|
Una de les grans inquietuds de la Humanitat ha estat
conèixer l'univers que ens envolta. En els primers temps de la història, es creia
que la Terra era el centre de l'Univers. Els nostres avantpassats
consideraven la volta celeste com una espècie de campana gegantina en la que
els estels estaven subjectes com fanals i que aquesta campana girava, dia a
dia, en torn al nostre planeta. Aquesta idea fou abandonada amb l’aparició dels
primers instruments d'augment al segle XVII i, sobretot, gràcies a l'esforç
de grans astrònoms com Copèrnic, Galileu, Kèpler i Newton. |
Aparells d'observació astronòmica.
Observatoris
Només una part
dels secrets còsmics s'han revelat als nostres ulls des que es va inventar el
telescopi el 1.594; disten quasi quatre segles entre el telescopi de Galileu i
el major radiotelescopi del món, totalment mòbil, a Alemanya. Aquesta oïda
gegantina, de 36.000 Tm d'acer, arriba a escoltar fins una distància de 12.000
milions d'anys llum en les profunditats de l'espai.
La ciència ha avançat bastant des dels primers aparells d'observació. Els
telescopis són aparells que serveixen per absorbir més llum, poder observar
cossos celestes més febles i esbrinar més detalls que a cop d'ull. Els
telescopis són, fonamentalment, de quatre tipus:
a) Refractors , basats en la refracció de la llum, estan construïts
amb lents, com el que hi ha a l'observatori Fabra de Barcelona.
b) Reflectors , basats en la reflexió de la llum, estan
construïts de miralls. A Mont Palomar (EEUU) existeix un amb un 
mirall de 5 metres de diàmetre.
c) Schmidth , fet de lents i miralls.
d) A més a més,
es construeixen radiotelescopis , capaços de recollir les ones de ràdio que
emeten els estels. El que existeix a Yodhell Bank té una antena de setanta
metres de diàmetre.
Actualment es treballa
per enviar telescopis a l'exterior de l'atmosfera terrestre i, així, evitar les
pertorbacions atmosfèriques que perjudiquen les observacions a la Terra. Aquest
és el cas del telescopi del Hubble.
Els telescopis
se situen en observatoris que, normalment, estan en llocs alts i allunyats de
les grans ciutats. Espanya presenta un dels cels més adients per a
l'observació.
L' observatori
de Yebes, a Guadalajara,
participa en quasi totes les observacions de la NASA, amb un telescopi solar i
un astrògraf.
A Barcelona , l'observatori Fabra, amb un telescopi equatorial astrofotogràfic que des de 1904 orienta el
seu treball en buscar i observar asteroides i cometes. Dels tretze asteroides
descoberts a Espanya, onze corresponen a aquest observatori.
A Almeria , els
observatoris de Calar Alto l i ll, amb un conjunt de cinc grans telescopis, es dediquen a l'estudi de la
gènesi i formació de les masses estel·lars. Des d'aquests observatoris s'han
descobert dues noves galàxies batejades amb els noms de Calar Alto l i Calar
Alto ll.
A Granada , en el pico
Veleta s'instal·là
un radiotelescopi molt potent per a ones mil·limètriques.
A les illes
Canàries existeix un gran complex astronòmic on hi participen nombrosos països.
A Gran Canària es troba el Roque de los muchachos, i a Tenerife es troba l'observatori del Teide.
Unitats d'espai a l'astronomia
Avui dia, sabem
que la Terra no és més que una cosa insignificant dins de les grans dimensions
de l'espai; dimensions per les quals s'han adoptat unitats especials de mesura.
a) L' any llum, distància, en km, que recorre la
llum en un any. La llum es desplaça a una velocitat de 300.000 Km/s.
b) El parsec , equival a 3,26 anys-llum.
c) La unitat astronòmica (u.a.), equival a la distància mitjana entre el Sol i la Terra;
aproximadament, 150 milions de Km.
Com s' ha dit
anteriorment, les distàncies a l' univers són enormes i, per tant, quan mirem a
l'espai, necessàriament mirem cap enrera en el temps. Com que la velocitat de
la llum és finita, veiem el Sol com era fa vuit minuts, que és el temps que
triga la llum d'un raig del Sol en arribar a la Terra. Andròmeda es distancia
de nosaltres 2,3 milions d' anys-llum i, per tant, la veiem com era fa 2,3
milions d'anys i no com és ara.
Composició de l'univers conegut
Totes les nits sense núvols podem observar uns punts lluminosos penjats en la
volta celeste, són els estels :
cossos gasosos format, principalment,
d'hidrogen i d'heli; brillen amb llum pròpia, llum que prové de l'energia que
s'allibera de les reaccions termonuclears que es produeixen en el seu interior.
Els estels no
constitueixen masses de matèria inalterable. En el decurs de milions d'anys són
sotmesos a un procés d'evolució regit per complicats canvis de matèria i
d'energia.
D'acord amb les
teories actuals, un estel es produeix per condensació de matèria
interestel·lar. Com a conseqüència de l'atracció gravitatòria, un núvol de pols
i gas còsmic (hidrogen) pot començar a unir-se donant lloc a una forma més
consistent i de major densitat anomenada protoestel. Així, neix un estel, amb
temperatura i lluentor petita; és l'anomenat nan
vermell. La temperatura
s'intensifica i la lluentor de l’estel passa a ser groguenc i arriba un
moment en què sembla que l'estel s'estabilitza; és l'anomenat estel estable, com el nostre Sol.
La temperatura del nucli segueix augmentant, el que ocasiona que l'estel
continuï dilatant-se fins convertir-se en un gegant
vermell , amb una lluentor major que abans, deguda a la seva gran mida. Llavors,
l'hidrogen es va consumint i la mida de l'estel disminueix fins a convertir-se
en un estel nan blanc . Quan
s’acaba la irradiació, l'estel es converteix en un estel negre o mort . Aquest procés dura milions
d'anys i s'està produint contínuament en tots els punts de l'univers. El nostre
Sol es troba des de fa 5.000 milions d’anys a la fase d'estel estable i
es calcula que passaran uns cinc o deu mil milions d’anys per a què es
transformi en un estel gegant
vermell.
Existeixen les
anomenades estrelles noves o supernoves que, encara que no es coneixen a fons, es pensa que corresponen als últims
estadis d’un estel que fa explosió i dóna lloc a nebuloses: grans masses de pols i gas còsmic, principalment hidrogen. La
condensació d’aquesta nebulosa pot donar lloc a un nou estel. La nebulosa del cranc (Crab Nebula ) ens
suggereix una explosió. Efectivament, aquesta nebulosa correspon a les restes
d’una supernova observada
pels xinesos a l’any 1.054.
A més a més d'aquest tipus d'evolució, els estels poden seguir uns altres
camins, i donar lloc a uns altres tipus d'estels. (veure
1) (veure 2)
Els estels es
troben formant grups anomenats galàxies: conjunt de milions d’estels i d’altres cossos celestes que
giren sobre un centre . Presenten diferents
formes: el·líptiques, en espiral, irregulars, etc. Nosaltres ens
trobem a la galàxia anomenada Via Làctia.
Formació i evolució de l'univers
Diferents
teories han intentat descriure l’origen i evolució de l'univers. Fins
ara, cap d’elles ha aconseguit una total acceptació. La teoria més
acceptada és l'anomenada Teoria de l'univers en expansió, segons la qual, fa més de 13.000 milions d'anys, l'univers era un punt
d'energia. En algun moment, el punt va fer explosió i, degut al seu moviment de
rotació, es van desprendre moltes partícules a grans velocitats, que van perdre
densitat i temperatura, fent-se cada vegada més grans. Al mateix temps, van
aparèixer els primers elements: hidrogen i heli. Totes les partícules van
formar el que avui coneixem com l'univers, i encara continua en expansió.
Per conèixer més: