3.3
Models perdre i servir.
El model perdre només s’aparta del model témer en els dos
temps que històricament deriven de l’infinitiu: el futur simple i el condicional
simple , en els qual s’ha perdut la vocal temàtica (12).
(12)
|
Diferències
entre els models témer i perdre |
|||||
|
Infinitiu |
Futur simple |
F. Condicional |
|||
|
tém-e-r |
perd-r-e |
tem-e-ré |
perd-ré |
tem-e-ria |
perd-ria |
|
|
|
tem-e-ràs |
perd-ràs |
tem-e-ries |
perd-ries |
|
|
|
tem-e-rà |
perd-rà |
tem-e-ria |
perd-ria |
|
|
|
tem-e-rem |
perd-rem |
tem-e-ríem |
perd-ríem |
|
|
|
tem-e-reu |
perd-reu |
tem-e-ríeu |
perd-ríeu |
|
|
|
tem-e-ran |
perd-ran |
tem-e-rien |
perd-rien |
Per la seva banda, els verbs anomenats incoatius (model servir)
s’aparten del model pur de la tercera conjugació en les persones 1, 2, 3 i 6
dels tres presents (13):
(13)
|
Diferències
entre els models dormir i servir |
|||||
|
Present d'Indicatiu |
Present de Subjuntiu |
Imperatiu |
|||
|
dorm-o |
serv-eix-o |
dorm-i |
serv-eix-i |
|
|
|
dorm-s |
serv-eix-es |
dorm-is |
serv-eix-is |
dorm |
serv-eix- |
|
dorm- |
serv-eix- |
dorm-i |
serv-eix-i |
|
|
|
dorm-i-m |
serv-i-m |
dorm-i-m |
serv-i-m |
|
|
|
dorm-i-u |
serv-i-u |
dorm-i-u |
serv-i-u |
dorm-i-u |
serv-i-u |
|
dorm-en |
serv-eix-en |
dorm-i-n |
serv-eix-in |
|
|
4. Informació gramatical associada al verb.
Tradicionalment s'ha parlat de cinc accidents
del verb: persona, nombre, temps,
aspecte i mode. Per accidents del verb s'entenia la informació gramatical associada a
la flexió verbal. Els diferents valors
que pot prendre cada una de les variables anteriors són els següents:
(14)
a.
persona: 1a, 2a, 3a.
b.
nombre: singular,
plural
c.
temps: present,
passat, futur
d.
aspecte: perfectiu,
imperfectiu
e.
mode: indicatiu
(condicional), subjuntiu (imperatiu)
4.1
Morfema
o morfemes de flexió?
Una qüestió molt debatuda és si aquesta informació anava associada a un
sol morfema de flexió o a més d'un; dit d'una altra manera, si la
desinència verbal, un cop separada la vocal temàtica, està formada per aglutinació de més d'un morfema o per fusió en un sol morfema de totes les
característiques anteriors. En alguns casos sembla com si la desinència fos un
únic morfema que fusionés marca de persona, nombre, temps i mode (p.e., [[RAD cant][FLEX o]], amb –o com a morfema flectiu únic. Però, en realitat, la majoria de vegades
és fàcil distingir-hi tres components diferenciats; la vocal temàtica, un
morfema de temps/mode i un de nombre/persona. Així, p.e., un imperfet
d’indicatiu de la primera conjugació es podria analitzar com a (15), tot i que aquesta no és l’única
anàlisi possible.
(15)
|
Radical |
Voc. temàtica |
Temps/mode |
Persona/nombre |
|
Cant- |
-a- |
-va- |
- |
|
Cant- |
-a- |
-ve- |
-s |
|
Cant- |
-a- |
-va- |
- |
|
Cant- |
-a- |
-ve- |
-m |
|
Cant- |
-a- |
-ve- |
-u |
|
Cant- |
-a- |
-ve- |
-n |
4.2
Valors
gramaticals no marcats en el verb
En alguns casos, l’absència de marques diferenciades de flexió es deu al
fet que la informació gramatical transmesa és la que s’atribueix per defecte,
és a dir, la que atorguem en absència de marques específiques (la informació no marcada). Així com, p.e., en els noms
consideràvem el singular com a nombre no marcat (és a dir, com el nombre que
atribuïm a un nom que no presenti cap morf de nombre), en els verbs, podem
considerar no marcada la informació que trobem a (15).
(15)
|
morfema |
valor no marcat |
|
temps |
present |
|
mode |
indicatiu |
|
persona |
tercera |
|
nombre |
singular |
|
aspecte |
imperfectiu |
Per tant, en absència de morfemes gramaticals, atribuirem aquests valors
a una forma verbal (16)
(16)
|
Radical |
Morfemes
de flexió |
||||
|
present indicatiu |
3a pers. sing |
||||
|
perd |
-- |
-- |
-- |
-- |
|
|
Radical |
Morfemes de flexió |
||||
|
present indicatiu |
2a pers. sing. |
||||
|
perd |
-- |
s |
|||
4.3
L’Aspecte.
L 'aspecte no deixa de ser un cert tipus d'informació temporal, però no
s'identifica amb cap temps. Una forma verbal d'aspecte perfectiu expressa una
acció acabada (en el temps que
correspongui); l'aspecte imperfectiu expressa una acció inacabada. Sembla que aquesta
informació va associada al participi passat i, per tant, tindran aquest aspecte
només els temps compostos (17).
(17)
Aspecte imperfectiu: formes personals simples[5].
Aspecte perfectiu: formes compostes i participi.
4.4
CONC
El que és clar és que alguns components de la informació gramatical del
verb estan més relacionats entre ells que amb els altres, tant morfològicament
com sintàcticament. Així, persona i nombre són difícilment destriables i
d'altra banda, tots dos serveixen per relacionar el verb amb l'argument nominal
que fa de subjecte (en una relació que, com sabeu, s'anomena concordança). Per això, podem considerar
que integren una unitat que anomenarem CONC.
Les formes del verb que contenen informació d'aquest tipus s'anomenen formes personals. Les que no en contenen, formes impersonals.
Les formes no personals són l'infinitiu, el gerundi i el participi. Com que no poden concordar, en general no poden aparèixer amb un subjecte explícit[6].
4.5
Informació gramatical en formes personals i formes
impersonals.
Ja hem vist que les formes impersonals no posseeixen informació de CONC.
Infinitiu i gerundi tampoc no posseeixen informació temporal. Es pot considerar
que gerundi i participi tenen una aspecte inherent (imperfectiu i perfectiu,
respectivament). En general es considera que tampoc el subjuntiu no conté
informació de temps, o la té d'una manera relativa només al verb principal,
encara que parlem de present o de pretèrit de subjuntiu. Fixem-nos que un pretèrit de subjuntiu pot aparèixer amb
un adverbi de temps que indiqui futur. Aquesta possibilitat no la tenen els
pretèrits de l'indicatiu.
(18)
Volia que t'examinessis demà.
*
Demà volia que t'examinessis
Atenent la presència d'informació temporal i de conc, les formes verbals
es poden classificar de la manera següent (+ temps à + aspecte):
(19)
4.6
Informació gramatical en formes simples i formes
compostes.
En les formes compostes, com que el verb auxiliar és el que està en forma personal, només pot ser ell el que aporta la informació gramatical de conc. També el mode i el temps, els sabem per l'auxiliar. Aquestes informacions són les mateixes que les del temps simple corresponent de l'auxiliar. El verb principal, a més de la informació lèxica, conté la informació aspectual vinculada al participi (perfectivitat).
(20)
a.
havies: persona
2, pretèrit, indicatiu, imperfectiu.
b. havies perdut: persona
2, pretèrit, indicatiu (¬ havies) , perfectiu (¬ perdut)
En concret, la informació temporal/aspectual dels temps compostos és el
resultat d’una doble herència: la de l’auxiliar (temps) i la del participi
(aspecte). Així, per exemple, la informació temporal d’un pretèrit perfet d’indicatiu, malgrat la denominació del temps, és
de present, ja que s’hereta de l’auxiliar, que és en present d’indicatiu. El
quadre de (21) resumeix aquesta informació:
(21)
|
pretèrit
perfet |
Acció acabada en temps present: Avui he fet els deures |
|
pretèrit
plusquamperfet |
Acció acabada en temps passat: Feia dues setmanes que havia preparat l’exposició del treball |
|
pretèrit
anterior |
Acció acabada anterior a una altra acció en temps passat: Un cop va haver arribat a casa, va començar a trucar a tothom |
|
futur
compost |
Acció acabada en temps futur: D’aquí cinc dies hauran acabat les classes |
4.7
Correspondències
sintàctiques entre indicatiu i subjuntiu.
Quan un verb regeix un subjuntiu en les seves subordinades (això depèn del verb i de la partícula subordinant: que pot regir subjuntiu; si no pot[7]), també hi ha una correlació entre els temps que han d'aparèixer, encara que és complexa i no sempre es respecten les correspondències de (22)
(22)
|
|
indicatiu |
subjuntiu |
|
a) |
present i futur simple |
present (pretèrit perfet) |
|
b) |
pret. imperfet, passat, condicional |
imperfet (plusquamperfet) |
|
c) |
pretèrit indefinit, futur compost |
(present), pretèrit perfet |
|
d) |
plusquamperfet, condicional compost |
(imperfet), plusquamperfet |
Podem observar-les en els exemples següents (23):
(23)
a. Deixa que s'escapi//Ignora que s’hagi escapat
Deixarà que s'escapi
b. Deixava que s'escapés // Ignorava que s'hagués escapat
Va deixar que s'escapés
Deixaria que s'escapés
c. Ha deixat que s'escapi
d. Havia deixat que s'escapés
e. Hauria
volgut que s'hagués escapat
MORFOLOGIA VERBAL (II):
irregularitats, formes no genuïnes i usos no estàndards
5. Formes analògiques i col·loquials
5.1
Formes
col·loquials i formes estàndards.
El concepte "incorrecte", aplicat a una llengua, és un concepte sense un contingut clar. En el cas del català, les "incorreccions" més freqüents solen correspondre a dos tipus ben diferents. D'una banda, poden ser resultat de la influència del castellà a la conurbació de Barcelona i d'altres centres receptors d'immigració; això és el que anomenem barbarismes. D'una altra, poden correspondre a formes genuïnes, però pròpies del llenguatge informal o familiar (és a dir, del registre col·loquial), no acceptades per la normativa per als usos formals (com a formes estàndards). Això és el que anomenem col·loquialismes.
(25)
forma estàndard: empès, contenir...
forma col·loquial: empenyut, contindre...
barbarisme: emputxat, contenedor...
Encara que la influència d'idiomes veïns és normal en l'evolució de qualsevol llengua (de la mateixa manera que ho és la incorporació de formes col·loquials), és evident que cal distingir aquestes dues classes d'incorreccions: una forma col·loquial és "correcta" o acceptable en els registres no formals; però no passa el mateix amb els barbarismes.
5.2.1 Infinitius i gerundis.
Alguns verbs dels que presenten formes amb el radical velaritzat (és a dir, amb un fonema velar, /g/, realitzat [k] o [V], al radical), fan per analogia un infinitiu o un gerundi amb aquest radical. Aquestes formes no són normatives en cap cas i, en un ús estàndard, cal reemplaçar-les per les corresponents sense velaritzar.
(26)
a. Formes analògiques velaritzades d’infinitiu i gerundi
*capiguer *capiguent (per analogia amb càpiga,...)
*poguer *poguent (per
analogia amb pugui,...)
*sapiguer *sapiguent (per analogia amb sàpiga,...)
*volguer *volguent (per analogia amb volgués,...)
*diguent
(per analogia amb digués...
)
*duguent
(per analogia amb dugués...
)
b. Formes normatives
caber/cabre cabent
poder podent
saber sabent
voler volent
dient
duent
5.2.2 Participis.
Els participis de la segona conjugació són molt freqüentment irregulars i, en general, d'una irregularitat impredictible (que no depèn d'altres irregularitats). Per aquesta raó no és gens estranya la formació per analogia de participis col·loquials. També és freqüent la formació de participis d’influència castellana. A (27a) trobem alguns exemples d'aquest fenomen. A (27b) podem veure la forma estàndard.
(27)
|
|
|
a. |
*admitit |
b. |
admès |
|
|
|
|
|
|
*capigut |
|
cabut |
|
|
|
|
|
|
*despengut |
|
despès |
|
|
|
|
|
|
*desaparescut |
|
desaparegut |
|
|
|
|
|
|
*empenyut |
|
empès |
|
|
|
|
|
|
*imprimit |
|
imprès |
|
|
|
|
|
|
*oferit |
|
ofert |
|
|
|
|
|
|
*sapigut |
|
sabut |
|
|
|
|
|
|
*vengut |
|
venut |
|
|
|
|
|
|
(...) |
|
(...) |
|
|
5.2
Formes
incoatives vertaderes i falses.
La majoria dels verbs de la tercera conjugació són incoatius, és a dir, segueixen el model de servir i no el de dormir. A causa d'aquest predomini, de vegades conjuguem com incoatius verbs com bullir, collir (i els seus derivats), fugir, i altres, que en realitat no ho són :
(28)
a. *bulleix b. bull
*colleix cull
*escolleixin escullin
*recollexen recullen
(...) (...)
5.3
Sentir i
els seus derivats.
Dins d'aquest grup trobem sentir i els seus compostos, que presenten un comportament especial. Tothom sap que sentir no és incoatiu (sento, sents, sent,...) i no cometem errors en la seva conjugació. Seria d'esperar que no ho fossin tampoc els seus compostos i, efectivament, la majoria no ho són (consentir, entresentir, pressentir i ressentir):
(29)
a. *consenteixo b. consento
*pressenteix pressent
*ressenteixin ressentin
En canvi, sí que són incoatius assentir i dissentir, que, per tant, no es conjuguen com sentir, sinó com servir:
(30)
a. *dissento, *dissents, *dissenti ...
*assento, *assents, *assenti...
b. dissenteixo, dissenteixes, dissenteixi...
assenteixo, assenteixes, assenteixi...
(Noteu que assento, assenti, etc. serien correctes com a formes del verb assentar).
5.4
Verbs
de la segona conjugació amb aparença de verbs incoatius.
Com que el que caracteritza els verbs incoatius és la presència de l'increment -eix- en alguns temps i persones, de vegades els verbs que contenen aquesta forma en el seu radical fan l'aparença de ser verbs incoatius. Aquest és el cas de conèixer, parèixer i els seus derivats. Fixeu-vos que, en aquests verbs, la forma -...eix...- pertany al radical i que, a més, es tracta de verbs de la segona conjugació. Es tracta de verbs de radical velaritzat, la qual cosa vol dir, com veurem més endavant, que la forma correcta de la primera persona del present d'indicatiu consisteix en un radical velaritzat (acabat amb el so de [k]), sense desinència.
(31)
a. *apareixo b. aparec
*compareixo comparec
*ho reconeixo ho reconec
*et coneixo et conec
*la desconeixo la desconec
El mateix passa amb la conjugació del present de subjuntiu, que s'ha de fer amb el radical velaritzat.
(32)
a. *apareixi b. aparegui
*compareixis compareguis
*vol que ho reconeixin vol que ho reconeguin
(...) (...)
5.5
Verbs
efectivament incoatius.
Sí que són, en canvi, verbs incoatius de la 3a conjugació els verbs florir, afavorir, i defallir, que algunes vegades es conjuguen anàlogament a aparèixer, com si l'increment -eix- pertanyés al radical (*florèixer, *favorèixer, *defallèixer).
(33)
a. *defalleixia b. defallia
*floreixeran floriran
*afavoreixeries afavoriries
5.6
Canvis
de conjugació.
5.6.1 Analogies amb el castellà.
Per influència del castellà, sovint es conjuguen com si fossin de la 3a conjugació els verbs formats a partir de bases com -cloure, -metre, -cebre, -batre, -córrer i -rompre , però en realitat són verbs de la segona conjugació:
(34)
a. *concluir, *incluir... b. concloure, incloure...
*admitir, *emitir... admetre, emetre...
*concebir, *percibir, *decepcionar... concebre, percebre, decebre
*irrumpir, *interrumpir... irrompre, interrompre...
*combatir, *debatir... combatre, debatre...
*incurrir, *recurrir incórrer, recórrer
(...) (...)
Això origina freqüentment errors en les formes conjugades, que, col·loquialment sovint presenten una -i- en el tema, en lloc de la -e- que correspon a un verb de la segona conjugació.
(35)
a. *concluïm, *incluirà... b. concloem, inclourà...
*admiteixes, *emitiria... admets, emetria...
*concebeixo, *percibeixis... concebo, percebis...
*irrompiu, *interrumpint... irrompeu, interrompent...
*combateix, *debatim, *debatís... combat, debatem, debatés,..
*incurreixen, *recurriu... incorri, recorreu,...
5.6.2 Verbs tenir i venir.
Els verbs tenir i venir són de la tercera conjugació, però la majoria de temps i persones es conjuguen com si fossin de la 2a. El futur simple, el futur condicional, el present i l’imperfet de subjuntiu, i el passat simple, per exemple, segueixen el model de perdre.
(36)
a. tindré, tindràs, tindrà, tindrem, tindreu, tindran
b. vindria, vindries, vindria, vindríem, vindríeu, vindrien
c. vingui, vinguis, vingui, vinguem, vingueu, vinguin
d. vingués, vinguessis, vingués, vinguéssim, vinguéssiu, vinguessin
e. vinguí, vingueres, vingué, vinguérem, vinguéreu, vingueren
Per aquesta raó, es formen infinitius col·loquials de la segona com els que correspondrien a aquests temps.
(37)
a. perdré, perdria ® perdre
b. tindré, tindria ® ** tindre (forma normativa tenir)
c. vindré, vindria ® *vindre (forma normativa venir)
Aquesta formació d'infinitius per analogia és encara més freqüent en els derivats, en els quals és igualment no-estàndard.
(38)
a. *contindre, *convindre, *retindre,...
b. contenir, convenir, retenir...
5.6.3 Verbs de conjugació mixta.
Si tenir i venir, sent de la tercera conjugació, presenten formes que serien pròpies de la segona, altres verbs manifesten el fenomen contrari. Escriure, de la 2a conjugació, té formes corresponents a la tercera (perfet simple, imperfet de subjuntiu, gerundi), que en els dos primers casos alternen amb les formes esperables (segons el model beure). Una cosa semblant passa amb viure, que és d’irregularitat singular, i els seus derivats i compostos (conviure, malviure, reviure, sobreviure). Aquests verbs tenen un gerundi amb aparença de la 3a conjugació, sobre el qual es forma l’imperfet d’indicatiu i les persones 4 i 5 del present d’indicatiu, però no, p.e., l’imperfet de subjuntiu.
(39)
a.
escriví (i escrigué), escrivís (i escrigués), escrivint...
b. vivint, vivia, vivies..., vivim, viviu.
c. visqués, visquessis... (*vivís, *vivissis...)
6. Els verbs de radical velaritzat
De manera general, anomenem verbs de radical velaritzat aquells que presenten un so velar, [k] o [g] (o [V]) en el radical d'alguns temps i persones. Aquests verbs són fàcils de reconèixer per l'acabament -c de la primera persona del present d'indicatiu. Es tracta d'un acabament (irregular) del radical, no d'una desinència. El verb córrer també pertany a aquest grup, tot i que la primera persona del PI és regular
(40)
a. estic, sóc, tinc, vinc ...
b. prenc, molc, reconec,...
c. corro,...
Com ja ha estat dit, es tracta de verbs irregulars; això significa que no entren dins d'aquest grup verbs com regar, amagar, seguir... , que són regulars, malgrat que puguin presentar aquest mateix so velar en el radical. Fixem-nos que aquests verbs fan el present d'indicatiu amb la desinència habitual.
(41)
reg+o, amag+o, seg(u)+eix+o,...
La gran majoria dels verbs de radical velaritzat posseeixen un comportament homogeni i, per tant, predictible en els seus temps i persones, excepte en el participi que sol ser d'irregularitat especial. En concret són de comportament predictible els següents:
(42)
*Grup 1: Tots els verbs l'infinitiu dels quals acaba en
-...ndre com fondre
-...ldre com moldre i -...ler com soler (excepte voler)
*Grup 2: Tots els verbs de la segona el radical dels quals acaba en diftong (vocal + U), com coure, moure o seure (excepte veure).
*Grup 3: els verbs dir i dur, que es comporten com seure, excepte en l'imperatiu i el present d'indicatiu (tots dos) i l'imperfet d'indicatiu (dir).
*Grup 4: Els verbs conèixer, parèixer i els seus derivats , com reconèixer.
Aquests verbs poden arribar a tenir tres radicals: el radical velaritzat, el radical de l'infinitiu i el radical del gerundi (encara que, en alguns d’ells, el del gerundi i el de l’infinitiu coincideixen).
(43)
|
|
Rad. velaritzat |
Rad. de l'infinitiu |
Rad. del gerundi |
|
1. |
fong(u)- |
fond-re |
fon-ent |
|
|
molg(u)- |
mold-re |
mol-ent |
|
2. |
cog(u)- |
cou-re |
co-ent |
|
|
mog(u)- |
mou-re |
mov-en |
|
|
seg(u)- |
seu-re |
sei-ent |
|
3. |
dig(u)- |
di-r/ di -ent |
|
|
4. |
coneg(u)- |
aparèix-er/ apareix -ent |
|
El radical acabat en [-k] (molc, prenc) és el resultat de l'ensordiment en final absolut del fonema /g/ en què acaba el radical velaritzat. La -d- que distingeix l'infinitiu del gerundi en els dos primers grups és epentètica, per evitar contactes conflictius dins del mot en català (*fonre, *molre).
Amb cada un d'aquests radicals es formen determinats temps complets:
(44)
|
radical de l’infinitiu |
futur simple i condicional simple |
|
radical del gerundi |
pretèrit imperfet d’indicatiu |
|
radical velaritzat |
passat simple, present de subjuntiu,
imperfet de subjuntiu |
Podem veure-ho en els següents models:
(45)
|
|
fondre |
coure |
moure |
seure |
dir |
conèixer |
|
|||
|
Radical velaritzat |
|
|||||||||
|
Passat simple |
fonguí fongueres fongué fonguérem fonguéreu fongueren |
coguí cogueres cogué coguérem coguéreu cogueren |
moguí mogueres mogué moguérem moguéreu mogueren |
seguí segueres segué seguérem seguéreu segueren |
diguí digueres digué diguérem diguéreu digueren |
coneguí conegueres conegué coneguérem coneguéreu conegueren |
|
|||
|
present de subjuntiu |
fongui fonguis fongui fonguem fongueu fonguin |
cogui coguis cogui coguem cogueu coguin |
mogui moguis mogui moguem mogueu moguin |
segui seguis segui seguem segueu seguin |
digui diguis digui diguem digueu diguin |
conegui coneguis conegui coneguem conegueu coneguin |
|
|
||
|
imperf de subjuntiu |
fongués fonguessis fongués fonguéssim fonguéssiu fonguessin |
cogués coguessis cogués coguéssim coguéssiu coguessin |
mogués moguessis mogués moguéssim moguéssiu moguessin |
segués seguessis segués seguéssim seguéssiu seguessin |
digués diguessis digués diguéssim diguéssiu diguessin |
conegués coneguessis conegués coneguéssim coneguéssiu coneguessin |
|
|
||
|
Radical de l'infinitiu |
|
|
||||||||
|
futur simple |
fondré fondràs fondrà fondrem fondreu fondran |
courà couràs courà courem coureu couran |
mouré mouràs mourà mourem moureu mouran |
seuré seuràs seurà seurem seureu seuran |
diré diràs dirà direm direu diran |
coneixeré coneixeràs coneixerà coneixerem coneixereu coneixeran |
|
|
||
|
condicional simple |
fondria fondries fondria fondríem fondríeu fondrien |
couria couries couria couríem couríeu courien |
mouria mouries mouria mouríem mouríeu mourien |
seuria seuries seuria seuríem seuríeu seurien |
diria diries diria diríem diríeu dirien |
coneixeria coneixeries coneixeria coneixeríem coneixeríeu coneixerien |
|
|
||
|
Radical del gerundi |
|
|
||||||||
|
imperfet d'indic. |
fonia fonies fonia foníem foníeu fonien |
coïa coïes coïa coíem coíeu coïen |
movia movies movia movíem movíeu movien |
seia seies seia sèiem sèieu seien |
deia1 deies deia dèiem dèieu deien |
coneixia coneixies coneixia coneixíem coneixíeu coneixien |
|
|
||
|
1el verb dir és d'irregularitat especial
en l’imperfet d’indicatiu |
|
|
||||||||
El present d'indicatiu i l'imperatiu tenen un comportament peculiar. En l'infinitiu trobem el radical velaritzat en la persona 1 (amb desinència zero, per la qual cosa hi ha un ensordiment); en les persones 4 i 5 trobem el radical del gerundi; en les persones 2 i 3 trobem el radical de l'infinitiu, excepte en els verbs del grup de moldre i fondre, en els quals apareix el radical del gerundi:
(44)
|
|
fondre |
coure |
moure |
seure |
dir |
conèixer |
|
present d'indicatiu |
fonc |
coc |
moc |
sec |
dic |
conec |
|
fons fon |
cous cou |
mous mou |
seus seu |
dius diu |
coneixes coneix |
|
|
fonem foneu |
coem coeu |
movem moveu |
seiem seieu |
diem dieu |
coneixem coneixeu |
|
|
fonen |
couen |
mouen |
seuen |
diuen |
coneixen |
L'imperatiu pròpiament dit, és a dir, les persones 2 i 5 es forma en general amb el radical sense velaritzar. En els pocs casos en que es forma amb el radical velaritzat (v. dir i verbs que no entren en aquest grup, com estar i ser), s'hi formen totes dues persones. Dit d'una altra manera: les dues persones pròpies de l'imperatiu van aparellades o totes dues presenten velarització, o no en presenta cap de les dues.
(46)
|
|
fondre |
coure |
moure |
seure |
dir |
conèixer |
|
imper. |
fon |
cou |
moc |
seu |
digues |
coneix |
|
|
foneu |
coeu |
moveu |
seieu |
digueu |
coneixeu |
|
1Paga
la pena de recordar que l'imperatiu serveix per al manaments o ordres afirmatius,
però que les prohibicions o ordres amb la partícula no, es fan amb el
present de subjuntiu, per tant trobem alternances com moveu això/no mogueu
això; beveu això/no begueu això. |
||||||
7. Verbs amb alternances vocàliques en el radical.
Alguns verbs presenten alternances en la vocal del radical, que, en alguns casos, com els de (47) no segueixen un patró regular.
(47)
fer, feia, faig, facis, fiu,...
puc, pots, pugui, puguem, poguessis,...
té, tenir, tenia, tingui, tinguessis, tindrà...
En altres casos, en canvi, la vocal que trobem en el radical depèn de l'accent. En les formes rizotòniques (és a dir, d'arrel accentuada) del verb apareix una vocal i en les formes de radical àton, una altra. En els verbs del grup (48), l'alternança és A/E; en els del grup (49), O/U. Per al català central, aquesta alternança és purament ortogràfica, ja que el comportament fonètic que hi trobem és completament regular: en els verbs del grup (48), a una [E] o una [e] en les formes tòniques correspon una [«] en les formes àtones, mentre que en els del grup (49), la vocal alternant es pronuncia [u] en totes les formes. Tanmateix, es manté la distinció ortogràfica perquè correspon a la fonètica de les varietats del català que presenten sistemes de cinc vocal àtones.
(48)
a. Verbs que formen aquest grup:
JEURE, NÉIXER, TREURE, PÉIXER i derivats (renéixer, ajeure, retreure, etc.)
b. Ortografia:
formes d'arrel àtona: A
formes rizotòniques: E
c. Exemples:
- jauria, jaguéssim, ajaieu, naixerà, naixent, naixés o nasqués, tragués, retraiem...
-jegui, jec, neix, neixin, néixer, tregui, retreus, sostreia, contreuen...
(49)
a. Verbs que formen aquest grup: SORTIR, COSIR, COLLIR, TOSSIR, ESCOPIR i derivats (recollir, escollir, sobresortir, recosir, etc.)
b. Ortografia:
formes d'arrel àtona: O
formes rizotòniques: U
c. Exemples:
- sortiria, cosirà, collim, tossissis, escopint, recolliu, escolliria, sobresortit...
-surti, cuso, cull, tussin, escup, reculli, esculls, sobresurti, recusen...
Amb el mateix criteri, escrivim els derivats d'aquests verbs (49) sempre amb A i O, ja que l'accent recau en el derivatiu i, per tant, l'arrel sempre hi és àtona.
(50) a. el renaixement, la renaixença, la sostracció, ...
b. una sortida, una escopinada, la collita, un recosit,...
Els verbs poder i voler presenten un comportament una mica més complex que els del grup (49), que es pot explicar de la manera següent (50):
(51) a. Formes tòniques:
Alternança de O i U; l'ortografia s'ha de guiar per la pronúncia.
Exemples:
puc, pots, pugui, vull, vol, vulgui...
b.
Formes
àtones:
Escrivim O, excepte en les del Present de Subjuntiu i les de l'Imperatiu.
Exemples: podré, podria, poguessis, podem, podeu, voldrà, volem, voleu, voldria, volgut... però PS: puguem, pugueu i vulguem, vulgueu