol moral noble sorgeix d'una afirmació triomfant de la seva pròpia essència, la moral dels esclaus nega de bon comen­çament qualse­vol "exte­rioritat", qualsevol "alteritat", qualsevol "negació de la pròpia essència", i aquest fet de negar és el seu acte creador. Aquest capgira­ment de la visió que estableix valors -aques­ta direcció necessària devers l'exte­rior, en lloc de dirigir-se devers la pròpia essència- pertany d'una manera concreta al ressentiment. Per tal de néixer, la moral dels esclaus requereix sempre en primer lloc un món contrari i extern. Psicològicament parlant, requereix estímuls externs per tal d'actuar en gene­ral. Radicalment, la seva acció és una reacció. El cas contrari s'esdevé en la forma noble de valoració: actua i creix espontàniament, cerca la seva contrapo­sició únicament per afirmar-se ella mateixa d'una manera encara més agraïda, encara més joiosa.

Nietzsche, F., Genealogia de la moral, 1,10

Text 4

Tanmateix, ¿com vingué al món aquella altra "cosa obscura", la consciència de la culpa, la "mala consciència" en conjunt?[...] ¿Han somniat, els genealogistes de la moral existents fins ara que, per exemple, el concepte moral de "culpa" (Schuld) ha tingut el seu origen en el concepte molt material de "tenir un deute” (Schulden) ? [...]

Jo sostinc que la mala consciència és la greu malaltia en la qual l'home havia de caure sota la pressió d'aquell canvi que és el més radical de tots els que ha experimentat i s'esdevingué quan ell es trobà definitivament tancat en la proscripció de la societat i de la pau.

Aquests dissortats foren reduïda al pensament, a la deducció, al càlcul, a la combinació de causes i efectes, a llur "consciència", a llur òrgan més pobre i més susceptible d'equivocacions![...] L'enemistat, la crueltat, el desig de perseguir, d'agredir, de destruir: tot aixa és gira contra aquell qui posseeix aquests instints. En això consisteix l'origen de la "mala consciència". L'home, ficat por força en una estretor opressora, i en una regularitat dels costums per manca de resistències i d'enemics externs, aquest foll, aquest presoner enyorós i desesperat fou l'inventor de la "mala consciència". [...]Amb ella, nogensmenys, s'introduí la malaltia mes gran i més sinistra de la qual la humanitat no s'ha guarit fins avui dia, la sofrença que pateix l'home per 1 'home, per ell mateix.

Nietzsche, F., Genealogia de la moral, 2, 4-16 Text 5

En això consisteix l'origen de la «mala consciència». L'home, ficat per força en una estretor opressora i en una regularitat dels costums per manca de resistències i d'enemics externs, l'home que s'esquinçava d'impaciència, es perseguia, es ro­segava, s'esglaiava, es maltractava, aquest animal que hom vol «domesticar» i que xoca de ràbia contra les reixes de la seva gàbia, aquest ésser desposseït i consumit per l'enyorança del desert [...] fou l'inventor de la «mala consciència».

F. Nietzsche. Genealogia de la moral, 2, 16

Text 6

L'intel·lecte, com a mitjà de conservació de l'individu, desenvolupa les seves forces principals fingint perquè aquest és el mitjà de supervivència que tenen els individus dèbils i poc robustos, individus als quals, en la lluita per la supervivència, els ha estat negat servir-se de banyes o de l'esmolada dentadura dels depredadors. Aquest art de fingir, fa el cim entre els homes: entre nosaltres, l'engany, l'adulació, la mentida i el frau, la murmuració, la farsa, el viure de la buida lluentor, la disfressa, el convencionalisme encobridor, l'escenificació davant els altres i davant un mateix, en una paraula, el voleteig incessant entorn la flama de la vanitat és fins a tal punt la norma i la llei, que és difícil de concebre que hagi sorgit entre els homes una inclinació sincera i pura cap a la veritat. Es troben profundament submergits en il·lusions i somnis; la seva mirada es limita a lliscar sobre la superfície de les coses i percep “formes”, la seva sensació no condueix en cap cas a la veritat, només es limita a rebre estímuls, com si jugués a palpejar el dors de les coses. A més, durant tota la vida, l'home es deixa enganyar de nit pels somnis sense que el seu sentit moral hagi fet res per impedir-ho; només alguns homes, i a força de voluntat, han aconseguit eliminar els seus roncs.

Nietzsche, F. Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, 1

Text 7

Què és aleshores la veritat? Una host en moviment de metàfores, metonímies i antropomorfismes, en resum, una suma de relacions humanes que han estat realçades, extrapolades i adornades poèticament i retòricament i que, després d'un ús perllongat, un poble considera fermes, canòniques i vinculants; les veritats són il·lusions de què s'ha oblidat que ho són; metàfores ja gastades i sense força sensible, monedes que han perdut el seu encuny i que ja no es consideren monedes sinó simple metall.

Nietzsche, F. Sobre veritat i mentida en sentit extramoral, 1