A poc a poc vaig fer un descobriment encara més important. Vaig adonar-me que aquella gent posseïa un mètode de comunicar-se les experiències i sentiments, els uns als altres, articulant sons. Vaig adonar-me que, segons les paraules que pronunciaven, sentien plaer o dolor, alegria o tristesa, que es reflectia en les cares dels que les escoltaven. Era una ciència ben divina, i vaig desitjar ben ferventment de dominar-la. Però vaig fracassar en cada intent que vaig fer per aconseguir-ho. Parlaven de pressa i, com que les paraules que deien no tenien cap connexió aparent amb objectes visibles, vaig ser incapaç de descobrir-ne cap clau per mitjà de la qual pogués saber a què es referien. A còpia de gran aplicació, però, i després d'haver romàs en el rafal durant molts cicles de la lluna, vaig saber quins noms donaven als objectes més familiars: vaig aprendre a aplicar les paraules foc, llet, pa i llenya. Vaig també aprendre els noms dels habitants de la casa. El jove i la seva companya tenien cadascú diversos noms, però l'home gran només en tenia un, que era pare. La noia es deia germana o Agatha; i el jove Fèlix, germà o fill.

Mary W. Shelley: Frankestein

0. Amb el seu discurs, el monstre de Frankestein en situa davant d’un problema que molts humans no s’han plantejat mai: el significat lingüístic no és ni de bon tros transparent. Com passa amb molts dels fets de llengua, la facilitat i quotidianitat amb què manegem el significat lingüístic ens impedeix sovint de veure la complexitat conceptual que conté.

1. Introducció: l'estudi de la gramàtica.

En un sentit modern del terme, anomenem gramàtica un sistema de coneixement interioritzat pels parlants (és a dir, allotjat en la seva ment) que els fa capaços d'usar una llengua. En aquest sentit, qualsevol persona que parla una llengua coneix la seva gramàtica, encara que no sàpiga que la sap. Una part substancial d'aquest sistema de coneixement és universal i innata. (En un altre sentit, també anomenem gramàtica el model teòric que elaboren els lingüistes per tal d'explicar el funcionament d'aquest sistema de coneixement.

Per tal que una persona sigui capaç de parlar una llengua (és a dir, en sigui un parlant competent) és conceptualment necessari que el seu cervell contingui un inventari de formes lingüístiques associades a un significat. Això és el que anomenem un diccionari mental o lexicó. D'altra banda, cal que conegui un sistema de regles o principis que li indiquin com ha de combinar aquestes peces lèxiques per formar frases amb sentit, ja que la immensa majoria de combinacions aleatòries d'unitats lèxiques produirien seqüències mal formades o agramaticals, incomprensibles per a l'interlocutor. El resultat de l'aplicació d'aquestes regles és una seqüència de sons (que rep el nom de Forma Fonètica) associada a un significat conceptual (que s'anomena Forma Lògica). L'esquema (1) representa (lleugerament simplificat) un model d'organització d'una gramàtica.

(Saber parlar és, doncs, ser capaç de produir (i d'entendre) associacions de so i significat. En aquest sentit, tot l'estudi del llenguatge ha de remetre, en última instància, a una d'aquestes dues realitats. És fàcil veure-ho si pensem en el contingut de la morfologia o de la sintaxi que he estudiat: a les unitats morfològiques els demanàvem una forma fonològica i un significat constants; en les unitats sintàctiques, les relacions entre constituents es manifestaven relacions de significat (quin determina quin altre, quina és la unitat complementada...).

2. Semàntica: definició i àrees.

2.1 Definició.

La semàntica és la part de la lingüística que estudia el significat, és a dir, la relació de la llengua amb el nostre sistema conceptual (2). Per això podem dir que la semàntica posa en relació la gramàtica amb altres sistemes de coneixement; i per això també, sovint s'ha considerat que el seu estudi no era estrictament part de la lingüística.

(2) Semàntica: estudi del significat lingüístic i de les relacions entre significats de morfemes, mots o unitats superiors.

2.2 Àrees

La semàntica pot ocupar-se d'unitats de diferent nivell, des del morfema al discurs. Segons el tipus de significat que estudiï parlarem de semàntica lèxica, semàntica oracional i semàntica del text (3). Una disciplina anomenada pragmàtica estudia els significats no estrictament lingüístics que també s’associen als actes comunicatius .

(3) Àrees

	lèxica
Semàntica	oracional
	del text

2.2.1 La semàntica oracional

La semàntica oracional estudia els aspectes del significat de les oracions que no són derivables del significat dels mots que les componen. Hi ha diversos fets que proven que el significat d'una oració no és simplement la suma de significats de les paraules que conté. La majoria d'aquests fets són de caràcter sintàctic (i és que, de fet, la major part de la semàntica oracional és interpretable com a part de la sintaxi). Alguns d’aquests fets, que ja hem estudiat, són els següents:

· Els mateixos mots en ordre diferent poden tenir significats diferents (4a à les funcions sintàctiques com a suma d’estructura i posició).

· Fins i tot la mateixa seqüència de mots, en el mateix ordre, pot tenir significats diferents segons quines relacions estructurals entre els constituents hi atribuïm (4b à estructura de constituents).

· Els pronoms, els díctics i altres proformes no tenen un significat propi considerats com a mots independents, però poden adquirir-lo en un context oracional (4c à teoria del lligam) o discursiu.

(4) Semàntica oracional

a. El gat perseguia la rata

La rata perseguia el gat

b. [Els amics [de la Maria i el Martí]] van assistir al concert.

[[Els amics de la Maria] i [el Martí]] van assistir al concert.

c. El Joan_i va dir-li al Pere_j que el director_k volia veure’l_i/j/*k

2.2. 2 La semàntica del text.

La majoria de les relacions d’aquest tipus, tanmateix, s’estableixen fora del domini pròpiament oracional, en relació a altres oracions properes (5a) o bé en referència a l’entorn discursiu (díctics, 5b). De les relacions de significat que serveixen per adequar la interpretació de les oracions a la d'unitats prèvies (o posteriors) en el discurs i, així, cohesionar seqüències més extenses que una oració i també per vincular-les amb una representació possible del món (coherència), se n’ocupa la semàntica textual o del discurs.

(5) Semàntica del text

a. [Es pensa que ho aprovarà tot]_i, la qual cosa_i demostra que és molt optimista.

b. Aquest llibre és millor que aquell

Tot amb tot, una part important del significat lingüístic és ja present en els mots que constitueixen les oracions. La semàntica lèxica estudia precisament el significat dels mots i dels seus formants.

3. Semàntica lèxica.

3.1 L’establiment del significat lèxic

3.1.1 Significant i significat. El significat arbitrari

La qüestió de com sistematitzar el significat ha estat molt àmpliament tractada per filòsofs i lingüistes. En el camp de la lingüística, des de Saussure, és un axioma establert que la relació entre el món i el llenguatge és arbitrària. Com fa notar el monstre de Frankestein en el fragment de la novel·la de (0), aquesta concepció és essencialment certa si pensem en el significat lèxic, llevat de casos puntuals de motivació com, potser, les onomatopeies. La noció d'arbitrarietat fa referència al fet que no hi ha cap relació lògica ni natural entre la forma fonètica del mot (el significant) i el concepte que representa (el significat). Així ho prova el fet que la mateixa realitat pugui ser designada, en llengües diferents, per paraules que no tenen res en comú (6a). La diversitat d’onomatopeies (6b) fa pensar que, en el lèxic, l’analogia amb la realitat, que alguna vegada s’hi havia buscat, és pràcticament inexistent. En canvi, en altres nivells del llenguatge potser se’n podrien trobar determinades manifestacions (6c) (Hyman: iconicitat diagramàtica de la sintaxi: si una acció relaciona tres entitats, el verb que l’expressa ha de tenir tres arguments).

(6) Arbitrarietat del significat

a. ventana, finestra window

b. guau-guau, bub-bub, waw-waw

c. El Pere va obrir la porta amb la clau

3. 2 Teories del significat

(7)

a. Les idees verdes incolores dormen amb fúria.

b. Les dones són la sal de la terra

c. Fa fred.

Contingut proposicional: “la temperatura és baixa”

Força il·locutiva: “tanca la finestra”

(8) Diverses teories:

a. negacionistes: és impossible fer una teoria científica del significat.

b. ostensiva: el significat és la cosa designada. El significat de sal és NaCl.

c. contextual: el significat és el conjunt de contextos en què pot aparèixer un mot. El signifcat d’estimar el determinen els contextos en què estimar apareix.

d. conductista: el significat és una relació esímul-resposta. El significat de 'poma' és el conjunt de conductes que s'indueixen en dir ['pom«].

e. mentalista: el significat és la representació mental d'una classe d'objectes o d'estats o d'accions. El significat de 'gos' és una abstracció mental de les característiques de tots els gossos, de la mateixa manera que el significant és una representació mental de la seqüència [gos].

3.2.1 Teories negacionistes

La inexistència de relacions lògiques entre la forma del mot i el seu contingut semàntic ha fet que molts lingüistes afirmessin la impossibilitat de fer una semàntica científica (teories negacionistes). Hi ha una frase de Chomsky que s'ha fet famosa per il·lustrar alguns dels problemes que presenta la caracterització del significat de les oracions. Aquesta frase, traduïda, la trobem a (7a). Des del punt de vista negacionista (8a), aquesta seria una frase gramaticalment perfecta, que respecta tots els principis fonològics, morfològics i sintàctics. El tipus de "defecte" que la converteix en una frase impossible no seria de caràcter lingüístic.

3.2.2 El significat ostensiu

Una derivació de les teories negacionistes la constitueixen les teories que sostenen que el significat d’un mot no és res més que la cosa mateixa designada per aquell mot (teories del significat ostensiu, 8b). Això és el mateix que dir que no existeix un significat pròpiament lingüístic: descriure el significat del mot seria el mateix que descriure la naturalesa essencial d’allò que designa, cosa que en l’estadi actual del coneixement seria poc viable, llevat d’uns pocs casos (p.e., la composició química d’algunes substàncies). En una primera aproximació es veu que aquesta teoria tindria dificultats per donar compte del significat figurat o derivat (metàfores, 7b).

3.2.3 El significat contextual

Alguns autors van intentar obviar algunes de les dificultats d'una teoria del significat lingüístic argumentant que, si bé no es poden formalitzar les relacions dels mots amb el món, sí que es poden sistematitzar les relacions entre ells. Des d'aquest punt de vista, una part del significat d’idees té a veure amb el fet que aquesta paraula no pugui ser qualificada per l'adjectiu verdes, o el del verb dormir amb el fet que no es pugi modificar per l’adverbi furiosament: el significat d'un mot vindria a ser el conjunt de contextos en què aquest mot pot aparèixer (teories contextuals del significat, 8c).

3.2.4 Teories conductistes

També s'ha argumentat que el significat del mot no manté relacions independents amb objectes del món, sinó que, en última instància, mai no fa més que relacionar persones entre elles (teories conductistes del significat, 8d), de forma que el significat dels mots no seria altra cosa que els "efectes" que aquest produís en els qui l'escolten. Així, la frase de (7a) deixa de ser una frase sense significat des del moment que un autor la inclou com exemple en un llibre i, a més, adquireix un sentit per a l'autor i els seus lectors. Un postulat derivat, en última instància, d'aquesta teoria, i que ha tingut molta importància en la teoria lingüística, és que el significat d'una expressió com la de (7c), “fa fred”, pot ser, en la situació adequada, el d'una ordre equivalent a "tanca la finestra". Basant-se en això, alguns autors (Austin, Searle) han desenvolupat una teoria dels actes de parla, que caldria inscriure dins de la pragmàtica, que considera molt rellevant la distinció entre el contingut proposicional i la força il·locutiva dels enunciats (7c).

3.2.5 El significat lingüístic. Teories mentalistes

En lingüística, però, predominen les teories mentalistes (8e), que consideren que el significat del mot és una representació mental d'una classe d'objectes (o qualitats o estats o accions...) que associem al significant. Així, el significat del mot cadira és una representació mental d’algunes característiques abstractes de la forma i la funció de les cadires que coneixem, encara que existeixin cadires que no tinguin res en comú: la representació mental és una abstracció, no un mínim comú denominador. Algunes teories semàntiques consideren que es pot analitzar com construïm aquest component conceptual dels mots de manera anàloga a com s'analitza el component fònic. Això és el que proposa la semàntica componencial, en la qual ens basarem en algun moment.

4. Semàntica lèxica (I): l’estructuració del significat inherent.

Quan hem fet morfologia hem vist que ens era útil distingir entre unitats de significat lèxic, com els noms, els adjectius i la majoria dels verbs (que podem fer correspondre a representacions mentals d'entitats del món) i unitats de valor funcional o gramatical, com les preposicions, els determinants o els pronoms (que serveixen per establir relacions entre unitats lingüístiques). La semàntica lèxica s'ocupa de com s'estableix el significat de les primeres, mentre que de les segones se n'ocupa més aviat la sintaxi.

Un dels primers objectius de la semàntica lèxica és trobar tot allò que contribueix a formar el significat final d’un mot per descompondre-ho en les seves parts constitutives. A aquest objectiu han contribuït diverses distincions, freqüentment independents les unes de les altres.

4.1 La descomposició del significat: sentit i referència.

El filòsof alemany Gotlob Frege va establir a principis de segle la distinció, que ha esdevingut tradicional, entre sentit i referència. Segons aquest autor, el significat dels mots que serveixen per designar entitats del món no és unitari, sinó que té dos components, definits a (9).

(10)

a. Referent: Realitat extralingüística a què es refereix un signe lingüístic.

b. Referència: Relació entre un signe lingüístic i el seu referent.

c. Sentit: Valor precís que pren el significat d'un signe quan és situat en un context concret.

El raonament de Frege és el següent: Les expressions 'L'autor de l'Ètica a Nicòmac' i 'El preceptor d'Alexandre el Magne' designen la mateixa persona: el filòsof grec Aristòtil; aparentment, doncs, han de ser sinònims absoluts (11a i 11b). Però el seu significat no pot ser enterament el mateix, ja que l'enunciat 'L'autor de l'Ètica a Nicòmac és l'autor de l'Ètica a Nicòmac', conté una afirmació que (a) és necessàriament certa i (b) no aporta cap informació sobre el món [P1] . En canvi, la substitució d'una de les aparicions de l'expressió per la que se suposa que és equivalent: L'autor de l'Ètica a Nicòmac és el preceptor d'Alexandre el Magne dóna com a resultat un enunciat (a) la veritat del qual és una qüestió que només pot ser verificada empíricament i que (b) aporta una informació sobre el món [P2] . Això ha de voler dir que, en algun aspecte, el significat dels dos enunciats aparentment sinònims no és totalment equivalent: denoten la mateixa persona, és a dir, tenen la mateixa referència, però ho fan de manera diferent, tenen diferent sentit. A (12) podem veure que succeeix el mateix amb qualsevol altra parella d’expressions sinònimes que puguem prendre en consideració.

(11) Mateixa referència, però sentits diferents:

a.		el general colpista de Xile
	Han sol·licitat l'extradició de Londres de	l'ex-dictador xilè
	Han sol·licitat l'extradició de Londres de	l'ex-cap de govern xilè
		Augusto Pinochet

b.	A les dotze arribaran els reis al port de	Barcelona
		la capital de Catalunya

(12) Correferencialitat i sinonímia contextual

a. En Pere creu que Mollet és la capital de Catalunya

En Pere creu que Mollet és Barcelona

b. Barcelona és la capital de Catalunya

^?Barcelona és Barcelona

Perquè una expressió tingui referència cal que tingui sentit, però pot existir una expressió que tingui sentit i no referència. L'expressió de (13) té sentit, però manca de referència, perquè no existeix cap individu real ni imaginari que reuneixi aquestes condicions. Aquest exemple mostra que la distinció entre sentit i referència se situa en un pla que ha interessat centralment la filosofia del llenguatge, però que potser no és massa rellevant per a la lingüística la lingüística: el de l'establiment del valor de veritat de les proferències.

(13) La professora de l'assignatura "Conducta animal” de l’Institut de Mollet, pensava en els seus alumnes quan impartia les seves classes

4.1.1 Referència i “interpetació plena”.

Això no obstant, el concepte de referència és important a l'hora d'establir els principis que permeten "omplir" de significat les proformes (pronoms, proverbs, els anomenats adverbis de lloc ...). La relació entre dues unitats que designen el mateix (com ara un pronom i l'SN que permet interpretar-lo), s'anomenen relacions de coreferència. Així, per poder donar una interpretació plena a la frase de (14) hem d'establir relacions de coreferència entre Club i què , per una banda, i Oriol i el subjecte no realitzat fonèticament de havia pertangut, per l'altra. La interpretació plena, és la condició que imposa la nostra gramàtica interioritzada a l’ús d’aquestes formes.

Formalment, les relacions de coreferència es marquen subindexant els termes coreferents. Si ens fixem en aquesta frase veurem que, entre els SN referencials i les proformes que s'hi relacionen hi ha un canvi d'ordre; per tant, la gramàtica del parlant ha de contenir regles que permetin establir relacions estructurals entre els elements coreferents (principis de lligam), més enllà de l'ordre superficial que presentin en un enunciat.

(14) L'Oriol_i ha trencat el carnet del club_j a què_j (e_i) havia pertangut des de petit.

4.2 La descomposició del significat: Connotació i denotació.

També pot ser útil distingir entre la denotació d'un mot o d'una expressió i la seva connotació. El significat denotat o conceptual és el significat literal i estable del mot, el que és compartit per tots els parlants, amb independència de la seva experiència o els seus valors. La denotació de dona seria la que descriuria un matriu com {+humà, +adult, +femella}. Per poder usar el mot, tots els parlants han de compartir-ne la denotació; si no compartissin aquest significat bàsic, la comunicació no seria possible.

(15) Connotació i denotació

a. Denotació: Conjunt de significacions fonamentals, estables i objectives, analitzables fora del discurs, que transmet un mot al conjunt de parlants d'una llengua. Comprèn els significats constants i compartits per tots els parlants, sense els quals la comunicació no seria possible.

b. Connotació: Conjunt de significacions secundàries, no estables i subjectives que acompanyen la denotació d'un mot. Es tracta de significats "afegits" al significat denotatiu.

Els significats connotats són els significats indirectes, que associem a un mot perquè els considerem característics de la seva referència, en virtut de motius molt diversos: el sistema de valors dominant, la tradició cultural en què el mot s'usa, la nostra experiència personal, etc. Per dos parlants de la mateixa llengua, els significats connotats per un mateix mot poden diferir considerablement i això no dificultarà la interlocució (almenys en els aspectes estrictament lingüístics). . L'univers connotatiu és subjectiu. El mateix mot pot posseir connotacions diferents per a persones diferents (pensem en paraules com policia, monja, ... ). Així, dir d’algú que sembla una monja pot ser un elogi de la virtut d’aquesta persona o un comentari despectiu sobre el seu caràcter reprimit. Per tant, el significat connotat no és constant ni necessàriament compartit, sense que això impedeixi la comunicació.

(16) Lleó -

Denotació: animal mamífer, de la família dels felins, carnívor, caçador, de gran corpulència, amb la pell groc-reogenca i la cua acabada en un pinzell de cerres.

Connotació: valor, coratge, bellesa, feresa, autoritat, fortalesa, crueltat

No s’han de confondre els significats figurats amb els significats connotats. Dir d’algú que és una guineu pot voler significar que es tracta d’una persona molt llesta, o que es tracta d’algú amb gran capacitat per a l’engany. En castellà, tanmateix, la paraula zorra afegeix un significat al significat literal, el de prostituta, que l’equivalent català no té. Encara que els significats connotats poden derivar de l’entorn cultural, és fàcil traslladar-los d’una llengua a una altra, cosa que no passa amb els significats figurats (17).

(17) Cast.: Zorra -

Denotació: animal mamífer, de la família dels cànids, de pelatge rogenc,, musell estret, peus curts i cua llarga i grossa.

Connotació: intel·ligència, habilitat, engany, ...

Significat figurat: puta

Alguns autors desglossen el significat no denotat. Un esquema possible de classificació detallada dels tipus de significat és la següent:

1. Significat conceptual o sentit		Contingut cognoscitiu del mot o *denotació*
Significat associatiu (o connotació en un sentit ampli)	2. Significat connotatiu (en sentit estricte)	Les propietats que "afegim" al significat constant del mot perquè les atribuïm al seu referent.
	3. Significat social	El que l'ús del llenguatge ens diu sobre les circumstàncies socials de l'emissor.
	4. Significat afectiu	El que l'ús del llenguatge ens comunica sobre sentiments i actituds de l'emissor.
	5. Significat reflex	El que derivem a partir d'altres sentits que coneixem de la mateixa paraula o expressió
	6. Significat col·locatiu	El que establim per associació d'una paraula amb altres del seu camp semàntic.
7. Significat temàtic		El que deriva de l'organització del missatge (ordre de la predicació, tematitzacions,...)

Classes de Significat segons G. Leech (Semàntica, p.45)

5. Semàntica lèxica (II): relacions d'associació i inclusió.

La semàntica lèxica també s'ocupa de les relacions de significat entre els mots. Aquestes relacions poden ser d'associació, inclusió, equivalència o oposició.

Els mots estableixen relacions entre ells de caràcter molt divers. El conjunt d’aquestes relacions constitueixen els diferents camps associatius d’un mot. Podem relacionar els mots per la seva forma fonètica (18a) o pels seus constituents morfològics (18b). L’anàlisi sintàctica, de fet, analitza associacions sintagmàtiques dels mots (18c). Anàlogament, en el camp del significat, els mots també estableixen relacions d’associació.

(18) camps associatius d’un mot

a. Fonètics: rector, reactor, recte, rancor...

b. Morfològics: actuació, iniciació, superació, representació...

c. Sintàctics:{_SNLa {_GN{_GNgran {_GN{_Nconspiració} còsmica}} {_SPcontra {_SNJames Zoole}}}}

d. Semàntics: arbre, terra, sol, arrel, llavor...

5.2 Les relacions d'associació: camp lèxic i camp semàntic

En l'establiment del significat dels mots i de la seves relacions, la semàntica ha observat que alguns significats són afins a uns altres o formen part d'un mateix camp de l'experiència humana. Els conceptes de camp lèxic (19) i de camp semàntic (20) fan referència a aquestes relacions. El concepte de camp semàntic és més general i intuïtiu: constitueixen un camp semàntic totes les paraules a què el parlant pot atribuir una connexió en el seu significat. A partir de la seva experiència, p.e., un parlant pot associar mots com llaurar, camp, rural..., encara que la seva naturalesa gramatical sigui ben diferent. El concepte de camp lèxic és més restringit. Un camp lèxic és un conjunt de mots de la mateixa categoria, que es troben relacionats pel seu significat. P.e., els mots cadira, butaca, tamboret, sofà... formen un camp lèxic (19a). Es diu que el significat d'un mot d'un camp lèxic està limitat pel significat dels altres mots del mateix camp (així, una cadira és el que no és ni un tamboret, ni una butaca, ni un sofà...) També podrien formar part del mateix camp mots com seient o moble. Per això es diu que un camp lèxic està format pel un mot i tots els seus hipònims successius (19b).

(19) Camp lèxic: (a) Conjunt de mots de la mateixa categoria gramatical que es troben relacionats semànticament, de manera que el significat de cada mot queda limitat i determinat pel dels altres.

moble, seient, cadira, tamboret, butaca, sofà, escambell...

Camp lèxic: (b) Relació d'hiponímia d'inclusió creixent:

(vegetal(fruita(cítric(mandarina(clementina)))))

(20) Camp semàntic: Conjunt de nocions vinculades per l'experiència humana, que és representat per un conjunt de mots de la llengua amb alguna relació semàntica.

5.2 Les relacions d'inclusió: la hiponímia.

El concepte d'hipònim apareix a partir de la constatació que una de les formes en què el significat dels mots pot estar associat és la inclusió. La més característica de les relacions d'inclusió és la hiponímia. Aquesta és la relació que mantenen entre ells dos mots el significat d'un dels quals inclou el de l'altre. És el tipus de relació existent, p.e., entre flor i clavell, o entre eina i tornavís o el que es pot observar a (21). D'aquestes parelles, el mot de significat més general (flor, eina, arbre) s'anomena hiperònim; el de significat més particular (clavell, tornavís, om), hipònim. Els mots que comparteixen un mateix hiperònim s'anomenen cohipònims (p.e., clavell, rosa, lliri, gerani,... són cohipònims). Tradicionalment s'ha dit que el significat de l'hiperònim inclou el de l'hipònim (22).

(22) Definicions

a. Hiponímia: Relació d'inclusió que existeix entre dos mots, per la qual el significat d'un d'ells inclou el significat de l'altre, però no a l'inrevés. Els dos termes d'una relació d'inclusió són l'hiperònim i l'hipònim.

b. Hiperònim (definició provisional): Mot el significat del qual inclou el d'un o de diversos mots diferents.

c. Hipònim (definició provisional): Mot que està inclòs semànticament en un hiperònim.

d. Cohiponímia: Relació d'oposició semàntica que s'estableix entre els hipònims d'un hiperònim...

D'altra banda, la hiponímia és un tipus de relació que té la propietat transitiva: si vegetal és hiperònim de flor i flor és hiperònim de clavell, vegetal ho serà també de clavell (23).

(23) Transitivitat:

animal Ì gos Ì foxterrier Ì Milú
animal Ì Milú

"Hiperònim" i "hipònim" no són atributs absoluts del mot. Tenen caràcter relatiu, defineixen la relació amb un altre mot.: un mot és hiperònim o hipònim en relació a un altre mot, no de manera absoluta. Flor és un hiperònim si el posem en relació amb clavell, però seria un hipònim en relació a vegetal; en relació a arbre, caldria considerar-los cohipònims (24).

(24) Relativitat:

Vegetal

Flor (hipònim)

Flor (hiperònim)

Clavell

De vegades ens trobem amb mots que tot i que intuïtivament semblen cohipònims clars, no presenten relació amb cap mot que se'n pugui considerar l'hiperònim (25). Això posa de manifest que el tipus de relació que mantenen aquests mots no està necessàriament mediada per un tercer (l'hiperònim), sinó que és una relació establerta directament entre els seus propis significats. Una pregunta pertinent és si resulta possible sistematitzar el significat dels mots de manera que aquesta mena de relacions es puguin formalitzar, més enllà de la intuïció dels parlants. Això és el que proposa la semàntica componencial

6. Parèntesi: anàlisi componencial del significat.

6.1 Els trets de significat.

La semàntica componencial proposa una anàlisi del significat paral·lel a la que la fonologia utilitza per a l’estudi del so. El significat lèxic dels mots estaria format per la combinació d'unitats més elementals de significat, anomenades trets de significat. De la mateixa manera que un fonema es pot descriure com un feix de trets fonètics (26) Un mot seria un feix o una suma de trets de significat. Com els trets fonètics, els trets semàntics serien unitats mínimes de significat, diferents de, i més elementals que, les paraules de la llengua i constituirien un conjunt finit i universal (27) amb moltíssimes possibilitats de combinació [P3] .

	matrius de trets fonètics
	p	t	k	b	d	g
± consonant	+	+	+	+	+	+
± obstruent	+	+	+	+	+	+
± continu	-	-	-	-	-	-
± sonor	-	-	-	+	+	+
± anterior	+	-	-	+	-	-
± coronal	-	+	-	-	+	-

Un postulat de la semàntica componencial és que els trets no són mots de la llengua, sinó unitats més simples que es combinen en els mots (igual que els trets fonètics, aquests trets no es trobarien independentment en la llengua). Això comporta una dificultat intrínseca: si per definir-los recorrem a mots de la llengua, sempre incorrerem en una imprecisió. Sovint, la dificultat d’establir un inventari eficaç de trets semàntics s’ha atribuït a aquesta causa. Això no obstant, el treball amb trets ha estat útil en algunes parcel·les de la lingüística i, sobretot, com a eina auxiliar en altres disciplines (p.e., en l’estudi de les relacions de parentiu en antropologia).

(27) Supòsit bàsic de la teoria componencial del significat

(a) podem representar el significat com una combinació de trets semàntics, igual que podem representar els fonemes com una combinació de trets fonètics.

(b) és possible establir un inventari finit i universal de trets semàntics, que combinats siguin capaços de descriure el significat lingüístic de qualsevol mot.

6.2 Revisió de les relacions d'associació i inclusió des de la semàntica componencial.

Alguns dels trets que ha proposat la semàntica componencial són: {± comptable}, {± abstracte}, {± animat}, {± humà}, {± femella}, {±mòbil}... (28). Encara que els intents de definir exhaustivament un inventari universal de trets semàntics no han reeixit, el maneig dels trets facilita la comprensió d'algunes de les relacions de significat que tradicionalment s'havien observat, perquè permet formalitzar-les. Així, p.e., el concepte de camp lèxic es pot derivar d'una condició sobre els trets semàntics dels mots que el formen: un camp lèxic està format pels mots d'una mateixa categoria gramatical que comparteixen un subconjunt de trets prèviament definit (29a).

(28) Alguns dels trets proposats

animat, humà, femení, adult, comptable, abstracte, comú, mòbil,...

	matrius de trets semàntics
	noia	dona	nena	noi	home	nen
± animat	+	+	+	+	+	+
± humà	+	+	+	+	+	+
± femení	+	+	+	-	-	-
± adult	-	+	-	-	+	-
± infant	-	-	+	-	-	+

La semàntica componencial també permet visualitzar més clarament les relacions d'hiponímia quan defineix el significat d’un mot com la suma d’aquells trets semàntics més elementals. Com més general sigui el significat d’un mot, menys trets de significat tindrà marcats: si flor posseeix un nombre X de trets, clavell posseirà tots aquests i alguns més que li conferiran el seu caràcter específic dins del conjunt de les flors. Rosa tindrà també els trets que té flor (i que, per tant, compartirà amb clavell) i es diferenciarà de clavell en alguns dels trets restants. En resum, l'hiperònim posseeix els trets compartits pels seus hipònims i només aquests trets. Mentre que cada hipònim conté tots els trets de l'hiperònim i alguna informació semàntica més. L'organització del significat en trets mostra que el significat (=els trets de significat) de l'hiperònim està inclòs dins el significat de l'hipònim: en el significat de clavell ha d'estar-hi inclòs el concepte de flor, però no a l'inrevés (29). En definitiva, la semàntica componencial arriba a la conclusió contrària a la de la semàntica tradicional: és el significat de l’hipònim el que inclou el de l’hiperònim.

6.3 Intensió i extensió del significat.

Una manera de superar la contradicció entre la visió tradicional de les relacions d’hiponímia i la que aporta la semàntica componencial és distingir entre intensió i extensió en el significat lèxic. La intensió del significat d’un mot és el conjunt de trets que el caracteritzen (30). Com més precís sigui el significat d’un mot, més gran serà la intensió del seu significat; com més vague sigui, menys intensió tindrà: la intensió de clavell és més gran que la de flor. L’extensió d’un mot és el conjunt d’entitats que pot designar. L’extensió del mot flor són totes les flors del món, presents passades i futures, reals o imaginàries. Ja es veu, doncs, que pel que fa a la intensió, l’hipònim inclou l’hiperònim, però que, en canvi, l’extensió de l’hiperònim inclou la de l’hipònim.

(30) Intensió i extensió del significat

a) Intensió: En lògica, conjunt de propietats d'un objecte. Intensió del significat d'un mot: conjunt de trets que caracteritzen la seva significació.

b) Extensió: En lògica, conjunt d'objectes (reals o ideals, concrets o abstractes) als quals s'aplica un concepte. Extensió del significat d'un mot: conjunt d'entitats a les quals es pot designar amb aquest mot.

Extensió i intensió del significat d'un mot mantenen alguna mena de relació inversa: a mesura que afegim trets a la matriu d'un mot, augmenta la intensió del significat i disminueix l'extensió.

És possible que el significat d’un mot tingui intensió, però no extensió i viceversa. Això depèn, en part, de la categoria dels mots. Els noms propis, p.e., tenen extensió, però no tenen intensió. Els noms comuns tenen intensió i extensió. Els pronoms no tenen cap de les dues coses.

7. Semàntica lèxica (III): relacions d’equivalència i oposició.

7.1 Les equivalències semàntiques: la sinonímia.

En un sentit tradicional, dos mots són sinònims si volen dir el mateix. En aquest cas, la seva matriu de trets semàntics serà la mateixa. Dos mots poden voler dir el mateix en tots els contextos possibles o només en alguns dels seus usos (31). En el primer cas parlem de sinonímia pura o perfecta; en el segon, de sinonímia parcial o contextual.

(31) Les relacions d'equivalència

a) Sinonímia: Relació d'identitat de significat entre mots o oracions funcional i categorialment equivalents.

b) Sinònim: Mot que, respecte a un altre, té el mateix significat, encara que en pugui diferir en altres valors funcionals.

Hi havia dues dones assegudes en un banc de la plaça Universitat

Hi havia dues senyores assegudes en un banc de la plaça Universitat

Dos sinònims són dos mots que comparteixen la mateixa matriu de trets.

7.1.1 Sinònims regionals i sinònims segons el registre

La sinonímia pura és molt infreqüent. No és econòmic pel parlant mantenir l'ús de dos mots que li serveixen exactament per al mateix. Es poden trobar, no obstant, mots que volen dir exactament el mateix usats per parlants diferents (variació dialectal) o bé pel mateix parlant en situacions diferents (variació funcional). Per exemple parlants de diverses àrees geogràfiques poden fer servir paraules diferents per a designar la mateixa cosa, perquè parlen varietats diferents de la llengua (32a). Parlem aleshores de sinònims regionals o segons el dialecte. També podem trobar sinònims gairebé perfectes (quant el significat estricte) en les varietats funcionals: és a dir, en les modalitats del llenguatge que fem servir en funció de la situació comunicativa (32b). Així podem fer servir com equivalents les paraules tiu, home o senyor segons la persona a qui ens dirigim o la situació en què ens trobem. En aquest cas, parlem de sinònims funcionals o segons el registre.

(32) Sinonímia perfecta?

a. Sinònims regionals

gos cutxo ca
noi minyó al·lot xic

got veire tassó

b. Sinònims segons el registre

iaio vell ancià

trompa borratxera embriaguesa

cagat covard pusil·lànime

7.1.2 Sinonímia parcial

El més freqüent és, tanmateix, la sinonímia parcial. Sovint dos mots són intercanviables només en determinats contextos. És freqüent que entre dos sinònims, un tingui un significat més restringit que l'altre(33).

(33) Sinonímia parcial

En el sorteig dels cecs d’avui ha sortit el nombre 4516 = En el sorteig dels cecs d’avui ha sortit el número 4516.

Hi havia un gran nombre d’espectadors al camp ≠ *Hi havia un gran número d’espectadors al camp

7.2 Les equivalències fonètiques: homonímia i polisèmia.

7.2.1 Homònims, homògrafs i homòfons

Diem que dues paraules són homònimes quan tenen la mateixa forma i significats diferents (34a). Hi ha casos en què dues paraules coincideixen en la forma escrita, però no en la forma fonètica Parlem aleshores d'homògrafs no homòfons. És més corrent, en català, el cas contrari, a causa de la presència de diverses neutralitzacions: mots que es pronuncien igual i s'escriuen diferent. En aquests casos parlem d'homòfons no homògrafs (34b).

Quan és una mateixa paraula la que té més d'un significat, parlem de polisèmia (34c). Des d'un punt de vista estrictament sincrònic, la distinció entre polisèmia i homonímia, en el cas de les paraules de la mateixa categoria, és irrellevant. El parlant competent d'una llengua no pot distingir si dues formes anàlogues amb significats diferents són usos diversos de la mateixa paraula o paraules diverses coincidents en la seva forma.

(34) Altres relacions d'equivalència

a) Homonímia: Relació d'identitat fònica i gràfica entre dos mots que tenen significats diferents.

b) Homònims : (homògrafs i homòfons) set (ganes de beure)/set(número); sol(astre)/sol(adj.); Homòfons (no homògrafs): maça/massa; bast/vast; cub/cup; moral/mural, cent/sent Homògrafs (no homòfons): sa germana; és un noi sa. Pren te/ te l'ha deixat a casa, La seu del partit polític//és germà seu

c) Polisèmia: Propietat per la qual una unitat lèxica té més d'un significat.

d) Monosèmia: Propietat per la qual una unitat lèxica té un sol significat.

El contrari de la polisèmia , és a dir, la biunivocitat forma(lingüística)-significat, s’anomena monosèmia. Igual que la sinonímia pura, la monosèmia pura és difícil de trobar. És l'ideal al qual es tendeix en la terminologia científica.

7.3 Les relacions d’oposició: l'antonímia.

En una concepció tradicional, són antònims els mots de significats oposats (37). L'antonímia és una relació difícil de formalitzar. De dos mots que no coincideixen en cap dels seus trets semàntics no podem dir que siguin antònims; simplement no tenen res a veure entre ells. En un sentit molt estricte, només es consideren antònims els termes que expressen els dos pols d'una qualitat gradual: bonic i lleig, d'hora i tard... (38a i 38b). També solen considerar-se antònims els termes que expressen estats que s'exclouen mútuament de manera absoluta: viu i mort, ... (i la resta de casos de 38c i 38d). De vegades, es parla d'antonímia en un sentit més ampli, que inclou també termes que expressen estats o accions que d'alguna manera suposen els dos costats d'una relació d'implicació mútua: entrar i sortir, oncle i nebot...(38e).

(37) Les relacions d'oposició

a) Antonímia: Relació d'oposició sistemàtica entre mots que indiquen dos extrems d'una dimensió gradual.

(38) L'antonímia

a) Antònims purs

(A exclou B en últim extrem)

Graduables:

bonic lleig

gran petit

prop lluny

Possibilitats: no gaire bonic, bastant gran, massa lluny,....

b) Antònims d'estat

(A exclou B absolutament)

no graduables

viu mort

casat solter

mascle femella

*no gaire mort, *bastant casat, *una mica femella

c) Antònims d'implicació bidireccional
(A implica B i viceversa)

comprar vendre

donar rebre

Fixem-nos: llogar llogar

*el vaig comprar, però no me'l van vendre

d) Antònims d'implicació unidireccional

(B implica A, però no al contrari)

preguntar contestar

manar obeir

fer desfer

entrar sortir

anar tornar

"el país d'iràs i no tornaràs"//*el país de tornaràs i no iràs

e) Antònims (?) reversibles

oncle nebot (oncle-tia?)

pare fill

Tots els conceptes que hem estudiat fins aquí pressuposen que els mots relacionats tenen la mateixa categoria gramatical. Dos mots no poden mantenir relacions d’hiponímia, ser sinònims o ser antònims si no pertanyen a la mateixa categoria: Adonis no és sinònim de bell, ni Quasimodo de lleig, per més que puguem associar per moltes raons els significats. L’homocategorialitat s’ha d’entendre, però, en un sentit ample, que inclogui les categories equivalents: un nom pot ser sinònim d’un altre nom, però també d’un sintagma nominal; un adverbi o un adjectiu poden ser sinònims d’un sintagma preposicional, o d’una locució, etc.

(39) a. Aquell senyor era molt lleig

Quasimodo era molt lleig

*Aquell senyor era Quasimodo

b. Una tarda {_ADJtranquil·la}

Una tarda {_SP sense incidents}